**** Colombiomania, 225m, V+, Organos de Montoro, Terol

Dissabte, 16 d'octubre del 2010

Al dia seguent al Masmut, el fred i el vent no ens deixa ni sortir del cotxe a intentar alguna via facil i rapida i optem per dirigir les nostres passes cap a un altre raco vertical que tambe desconeixem, Organos de Montoro. Voltar per Terol es com fer marxa enrrera en la maquina del temps, paisatges on la ma del home gaire be es imperceptible, d'una bellesa austera i pobles que per nassos acaban definint la personalitat de les seves gents. Despres de milers de curves per estretes carreteras surt de cop i volta la virgueria geologica de Montoro, nombroses agulles esmolades de capricioses formes que conformem el vessant sud d'una muntanya que vista de lluny mai ens hagues cridat l'atencio.

Avui venim ben acompanyats per uns amics d'aquestes terres, l'Ana i l'Oscar, que tot i viure relativament a prop mai han tastat aquestes parets, amb el compromis afegit que per ella sera la seva primera via llarga. Al sortir del seu poble ens adonem que avui ha arribat l'hivern de cop i sense avisar, el termometre en negatiu i els camps ben gebrats fan que no tinguem gaire pressa per entrar a la via. L'aproximacio es curta, pero no absent de sorpresses, no trobem per on passar el cabdalos riu i al final hem d'optar per arremangar-nos i no pensar gaire en la temperatura del aigua

l'inici de la via es una mica dubtos, a diferencia de la part superior aqui no hia res evident, a excepcio d'una linea de parabolts i aixo ens indica que la nostre ruta va per la seva dreta. Ens esperem terreny d'aventura, tot i que al final no tant! nomes vam trobar 2 pitons i alguna baga en tota l'escalada. Per sort a les reunions anem trobant algun vestigi de vida i aixo es senyal de seguir en el cami correcte.

Laura i jo ens anem alternant els llargs i al final en vista de l'apretat horari que portem, no portar prou material per una ruta tant desequipada i el fet d'anar amb una persona que es la seva primera via llarga optem per fer una "japonesa", o sigui.. 1 escala i 3 xupen roda.

A partir del tercer llarg la via va guanyant en emocio i el terreny indefinit i matojero del inici, obre pas a curtes e intenses ximeneies que et fan treure la son i el fred de cop. La roca es de qualitat variable, amb trams força bons i altres discrets que fa que no podem abaixar la guardia en cap moment.

El cinque llarg es la cirereta del pastis, una tirada que tot escalador/explorador li hagues agradat descobrir i obrir. Un llarg de diedre espectacular, perfecte de principi a fi i a sobre totalment net de ferralla (be.. hi havia un cutre pont de roca despres de les dificultats..). Laura esta temptada de robar-me el torn i pujar amunt, estona mes tard em confesaria quan s'ha alegrat de no fer-ho. Tant punt entrem, la verticalitat es nota mes acusada, pero la presa es genial, cal pujar amb cap per anar dossificant els braços i sobre tot el material, la ressenya que duem, diu que es util material petit i mitja, pero el que trobem a faltar son peçes grans, sobre tot quan arribo al tram mes fi i exigent del llarg, els braços estan a les ultimes, la batalla per intentar colocar alguna proteccio digne esta perduda desde fa estona, despres d'una bona estona pensant com solventar aquest fregao, penso que si he de caure mes val que sigui escalant i no pas desgrimpant i amunt que marxo amb les darreres forçes que hem queden, sortosament arribo a xapar el pont ronyos de roca i puc respirar tranquil, a partir d'aqui la verticalitat cedeix una mica, pero la roca es fa mes discreta i ja nomes cal tenir el cap fred fins la reunio.

Quan ens retrobem tots despres de superar aquest senyor diedre, els 4 coincidim que cotar aixo de cinque pelat es una autentica vacilada i que segons qui es fiqui aqui, es pot fer força "pupita". Ana no obre gairebe la boca, esta concentrada com pocs cops he vist a algu escalant i dins meu vaig pensant...: vaja tela un la hem anat a batejar!, pero ella es va ensortint com una campiona.

El llarg clau ha quedat enrrera, pero no podem baixar la guardia en cap moment, la seguent tirada per terreny una mica descomposat possa a prova a Laura i ella com sempre a per nota!. A la nostre dreta sense voler (o si...) no deixem d'observar el diedre final perfecte de l'Abraxas i entenem perfectament perque aquesta altre joia del mestre Armand es la via estrella d'aquestes parets. Una motivacio mes per possar-nos forts i intentar tastar quin sabor tindra.

La via en tot moment es un festival de fissures i diedres a equipar al gust i on cal sempre buscar el tros de roca mes sanejat i factible, un apassionant joc que fa que devorem amb rapidessa els llargs. A Ana que segueix parca de paraules algun sonrriure se li escapa, bona senyal! de mentres ella amb una facilitat i flexibilitat pasmosa va fent feina, Oscar tambe gaudeix de la via, del ambient i del bonic dia que al final ens ha acompanyat.

Gairebe sense adonar-nos hem devorat els 9 llargs de via que ens han sapigut a poc en aquest terreny vertical i de força aventura. Com sempre a cim, satisfaccio, salutacions, fotos de rigor hi a buscar la baixada...., la ressenya que portem dels "Kutres", fins ara ha estat força encertada pero te una errada, on diu baixar per dreta, ha de dir per l'esquerra, i aixo ens envia a un barranc lleig i pedregos que ens obliga a fer uns quants rapels per tornar a peu de paret.

Pero aquest cop la via no s'acaba al tocar terra ferma, encara ens toca tornar a l'altre vora del riu i fugir a correcuita de les abelles empipades amb mi per voler ser un paparazi massa proper, per cert... un rusc natural com mai haviem vist cap de nosaltres!

En resum una via assequible, pero on cal donar la talla, sense equipament pero que si som una mica habils no patirem el mes minim ( i portem els friends grans esclar...). El lloc es mereix unes quantes visites i la companyia molt bona, ara els hi toca tastar la roca catalana a aquest parell.