**** A Quim le Berbère, D+, 500m, 6a+/A1(V+ obl.), Pic des Coutchets (2.256m), Gourette

divendres, 27 d'agost del 2010
Hi ha llocs amb segell propi i per nosaltres el que defineix el massís de Gourette és el tarannà dels seus itineraris hivernals, un subtil equilibri entre dificultat i compromís que dota d'envergadura alpina a la via més senzilla. En canvi ignorem el que depara la seva roca a l'estiu i l'única experiència que en tenim és la d'una preciosa escalada en una de les seves parets més modestes, la Ravier a Pene Sarriere. La via ens va agradar tant que ens vam quedar amb ganes de repetir i aprofitem que queda a prop de Vignemale per treure-hi el nas.

Des del coll d'Aubisque la perspectiva és immillorable, els espadats calcaris del massís de Gourette contrasten amb la verdor que els envolta i la despreocupació dels visitants ocasionals que ignoren les múltiples possibilitats d'aquest petit regne roca clara i senders abruptes. No ens costa gens identificar el Pic des Coutchets, un triangle gairebé perfecte que s'alça insolent davant el Pic du Ger i la via, com no podia ser d'una altra manera, enfila pel bell-mig de la placa.

Ens llevem d'hora, però uns núvols sospitosos ens fan dubtar. Sí... no... que carai! tenim ganes d'escalar i el lloc no queda precisament a prop de casa, així que si plou ja rapelarem. Optimisme i visió positiva per davant de tot, però amb la tonteria hem perdut gairebé una hora. Per sort l'aproximació a la paret és ben directa i dreta, pista d'esquí amunt i un cop a la base de la paret només cal vorejar-la un xic per donar-hi de morros.

La via són cinc cents metres repartits en setze llargs, la majoria són bastant d'anar fent llevat d'algun força més potent, tot i que segons la ressenya es poden trampejar amb artifo. Tenim una cordada al davant i es belluguen ràpid, bon senyal, això pinta bé!

Tot i que quan ens hi posem comprovem que no és tan fàcil com sembla a primer cop d'ull, ara que també s'ha de dir que l'adherència no és precisament el nostre fort! Anem fent, però em trobo estranya escalant i quan arribo a la reunió i veig el que ens espera la meva primera reacció és, jo aquí em baixo!

En Josep riu per sota el nas quan veu la meva cara de susto. - No, tonta... que la via no va per aquí, fixat-hi. Ufff, té raó el següent llarg marxa a l'esquerra esquivant la placa d'aparença infinita que es desgrana al cor de la paret. De moment, però deixo que en Josep continuï amunt mentre li acabo d'agafar el punt a aquesta escalada tant particular.

Poc a poc li vaig trobant la gràcia, la via puja aprofitant els punt febles dels terreny, petites vires i relleixos, fissures de vici a equipar al gust i com no trams d'adherència pura i dura que cada cop surten millor, el que fa la confiança.

Sense adornar-nos ens hem ventilat el primer terç de la paret i som al peu del primer tram dur, un 6a+ que en teoria s'acera. En fi de la teoria a la pràctica hi ha molt de grau pel mig, per sort en Josep té un bon arsenal de recursos i cada cop es defensa amb més soltura, tot i així ja cal tibar.

Queda encara algun pas estrany per sortir d'aquest tram més vertical i de seguida la dificultat baixa. En aquesta part intermitja, la paret perd definició, hem de fer un llarg flanqueig a l'esquerra i remuntar uns quants metres per una canal imprecisa on l'aigua ha esculpit sinuosos camins. És fàcil i anem per feina, així que amb un llarg ensamble ens plantem a la base d'un mur ben vertical.

Tornem a ser a uns dels trams “potents” de la via i de nou d'acerar res de res, sinó que apretar i amunt. Un cop fet el tram més fi l'escalada ens sorprèn, la textura de la roca ha canviat, més rugosa i aspre fa que la verticalitat passi a un segon pla i comenci el joc de l'equilibri. Acabat el llarg la paret encara continua dreta, però aviat les línies es suavitzen i la dificultat minva.

Ara que la diversió no s'acaba, el que semblaven boirines disperses s'han convertit en un núvol compacte fidelment arrapat a la muntanya que ens embolcalla dins un espai gris, sense dimensions ni referències. Encara ens falten cinc llargs i com que, llevat del darrer, són fàcils els seguros allunyen o directament desapareixen, així que ens toca posar en marxa la brúixola i navegar per la paret a veure si encertem el camí.

Poc a poc i bona traça, anem buscant i les reunions apareixen on toca, la visibilitat, però, continua essent nul·la, tot i així consultant l'esquemàtica ressenya i posant-li imaginació deduïm que som al darrer llarg. A més fa una estona que el calcari blanquinós ha estat substituït per una roca rogenca i trencadissa que encaixa amb la imatge que tenim del cim, una mena de barretina fosca que trenca la simetria del pic.

Si no anem errats hem de trobar un darrer mur difícil abans de que s'acabin les dificultats i... voila! Apareixen parabolts i la cosa es redreça, anem ben encaminats, un elegant diedre aparegut del no res marca el punt final de l'escalada, però no el cim encara. En teoria hauríem de seguir resseguint l'aresta, però no veiem a un pam, així que pleguem cordes mentre intentem endevinar per on tirar. Grimpem per allà on el terreny sembla menys trencat, sense allunyar-nos mai de l'aresta i en no res som al cim.

Escoltem veus i resulten ser la cordada escocesa que dúiem al davant que van ben desorientats. Per sort el nostre francès és algo millor que el seu i desxifrem com podem les indicacions de la baixada, que sense ser difícil és entretinguda i en el nostre cas incerta ja que no veiem res. Sembla que el nostre domini de l'idioma gal va millorant ja que després de tres ràpels intercalats amb una cresta fàcil, aterrem al pintoresc coll del Coutchets.

La proa d'on venim s'alça insolent al nostre darrere, però tan sols un instant, les boires ho envaïxen tot de nou i ens priven del plaer d'una darrera ullada a la paret, que hi farem.

Baixem esprement la memòria, buscant el sender entrevist de resquitllada en les breus estones de sol, quan per fi el trobem ens relaxem i ens dediquem a baixar conversant amb el nostre anglès precari, però suficient per comunicar-nos. Amb tanta xerrameca descobrim la darrera anècdota de la jornada, precisament avui és l'aniversari de la via, tot just fa un any que la va obrir Joan Griso amb dos companys Petuya i Barats i la va dedicar a Quim, el seu fill.