Aquests dies el temps està revolucionat, així que quan veig que el dimecres farà bo no em costa res enredar en Josep perquè faci un petit canvi de planificació laboral i ens escapem a tastar roca abans no ens mullem! Dit i fet, el dimecres no massa d'hora, però (no us aneu a pensar que aquests dies refresca i ja vam passar prou fred al Barbet) som buscant la pista que des de Fígols ens durà a la base de l'elegant esperó per on discorre la via.
L'aproximació és ràpida i ja va bé que la via per contra és ben llarga i no ho fem pas a posta, però aquest estiu ja en portem unes quantes que no baixen dels tres cents metres. De fet sempre em dit que el que més ens motiva és la via llarga, així doncs a hores d'ara podem dir sense por a equivocar-nos que de motivació anem sobrats. El camí és curt i s'acaba tanta reflexió, som a peu de via i toca fer algo de profit, així que amunt que la via espera.
Per cert, aquest any tenim una nova dèria, intentar acabar vies de les que ens hem baixat i aquesta no n'és una excepció, vam tenir temps d'escalar-ne tres llargs abans la pluja ens fes enrere. Així doncs, els primers metres són coneguts, però això no m'eximeix de barallar-me amb els passos i de trobar-me estranya escalant en calcari després d'un estiu on ha predominat roca pirinenca. El llarg és distret i un petit desplom a la meitat li dóna el punt d'emoció.
En Josep no té tants miraments alhora de tirar amunt i menys quan el que té per davant és tan diedre vertical i atlètic com aquest. La tirada és més curta que l'anterior, però força més mantinguda, vibrant, vibrant... si la resta de la via és així gaudirem!
A la sortida del tercer llarg ja fa temps que hi falta un pitó i precisament al pas més delicat de tot el llarg, un oportú tasconet solventa la papereta i amunt com puguis a pillar canto. La resta del llarg ja és de més bon fer i ara que li vas pillant el tranquillo a la roca l'escalada és més relaxada. Som al peu del quart llarg i a partir d'ara terreny desconegut per nosaltres, així que una ràpida consulta a la ressenya i amunt a veure que trobarem.
El diedre d'entrada sembla malparit, però a la que t'hi poses trobes les preses al lloc just, ara que més amunt ja és una altra història, la paret es redreça i cal investigar una mica per acabar fent un flanqueig a la dreta amb molt d'aire als peus abans no pots pujar per una canal més fàcil. Llàstima que després l'esperó s'ajeu i la via perd continuïtat, així fem un ensamble ràpid i ens plantem al peu d'una preciosa placa amb ben pocs seguros.
Ni falta que fan, hi ha fissures de sobre per equipar al gust i uns ponts de roca d'escàndol. És un llarg realment bonic, adherència, però no massa, relleixos, petits cantos i algun pas de fe, tot plegat un llarg ben diferent dels que hem escalat fins ara. Nou tram de vegetació, simple tràmit que queda immediatament oblidat quan et plantes al peu del vuitè llarg.
Un diedre ombrívol, d'allò més vertical i protegit tan sols amb un simbòlic pitó. Ahhh i per acabar-ho d'adobar el grau apreta, no si amb raó és el llarg clau de la via! Li toca en Josep (és el que li passa per ser un cavaller i deixar-me repartir les tirades), però es nota que ja portem tot l'estiu escalant i on no arriba el grau arriba l'experiència.
Així que amb alguna bona tibada i un tramet d'artifo surt per dalt sense més interrupcions que les justes per fer-li les fotos de rigor. Quan és el meu torn no puc més que constatar que és un llarg preciós on la dificultat va aparellada a l'elegància dels passos. Ara que no puc ser del tot objectiva, perquè com ja he dit més d'un cop, m'encanten els diedres! La següent tirada també és un bombonet, un esperó tan aeri que sembla de manual, però aquest poquet lliure té és gairebé tot artificial.
Uns pocs passos sobre bona roca i en no res ja ets penjat dels estreps, mentre la paret cada cop tira més enrere. Els seguros van alternant, bolts i pitons d'època que donen emoció a l'escalada, en alguns t'has d'estirar força i ja al final del llarg sortidetes en lliure que després de tant d'artifo et descol·loquen una mica.
La reunió, com no, ben penjada en una estreta vira, la comoditat per davant de tot! El desè llarg és el darrer d'escalada amb cara i ulls, travessem a la dreta per una placa ben fineta i ja cacem dos pitons que ens porten al peu d'un diedre fissurat amb un pas curiós al mig.
Ens queden ja només un parell de llargs en que fas més el senglar que no pas escalés, però tot i així encara hi ha algun tram prou dret i de canto generós que a aquestes alçades de la via esdevé un petit plaer.
Aterrem a un replà pedregós ja enmig de bosc, quin final tan poc espectacular per una via tan ben trobada. Fem un mos ràpid i avall que la baixada és llarga i no sabem fins a quin punt perdedora, però avui les coses venen de cara i encertem el camí a la primera. Perfectament fitat no té pèrdua i en no res som contemplant de nou el traçat esvelt de la Xelo Bam.
La via és d'una lògica tan aclaparadora com senzilla, un esperó aeri i subtil que destaca en la verticalitat de les parets que l'envolten. Mantinguda, amb passos exigents i un equipament que li dóna el compromís just ens ha sorprès i encisat alhora. Ens quedem amb ganes de més, així que tocarà revisar l'arxiu de ressenyes a veure quina serà la propera! I posats a revisar per si algú s'anima a repetir la festa aquí teniu el croquis de la via.
ressenya del blog de Xavi (Alt Urgell), gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada