ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Esminu, 360m, V+/A1, Peña Ezkaurre, Ansó

diumenge, 28 d'agost del 2010
Teniem al cap acabar la fructífera setmana fent alguna via al Midi, però a l'arribar davant seu ens rep amb un vent i un fred completament fora de lloc i de temporada. Decidim marxar a parets mes arrecerades. Aquesta muntanya ens ha donat molt bones jornades verticals i no ens ve de gust marxar amb un mal sabor de boca. Ens ve al cap una zona que en els darrers anys ha esdevingut un apreciat desti per la gent que tenim la deria incurable d'enfilar-nos per tot arreu, tampoc ens queda gaire lluny d'aqui. Ens apropem fins la frontera entre Arago i Navarra, exactamemt a Anso. Una preciosa vall que ens trasporta a temps preterits on el temps s'ha detingut. Uns paratges on a pesar de estar a l'agost es respira ple ambient de muntanya fins i tot amb la gent que ens trobem al pas.

A mesura que ens apropem al epicentre escalador, o sigui al voltant del camping de Zuriza, ens trobem envoltats de parets i desafiants espadats per tot arreu, sobre tot ens crida l'atencio l'allargasada Sierra de Alano, amb una increible semblança amb el nostre Cadi.

Aquest darrers anys ha hagut una autentica febrada aperturista en aquestes parets i sense cap mena de dubte el seu maxim impulsor ha estat L'Antonio Garcia Picazo, un home dotat d'un nas privilegiat per trobar petits tresors al llarg i ample del pais. Confiem que l'A.G.P amb l'edat s'hagi tornat mes "huma" en les seves graduacions i equipaments que "bona fama" li van donar de mes jove. I com no podia ser de cap altra manera la gran classica d'aquestes valls te el seu segell, l'Esminu. Una arrogant linea que es surca unes cridaneres fissures fins al llarguisim espero est d'una mitica muntanya pels Navarresos, la Peña Ezkaurre.

Aparquem al Coll d'Arguibiela i en una comoda i planera aproximacio ens plantem al peu de una evident ximeneia. El primer llarg ho encara Laura, aquest no te gaire dificultat i serveix nomes per plantar-nos sota l'intimidador proper llarg.

Aquest segon llarg es el tipic que intimida mes de mirar-ho que no pas de fer-ho, quan et poses per feina dona vidilla i l'equipament esta en el lloc exacte i en el moment oportu, amb bonics passos de ximeneia, adherencia i diedre. Poc a poc l'ambient que queda sota els peus es ben aeri i espectacular. La via esta encarada al est pero una suau brisa fa que la temperatura sigui l'optima per gaudir.

Al tercer llarg, toca apretar una mica mes, a traves d'una fissura que cada poc es va posant mes dreta i tancada, la ressenya li dona passatges en A0, pero acabem obligats a penjar-nos de les nostres proteccions. La dificultat sera inversament proporcional a la quantitat de catxarros grans que portem. La roca es una calcari força aceptable pero que de tant en tant ens podem quedar amb algun tros de record entre les mans.


El tercer llarg es pur tramit fins plantar-nos sota una cova dificil d'interpretar, segons la ressenya original dels aperturistes aquest quart llarg es la cirereta del pastis. Enfilo els primers metres dubtos ja que els pitons allunyen força i tambe amb la mosca darrera de l'orella amb aquest Vº/A0 que tant be conec i he patit del mestre Picazo. De moment el canto es escandalos, quan s'acaba la progresio vertical, toca una travessa a esquerres per una ximeneia ben curiosa d'escalar sense mans i on cal confiar l'equilibri entre l'esquena i els genolls, els darrers metres son explendids, desplomen per complert amb els peus volats, pero es progresa de fabula amb tant bona presa.



El proper llarg es molt curt i es tracta nomes de superar un bloc encastrat, pero que mes val fer-ho per no patir amb el fregament de cordes de l'anterior tirada. Un altre tirada ben vertical i atletica ens deixa al peu de la mega-classica aresta est de Peña Ezkaurre. Moltes cordades que escalen aquest pany de paret donen aqui per acabada les vies, rapelen i s'estalviem un bon tram d'aresta facil i sobretot la patetica baixada de la tartera.


Nosaltres amb el nostre esperit classic i porc-senglarenc seguim amunt, perdem les xapes de l'Esminu que van pel vessant esquerra i anem a tota cresta amb material mes d'epoca i gaudint de bonics passatges de canalissos i ponts de roca. Abans d'arribar a la canal de baixada, llencem cordes i a traves dels arbres, fem 3 llargs rapels a tope de corda que ens estalvien bon tram de pedregosa i inestable baixada.

Tot i aixi ens toca correr per arribar a temps a dinar al camping i pocs minuts abans de les 4 de la tarda entrem per la porta i les simpatiques cambreres ens donen el seu condescendent vist i plau per emplenar les nostres panxes famolenques. Bones noies... i bon detall el d' ''A.G.P. de dedicar-lis aquesta via si cada estiu es deixa caure per aqui i vol ser ben tractat! Per cert el mestre segueix sense regalar cap grau, pero amb l'edat s'ha tornat generos amb l'equipament. Bona feina la seva a aquestes valls!


2 comentaris:

albertganxets ha dit...

hola josep i laura
bona aquesta zona ehhh!

aneu a fer la Espíritu del Bosque, una delícia de via per lloc i traçat, i ben equipada (potser massa). Algun friend petit o mitja pot ajudar, no indispensable.

josep i laura ha dit...

Hola crack, no la coneixem ja que nomes disposavem d'un sol dia i com sempre vam preferir anar a tastar la gran classica de la vall. Si tu ens la recomanes la apuntem a la agenda de "futuribles" , es un lloc que te quelcom especial per atansar-shi al menys un cop l'any, hi tornarem.

salut, tapia i alegria!