ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Pyromaniaque (sector esquerre), 330 m, V, Sormiou, Calanques

dimarts, 27 d'abril del 2010
La història comença dissabte, 24 d'abril, a les vuit del vespre, -on anem la setmana que ve? La primera opció, Chamonix, descartada per unanimitat, mal temps garantit. -A veure, Pirineu... no, impensable, temperatures massa altes per plantejar-nos res mínimament interessant. Ja està, Mallorca! fa temps que diem d'anar-hi i ara de ben segur que els ferris seran barats. La idea és vàlida la primera mitja hora, el temps que triguem en comprovar que no hi ha res que baixi dels cinc cents euros, però si és el triple de car que anar a Sardenya, com pot ser? Bé ja se'ns acudirà alguna cosa i... s'encén la llumeta: les Calanques, al costat de Marsella mateix, escalades al solet amb la platja al costat, umm, sona d'allò més bé! I així que aquí estem, en una petita cala que bé podria ser de la Costa Brava, mirant de localitzar la via que volem escalar.

Com que al final se'ns ha fet tard hem triat aquest indret per la gairebé inexistent aproximació i perquè les vies són més que assequibles, ens estimem més començar essent modestos i a veure com se'ns dóna aquesta roca. Mentre pugem cap a la paret la sensació d'estar a destemps no em deixa, encara no fa una setmana érem escalant un magnífic corredor, barallant-nos amb la neu i el gel i ara... la gent banyant-se a la platja!

En no res som a peu de paret en companyia de tres cordades més que han tingut la mateixa idea que nosaltres, però no és problema en aquest pany de roca s'entrecreuen un parell de vies de dificultat similar, així que ens adrecem a la que està desocupada, la Coco (110m, IV+). Aquesta via és perfecte per calentar motors, fàcil, equipada generosament i amb bona roca, ressegueix un senzill esperó enllaçant les plaques més interessants.

La ressenya li marca cinc llargs, però s'escala en tres sense problemes, com la resta d'aquest sòcol rocós. En no res ens plantem a un dels jardins que creuen la paret a mitja alçada, des d'aquí podem triar entre tres línies diferents per arribar dalt la carena, nosaltres optem per seguir per la que veníem ja que contínua essent l'única sense gent.

L'esperó continua fent-nos de guia, bonic i entretingut, amb tan sols algun passet un xic més vertical, se'ns fa curt i ens plantem al cim sense gairebé adonar-nos.

Hem anat prou ràpid i seguim amb ganes de guerra, així que retornem a peu de paret disposats a enfilar-ne una altra. Les cordades que ens precedien encara són ara a la feixa intermitja, però a baix el terreny és lliure, perfecte, enfilem la segona via del dia, la Coq-luche (110m, V). Aquí la cosa ja s'anima, enllacem també els dos primers llargs i ens surt una tirada prou interessant. El primer es desvetlla més dret del que semblava a primer cop d'ull, però la presa és bona i no patina gaire i amb alguna que altre tibada és deixa fer prou bé. El segon és un flanqueig per placa, finet i molt ben trobat, en resum gairebé cinquanta metres d'escalada mantinguda i per gaudir.
Llàstima de la feixa de vegetació que trenca la continuïtat de la via, perquè els dos darrers llargs no te'ls regalen pas. Arribats a aquest punt tornem a coincidir amb la darrera de les cordades que ens precedien, però no estan a la nostra via, així que cap problema. Aquest darrer contrafort també l'escalem en una sola tirada, menys mantingut que el llarg anterior ens sorprèn amb passos puntuals força més durs. Vaja, el grau francès està resultant peleon i el fet d'estar d'allò més sobats tampoc hi ajuda gaire! La roca està castigada pel pas repetit de cordades, es nota que és una zona força freqüentada. Ara que els seguros continuen essent abundants i col·locats al lloc correcte, així que tiro amunt convençuda, provant els passos amb tota tranquil·litat.

De nou a la carena no puc deixar de sorprendre'm amb les vistes, no estic acostumada a escalar amb el mar als peus, em resulta d'allò més pintoresc. Aquest cop no baixem desgrimpant la canal veïna, sinó que rapelem directament a veure si podem fer una darrera via. Per arribar a la feixa no ens queda més remei que repetir via i escollim la Coq-luche, però ja ens va bé, així fem metres i és prou bonica. Un cop a la vira, encara hi queden dues cordades que està acabant el darrer llarg de la Coq-ine (45m, V), però estan prou amunt per no destorbar-nos. Li toca a en Josep que és mira la placa de reüll, de fet s'hi endevinen un parell de passets que poden ser divertits.
No s'ho rumia massa i enceta aquesta variant de sortida que en una nova tirada ens durà al cim per tercer cop. Com en la seva veïna, la dificultat es concentra en dos trams ben verticals i amb roca relliscosa, les fissures són franques, però no hi ha maneres d'agafar-les sense que et patinin mans i peus. Res que no pugui solventar amb una mica de col·locació, quatre posturetes i per què no dir-ho, algun que altre A0 providencial.

El cas és que aquest cop un cop dalt la carena tenim comitè de benvinguda, les tres cordades que ens precedien i que tot just han acabat la via, estan al·lucinant amb nosaltres. Bé, de fet els hem avançat tres cops, però és que ells s'han agafat l'escalada amb una calma digna de la flema britànica i no pas dels països nòrdics d'on provenen!

2 comentaris:

4Recauxutats ha dit...

Quina enveja!!
Fa temps que somnio amb les calanques!!!

josep i laura ha dit...

Bon lloc per somiar-hi, platja, parets blanques, vies atractives i bonics paisatges... que més es pot demanar! Realment només pel lloc val la pena anar-hi i ben mirat no està tan lluny de casa, un cop de cotxe i tot això al teu abast. Quina millor excusa que l'escalada per descobrir llocs nous!!!

Salut, tàpia i alegria