ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Sol de Mitjanit, 210m, 6b/Ae (V+ oblg), Serra de les Canals, Oliana

dilluns, 17 de maig del 2010
Avui toca escalada-romeria col·lectiva i com que soc l'última en afegir-m'hi em limito a anar allà on els meus companys han decidit prèviament, en aquest cas a la Serra de les Canals. D'entrada, Sol de Mitjanit, és una via que em té el cor dividit: per una banda curiositat de veure la feina feta pels seus aperturistes, doncs ja fa temps que segueixo les andances dels Kutres pel món blogger i en Tutu és un vell conegut i per l'altre cantó mandra, per la mala qualitat de la roca de que tothom parla. En fi, si hi ha una cosa clara és que avui sortiré de dubtes, ja que són les deu del matí i som cinc persones en alegre companyia dins una furgo camí d'Oliana. Des del poble mateix ja veiem la llarga carena de la Serra de les Canals coronada per la seva característica creu, immillorable referència per situar la nostra via.

Parada de rigor per esmorzar i ja ben avituallats iniciem la recerca de la via, situar-la a la paret és fàcil, però localitzar on comença l'aproximació no esdevé tan senzill ja que entre explicacions confoses repescades d'oïdes i indicacions mal enteses estem a punt de fer una bona caminata de propina, sort de la salvadora fletxa verda que marca sense lloc a dubte on s'inicià el corriol que mena a peu de via. Bé, passem ja del migdia i comencem la via, tenint en compte que som dues cordades podríem dir que duem un horari força relaxat, però que carai, de tant en tant ja està bé això de prendre's les coses sense presses! Una filera d'espits marquen el traçat del primer llarg que s'enfila per una placa farcida de cantos ben arrodonits.

La Carla i l'Esther es demanen encetar la via i ja que nosaltres som cordada de tres ens sembla el més lògic, així que els hi cedim el pas gentilment mentre decidim com repartir-nos les tirades. Optem per ser pràctics i ja que la via té sis llargs la solució és fàcil que cadascú en faci dos de consecutius per no canviar tant de cordes. Tampoc tenim masses problemes alhora de repartir llargs i en Mure és l'afortunat a qui li toquen els dos primers, així que enfila ràpid amunt trepitjant-li els talons a la Carla.

Mentre en Blade i jo tenim indirectament una primera presa de contacte amb la qualitat de la roca ja que no parem d'esquivar petits projectils que baixen quan menys t'ho esperes. Quan és el nostre torn comprovem que realment no hi ha pedres soltes sinó petites llastres que es desprenen, com si la roca s'escrostones afegint-li un plus d'emoció considerable a l'escalada, tot i així la roca s'ha sanejat força i tan sols es desmunta en trams puntuals. El segon llarg té una sortida d'allò més bonica, vertical i amb bon canto, una delícia i a més super fotogènica.

Ara que ràpidament perdem en Mure de vista i ens toca esperar a que acabi el llarg per endevinar com serà la resta de la tirada. Sorpresos comprovem que la roca va millorant per moments, l'adherència continua essent molt bona i cada cop hi ha menys presses mòbils. Segueix essent una escalada per placa en què els seguros allunyen i calen passos de fe per tirar amunt i navegar per aquest pany de paret de dificultat incerta. Un cop a la reunió constatem que ens estem apropant al punt d'inflexió de la via, en que la paret es redreça i la roca guanya en solidesa.

Manca un llarg fàcil, de transició, que em ventilo en una moment fins plantar-me a la vertical de la paret on el tarannà de l'escalada canvia completament. D'entrada la via encara una fissura lleugerament desplomada que s'escala en artificial, espero el meu torn veient com la Carla fa acrobàcies penjada dels estreps.

Un cop m'hi poso l'Ae es deixa fer d'allò més bé i de fet aquests passos d'artificial donen un contrapunt a l'escalada força interessant. Són pocs metres i després ja sortim en lliure flanquejant per una estreta vira fins atènyer de nou la vertical d'una marcada fissura que ens conduirà al cim mateix. Ve ara el llarg més exigent de la via, una tirada sobre bona roca, dreta i mantinguda que pots apurar totalment en lliure si tens el grau i sinó sortir-te'n amb uns dignes A0s.

Les noies pugen com campiones i se'l treuen net sense gairebé despentinar-se, en Blade que és qui encapçala ara la corda evidentment que no vol ser menys i l'encadena com si res. Jo soc molt conscient de les meves limitacions, així que em conformo en apurar al màxim el que el meu grau dóna de sí i després sense cap remordiment a tirar de cintes que tot i així també s'ha d'escalar, no us penseu pas! De totes formes no estic per gaires floritures que sembla que les noies han tingut alguna mena d'entrebanc i l'Esther està enganxada a la meitat de l'última tirada. Un cop a la reunió veiem més clar el que ha passat, la via marxa a la dreta, però l'Esther s'ha desviat completament a l'esquerra amb tan mala sort que ha anat a parar a una zona de roca absolutament descomposta i amb l'últim seguro bo a uns quants metres sota seu. Ara que té prou cap per no posar-se nerviosa i quedar-se quieta agafada de les dues úniques preses bones que té al seu abast.

En Blade surt disparat cap amunt i un cop a la reunió el segueixo sense perdre temps. Ja dalt la carena del cim comprovo alleujada que hi ha prou arbres per fer un re-envio amb les cordes i fer-ne baixar una fins l'Esther és qüestió de minuts, tan sols queda recuperar-la amb cura per evitar el pèndul i problema solucionat. Amb tant maniobra, però al final se'ns ha fet tard, així que amb prou feines fem una foto de rigor i corrents cap avall que ja portem massa estona per aquí enfilats.

Llàstima, perquè les vistes són realment impressionants: parets, espadats, contraforts, torres rocalloses... infinitat de sentinelles petris s'aixequen arreu testimoniant que Catalunya és un país afortunat pels escaladors.

Mentre rapelem vaig fent balanç de la via, realment m'ha sorprès: per una banda la roca força millor del que m'esperava tot que cal anar amb cura, sobretot a la part de baix i per altra el contrast de sensacions quan passes dels primers llargs, més ajaguts i d'adherència a la segona meitat on la paret es redreça i eles tirades esdevenen atlètiques i aèries. Al final resulta un bonic itinerari en un indret singular i una forma diferent d'assolir un cim tan poc freqüentat com és el de la Serra de les Canals!

5 comentaris:

Llorenç ha dit...

Bones!!! m'alegro que us acabés agradant! sembla que la roca s'està metejant bastant!
i també m'alegro pel final feliç en el "rescat" de la Ester!

salut!!!

Gatsaule ha dit...

Uf, jo també vaig pujar aquesta via amb cordades al davant, i encara recordo la pluja constant de pedres que vam haver de suportar! Clar, que era la primera repetició...

Jordi Bladé ha dit...

Enhorabona als pares de la criatura!!
Laura ets una crack, no es pot explicar millor. Si que es veritat que els primer trams els hi falta sanejament, però es una feina que les primeres cordades en escalar la via hem d'assumir. M'encanta el lloc i la linea de la via, crec que l'unic a discutir seria la graduació.
Seguiu treballant que nosaltres volem seguir disfrutant!!

josep i laura ha dit...

Bones Llorenç,
haig de reconèixer que la via em va sorprendre positivament, per l'encert d'imaginar la línia i més obrint-la des de baix i pel fet que la roca era força millor del que esperàvem i això et permetia gaudir dels passos sense patir. Personalment m'agraden les vies que serveixen d'excusa per conèixer un lloc nou i si pot ser que no sigui excesivament freqüentat. Felicitats per la feina i serà qüestió de provar-ne alguna de les que estan apareixent pel Solsonés. Me n'alegro de veure que ja torneu a estar actius i donant guerra.

Bones Gatsaule,
ja vaig llegir la piada de la primera repetició i és que realment ereu un munt de gent. Aquest cop l'escalada va ser força més relaxada, només erem dues cordades i la roca dóna la sensació que s'ha sanejat bastant. Esperem que s'animi més gent a fer-la i així acabin de deixar-la neta del tot!

Ei Blade,
completament d'acord amb tu, el lloc és idílic i les vistes des de la carena no tenen preu, a més una via que acabi en un cim és un plus afegit a l'escalada. Pel que fa a la graduació pot ser sí que en algun tram s'hauria de revisar, però segurament el fet que la roca s'hagi sanejat també hi fa, de totes formes com que els 6bs no els faig en lliure no soc la més indicada per opinar. Suposo que a mida que la gent l'escali s'acabarà de consensuar. Prenc nota del darrer suggeriment, però encara et queda per provar la línia del Montseny, així que ja veus, s'atacumula la feina!!!

Carla ha dit...

Eis! cuanta feina feta, em despisto uns dies i ja teniu el blog ple ple de piades noves!! No pareu!

A mi també em va agradar, té una mica de tot; placa d'adherència, artificial, flanqueig, fisura, llargs ajaguts i també de verticals..

L'aventurilla final no té desperdici! i la solució adoptada la més encertada, sort que venia amb nosaltres una escaladora amb experiència. Podia haver estat un bon susto si no. Ara, em vaig kdar amb les ganes de veure aquest super cim, s'hi haurà de tornar!
Fins la pròxima cracks!.