ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Cervera-Raül a la Talaia Gran, 180m, V+/A1

divendres, 21 de maig del 2010
Entre les moltes característiques que té Montserrat, una d'elles són les seves altives agulles i qualsevol persona amb prou sensibilitat queda embadalit davant de l'elegància amb que s'aixequen algunes d'aquestes i si a sobre som uns dels que tenen la dèria de pujar per aquestes pedres el nostre desig es enfilar-nos per les seves elegants parets o arestes. Aquest massís ens dóna ejemples com la Punsola al Cavall, la GAM al Bisbe, l'aresta Ribes a la Vinya Nova. Totes elles d'una lògica i estètica abrumadores i a sobre amb una roca per gaudir al màxim de la seva escalada. Aquesta tardor passada després d'un intent fallit a una via, vam decidir anar a voltar per Ecos i les Talaies, de cop i volta al veure aparèixer davant nostre aquesta magnífica aresta vam recobrar del bagul dels records la seva gran classica, la Cervera-Raül.

Cada cop que ens hi voliem atansar durant aquest darrers messos, el fred o el vent sempre ens feien recular, mai sabrem agrair prou quantes alegries ens dóna la primavera! Després de la bonica passejada de rigor decidim que farem la via mà a mà i començo jo per un terreny una mica cutre i escadusser en assegurances. Avui les vibracions no són gaire bones i si Laura no està prou guerrera potser tot quedi en un intent. Quan ella arriba a l'arbre que ens fa de reunió li comento, no ho veu gaire clar, però conec prou bé la seva brillantor als ulls quan es troba bé.


I vaja si està guerrera!! s'arremanga i diu que amunt. El següent llarg té algun pas divertit d'A1 on li cal col·locar algun alien i fer amb decisió les sortides en lliure, és ara que la veig gaudir de valent i sé que serà una gran matinal!

El tercer llarg, només sortir de la R es posa força dret i l'escalada és un gaudiment amb aquest rocam, això sí... quan comença a tombar la paret les assegurances estan col·locades amb força alegria i les dificultats encara no han mimvat gaire. Sang freda i pas a pas va quedant el pitjor enrrere, al final no es decideix a empalmar els dos llargs per si les sorpresses continuen.

L'equipament de la via és una mica singular... trobem el d'època: caps de buril, algun pitó rovellat, xapes testimonials. Però també sembla que alguna persona no ha volgut que molts de nosaltres deixem de gaudir de línies lògiques, boniques i assequibles com aquesta i li ha fet un semi-re-equipament, amb algunes reunions renovades i algunes peces també canviades (que per cert una gran majoria ballen). Aquest quart llarg tè poca història, una bonica sortida de reunió i pocs metres poc protegits i improtegibles fins arribar al peu del llarg clau.

Aquí canvia per complert la tònica d'anar fent que hem trobat fins ara, davant nostre un mur vertical i monolític força llarg ens barra el pas. Cal fer uns metres en baixada i estirar-se força per xapar la primera cinta, a partir d'aqui un artificial equipat on cal tenir cert domini dels pedals, ja que les assegurançes no esta a tocar precissament, per sort aquelles que allunyem més tenen alguna baga que facilita la feina. A mig mur en un curt tram on afluixa la verticalitat cal sortir en lliure, Laura s'ho mira i s'ho remira, però al final li posa decissió i amunt que fa pujada! Just a l'acabar el segon tram de pedals trobem uns metres molt semblants. Estona més tard mentre pujo jo de segon, no acabo de veure gens clar si li hagués fotut els nassos que ha posat ella.




Segons la ressenya manquen dos llargs força assequibles i crec que per la meva part ja està bé de xupar corda tan descaradament, així que amunt! La roca és genial, la verticalitat poc acusada pero l'absència gairebé total d'expansions em fa anar amb pas ferm. A l'arribar on en teoria hauria d'estar la penúltima reunió, només trobo un casquet d'espit i decideixo anar fins el cim, un curt i bonic ressalt de IV+ li dóna una mica d'emoció als 70 metros que al final em surten.


Dos rapels i avall, estem contents i cofois de l'escalada realitzada en aquest bonic racó Montserratí. Quan arribem a casa llegeixo la següent frase del mestre Picazo al seu llibre d'ascensions de llegenda, que només un poeta vertical com ell sap trasmetre en paraules allò que els demes sols sabem assaborir "La Talaia Gran rodeada de un paisaje dificil de explicar, pero que por suerte el alma sobradamente sabe interpretar"

4 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Gairebé ens hi trobem, potser la propera!!

Veig que totes les ressenyes són millorables i que no us ha calgut d'aprofitar la meva, però he vist una petita errada, la R6 no és inexistent, només us la vau passar de llarg, hi ha dos parabolts a l'esquerra del resalt...

Mingo ha dit...

Enhorabona per l'activitat en un racó idilic de Montserrat

Dalton's ha dit...

Molt bona ressenya! Molt maca

josep i laura ha dit...

Hola a tots, certament es una escalada magnifica a un lloc que te quelcom magic. Sobre la ressenya simplement les fem per plaer i pur divertimento, on coloquem la nostre graduacio i apreciacions particulars del que vam trobar en aquell moment i que molt sovint es subjectiva. Res mes lluny de nosaltres, que voler trepitjar el terreny de gent que fa anys que es dedica molt i be a la divulgacio.

Bones escalades!