Aprofitant que en Kiko té uns dies de vacances, ens emboliquem els tres a anar a Montserrat i quina millor zona, ara que els dies són freds i curts, que el sector sud de la Vinya Nova. Un cop allà la tria és ràpida, a en Kiko li manquen poques vies per complertar el repertori de la magnífica Roca de la Palleta i aquest cop l'escollida és la Tuaregs, una ruta que en el poc temps que fa que està oberta destaca per les nombroses crítiques positives, una roca excelent i un equipament modern i generòs. Mentre ens hi atansem ens trobem amb els "simpàtics" moradors d'aquestes roques: les cabres hispàniques que introduïdes no fa gaires anys des dels Ports han donat pas a una perillosa sobrepoblació, en gran part deguda a la falta de depredadors. Perillosa perquè tenint en compte el limitat espai on ara es belluguen, a la pràctica es tradueix en un risc cada cop major de caiguda de pedres sobre els camins que cal travessar per arribar a peu de vies, com és el cas del corriol que porta al peu de la Roca de la Palleta. Abans aquest animals eren pocs i fugísers, ara cada cop són més i envalentonats davant la presència humana, resumint... en aquest indret el casc és tant imprescindible com la corda!
A mesura que ens apropem a la via objecte del nostre desig la roca i la verticalitat milloren per moments. Nosaltres marxem fins allà on la paret comença a perdre el seu bon nom, aquí a qualsevol itinerari cal donar el do de pit! 
En Kiko inicia l'escalada, en els primers metres de la via potser és on es concentren les dificultats i el grau es més obligat (V+). Amb una mica de "gesto" comencem a esgarrapar metres a la ruta, en cap moment no podem baixar la guàrdia i els passos finets es succeeixen un darrera l'altre, però a diferència d'altres escalades en que acabes agobiat, aquí gaudeixes per complert de les rugositats d'aquets cigronets de conglomerat de tan bona qualitat.
El primer i segon llarg són molt semblants en quant al grau i la verticalitat homogènia, però en cap moment tenim la temptació de mirar avall a veure on dimonis hem deixat la darrera xapa, les trobem cada una al seu lloc.
La tercera tirada em toca a mi, aquí ja canvia la tònica i la paret comença a tumbar una mica, però aixo vol dir que cal navegar entre les expansions, obrir la vista per trobar emplaçaments pel material flotant i oblidar-nos ara de que la línia recta és el camé més curt entre dos punts.
La tercera reunió la muntem en una còmoda baumeta, amb unes vistes genials sobre els Pollegons. Ja només ens queda un darrer llarg amb una sortida explosiva sobre un desplom que tot i tenir bon canto de mans té els peus ben volats i no aconsegueixo passar-lo net, per tant passem al plan B, o sigui pedaleta i amunt!
Per sota en Kiko, gairebé sense despentinar-se es treu aquest passatge de 6a+ i en un no res ja hi som els tres, gaudint de l'efímera glòria del cim mentre passem les cordes per iniciar la baixada pel mateix lloc pel que hem pujat amb 2 llargs rapels. Una via altament recomanable, però fins que no arribi l'estiu no podrem tornar-la a gaudir degut a les restriccions que entren en vigor amb el nou any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada