La Cadireta és un dels perfils més suggerents de Montserrat, el seu gran i característic sostre és part de la història de l'escalada artificial del nostre pais. Aquí va ser on en Josep Manel Anglada i el seu cosí Paquito Guillamon es van atrevir, per primer cop, a superar un prolongat desplom horitzontal aplicant la tècniques de les llavors innovadores pitonises d'expansió. Amb gran ingeni van utilitzar una viga metàllica en forma de T per poder progressar pam a pam sobre aquell buit mentre, tal com mostra alguna fotografia històrica, anaven resant a no sé ben bé quin sant perquè tot aquell "tinglao" aguantès. Va funcionar i els cosins ens van tornar a deixar bocabadats obrint vies igual o més d'agosarades arreu del món.
Dos anys enrere ja havíem intentat aquesta ruta, però a la segona reunió una cordada lenta per davant i un fred gèlid per darrere ens van fer girar cua. Recordàvem un primer llarg amb moltes assegurances trencades que ens va obligar a fer passos durs en lliure o confiar-nos a precaris emplaçaments d'ungles (sembla que ara ja està tot restaurat). Així que aquest cop optem per arribar a la base de la paret desplomada per una altra ruta situada més a l'esquerra del pedestal i que a priori sembla més assequible, però la trobem molt humida i fa bufar de valent a Laura.
Segueix ella per la segona tirada que ja s'embarca pel sugerent desplom, totalment estètic ja sigui per escalar o fer fotos i on la major de les dificultats estan en superar alguna xapa trencada amb una mica d'enginy
La ruta està equipada correctament, però de tant en tant es nota que van voler deixar material d'època perquè les noves generacions veiessin quina valentia o insensatesa feien servir els precursors de l'escalada acrobàtica.
El tercer llarg és la cirereta de la via, un llarguíssim sostre horitzontal en què cal saber ballar correctament sobre els pedals, a més... quan sembla que arriba a la seva fi un petit bony ens fa veure que encara ens queden més metres per seguir gaudint de bon ambient sota els peus. Al superar el llavi toca fer algun pas prou llarg i després ens arriba la incertesa... un cop més anem sense ressenya i a l'aixecar la vista amunt veiem material d'època en molt mal estat i just en una vira que travessa a esquerre unes curioses i voluminoses xapes rovellades, al final fem cas al sentit comú i sembla ser que aquesta travessa és l'encertada.
La reunió passat el sostre és còmode, però aèria i volada com poques, ara la dificultat rau en confiar en caps de buril, però als pocs metres, l'agonia s'acaba i ja podem sortir en lliure fàcilDesprés d'aquest tram ja podem guardar els estreps i ens queda tan sols una altra tirada per assolir el superb cim de la cadireta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada