ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** les Maladetes Orientals, Osca

Aquest estiu ha estat poc productiu pel que fa a tres mils, de fet ben pocs cims del Pirineu he trepitjat, així que aprofitant que encara em duren les vacances decideixo posar-hi remei! A veure... ha de ser una zona on es puguin enllaçar uns quants pics en una sola jornada, però que no siguin massa complicats de fer, ah... i que no s'hagi de conduir massa per arribar-hi. Vaja, em sembla que serà complicat de trobar! Rumio, li dono voltes i al final se m'encén la llumeta: les Maladetes Orientals, perfecte! Només cal anar fins a Benasc i si la sort ens acompanya podem arribar a trepitjar fins a set tres mils d'una tacada passant d'un a altre sense més complicació que alguna grimpada ocasional. Només falta el company i això es soluciona ràpid amb una trucada de telèfon lloant les meravelles i encants de l'ascensió escollida. Així doncs, a les set del matí ja estem en Jordi i jo camí de la Renclusa, una mica estranyats del poc moviment de gent que es veu. Sospitem que aquesta tranquil·litat es deguda a la “nevadeta” primerenca que fa pocs dies va enfarinar algun que altre cim i va foragitar els excursionistes tardans. Nosaltres no hi veiem cap problema, som optimistes de mena i de ben segur que el sol ja haurà fos quasi tota la neu caiguda , a més anem ben forjats amb piolets i grampons. Arribem d'hora a un dels refugis més freqüentats del Pirineu, tot i que ningú ho diria, tan sols un parell de rucs ens donen la benvinguda.
No ens hi entretenim gens i després d'una breu ullada al mapa enfilem barranc amunt separant-nos de la transitada ruta que du cap al senyor dels Pirineus, l'Aneto. El camí va pujant sense treva al costat d'un torrent i en no res som en un bucòlic paratge, un petit llac que marca la fi de les senderes suaus i l'inici de les tarteres i els caos de blocs.
De moment seguim les passes d'un parell de muntanyencs més matiners que nosaltres, però de seguida els nostres camins es separen, ells remunten el més fresat que va cap a cim d'Alba i nosaltres ens llancem a la busca de fites ocasionals i rastres de sendera per on el mapa sembla indicar que discorre el nostre itinerari. De moment l'únic que tenim clar és que hem d'anar a cercar el coll Superior d'Alba(3.075m), tot i que encara no és visible intuïm on para i les fites, més nombroses del que esperàvem, corroboren la nostra suposició.
Ara el camí puja de valent, guanyem desnivell ràpid i els cims ja van perfilant-se sobre els nostres caps, intrèpids, marcant les distàncies amb els seus veïns. Ja fa estona que hem deixat els darrers prats enrere i emulem els isards saltant entre rocs i tarteres quan, per fi, albirem el coll pel que accedirem al perfil retallat de la carena. Encara és lluny, però ara sí que amb el coll com a referència podem donar nom als cims que ens envolten, de lluny tots ells semblen formar part d'una mateixa cresta, però al apropar-nos els endevinem un a un, separats per obscurs espadats que cauen a plom deixant com a únic camí les arestes que els agermanen.
Quan som a la cota 2.600m la neu fa acte de presència, força abans del que esperàvem i en quantitat més que abundant, per més inri és ben gelada, això converteix la progressió per aquest laberint de rocs en una cursa d'obstacles. Avancem lents, saltant de pedra en pedra, atents a no torçar-nos cap turmell, per sort al peu del coll la nevada té suficient gruix per cobrir totalment la trampa del tarteram, contents ens calcem els grampons i posem la directa cap dalt.
Anem a bon ritme, duem només tres hores i mitja d'ascensió i ja som dalt el coll, però en veritat ja tenim ganes de trepitjar ja algun dels cims cobejats, tot i que el panorama que tenim al davant ens baixa de cop l'eufòria inicial, déu ni do amb la nevadeta! Tot es ben cobert d'una catifa blanca de la que afloren arreu blocs de granit de totes les mides, ufff.... però si estem a cara sud, aquí sí que no hi hauria d'haver gens de neu!
Ens llancem decidits a cavalcar l'aresta, buscant el camí més directe cap al primer tres mil de la jornada, la Muela de Alba (3.111m), aviat ens adonem que avançar a tota cresta per roca coberta de glaç no és tasca fàcil, així que acabem fent una mena de ziga-zaga en busca de les vires que no estiguin colgades de neu fins arribar a la fita que ens marca el mateix cim, força més aeri del que imaginàvem. El Diente de Alba (3.120m) es veu a tocar, però la cresta que hi mena deixa entreveure algun que passet més que compromés i al no dur ni un trist cordino optem per recular un xic i flanquejar-lo per sota l'aresta cercant el camí més lògic.
Vinga ja en duem dos, retornem al coll sense entretenir-nos i mirem per on atacarem el proper pic, el Mir. Ara sí que el camí no és gaire evident, l'aresta que porta directa a cim no ens convenç gens, és un amuntegament de blocs en precari equilibri que no convida gaire a enfilar-s'hi, així que ens decantem per una canal que baixa del mateix cim. La travessa fins la canal resulta feixuga, per la neu que atapeïx qualsevol espai entre dues pedres, un cop a la canal veiem alguna fita. Ves per on la intuïció ha estat bona consellera, el que no ens imaginem és que ara comença la diversió.
El que sense neu és una senzilla grimpada es converteix ara en terreny incert en què has de mirar i afiançar cada pas. Pugem poc a poc i un cop a l'aresta respirem alleujats, esperem no haver de baixar per aquí! La cosa no és que millori gaire, hem de continuar grimpant per una cresta ben aèria que tot i no ser molt esmolada té tots els relleixos ben colgats de neu o verglaç, l'única avantatja és que ara no dubtem del camí ha seguir, a tota cresta i prou, no hi ha més opció vistos els contraforts que es despengen als nostres peus.
A la que portem uns metres de cresta ens adonem que el cim de la Punta Delmas (3.168m) ha quedat enrere, així que reculem i mirem per on atansar-nos a aquest cim que des d'on som sembla una atalaia inabastable. No pinta gaire bé, la cresta que hi mena és un caos de neu i blocs força traïdor. Dubtem, però al final ens calcem de nou els grampons i piolet en mà iniciem el descens fins la bretxa situada a la base del cim. Això de desgrimpar lloses de granit colgades de neu inestable ens posa els nervis de punta i lo millor del cas és que a l'estiu no deu ser més de III grau.
Un cop a la bretxa, nova grimpada amb les mans glaçades per una evident xemeneia i cim! Ufff, sort que avui era només caminar, perquè la veritat sigui dita ara per ara agrairíem tenir un cordino i algun encastador! No val la pena embarcar-se en aquestes cabòries, així que tensos i atents retornem a l'aresta de la que veníem i seguim amb la mateixa tònica fins el cim del pic Mir (3.185).
Contents, però ja farts d'aquesta escalada incerta enfilem cap al següent tres mil, el pic Sayó, segons la ressenya que duem ja no trobarem més grimpades, sinó un llom ample de blocs. El que no hem acabat de llegir bé és que la bretxa que separa els dos cims té un pas de V+ ben exposat, però ho veiem només plantar-nos a sota. L'opció que ens queda de flanquejar per sota la bretxa és inviable, les vires que ratllen la paret són colgades de neu i la travessa és massa arriscada. Així que només hi ha una solució, desfer l'aresta per la que hem vingut i baixar per la canal que esperàvem no tenir que tornar a trepitjar. Si la pujada ja havia estat divertida, la baixada té un plus. Sembla mentida com una ascensió a priori senzilla pot arribar a ser tant delicada, perquè realment no té cap pas realment difícil, però tots ells són summament exposat i qualsevol badada comporta una relliscada molt poc recomanable.
Portem ja quatre hores donant tombs per aquest terreny ingrat i assolir els dos tres mils que ens resten, el Sayó i el Le Bondidier, comporta tres hores més d'acrobàcies, així que en vista que la baixada tampoc és un passeig donem l'activitat per tancada i ben satisfets retornem al coll i iniciem el descens. La baixada és llarga i dóna peu a comentar la jugada i recrear-nos en una darrera ullada a aquests magnífics gegants que avui han estat esquerps, però que tot i així ens han fet gaudir d'una jornada tant imprevisible com gratificant.