ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Mamporros para todos 100m, III/4+, Aigualluts, Benasc

Diumenge, 27 de desembre del 2009.

Massa bé ens va acostumar la capriciosa meteorologia l'any passat quan des de primers de novembre que va començar a nevar, es van desplomar els termòmetres i no vam parar de punxar i punxar... Aquest any, però és a l'inreves, tardor eixuta i temperatures capricioses han fet que gairebé enlloc s'hagi muntat cap escola de glaç tan habitual en aquestes dates. Però aquest any la motivació està pels núvols i hem estat preparant la temporada d'hivern com es mereix, tan sols dir-vos que... JA ESTEM FARTS DE RESINA!!!!
Al final, gairebé sense saber com, ens trobem 5 individus viatjant cap a Benasc, en Jordi Perez que recobra l'activitat vertical mig any més tard d'un maleït accident, en Jordi Lopez que per ell ja és la segona setmana punxant consecutivament (massa poc per un malalt com ell en aquestes dates) i també s'apunta en Victor, un solvent escalador de roca que per primer cop s'enfilarà envoltat de punxes i amb la il·lusió d'un nen. Tornada a les oblidades rutines hivernals... matinada en negra nit, ens aixequem envoltats de glaç pels carrers de Benasc, esmorçar a desgana i caminar mig adormits sota la llums dels frontals.
Només per moments com aquest ja val la pena haver arribat fins aquí, tornar a recobrar les sensacions del aire gèlid a la cara, una sortida de sol de colors impossibles, paisatges de postal, això no té preu...

Però bé... l'alpinisme és molt romàntic sobre el paper, però és dur de collons quan t'hi fiques! i no podia ser tot tant idílic i de color de rosa... Tant punt s'acaba l'estació d'esquí nòrdic de l'Hospital de Benasc, la traça desapareix i ens toca batallar de veritat obrint una considerable trinxera sobre neu encostrada que es trenca al nostre pas i és just en aquest moment quan recordem que bonic que fan les raquetes guardades al maleter del cotxe.Si a més a més, escollim una cascada de les que tenen l'aproximació més llarga de tot el Pirineu, la pringada està assegurada! En total són més de 3 hores i mitja les que triguem en arribar a peu de via, per sort tant d'esforç avui tindrà premi doble: un dia radiant i una cascada que fa molt bona pinta!Escollim la línia de pujada habitual de la cascada de Mamporros, o sigui enganxats a la dreta, i apurem la corda per poder sortir en dos llargs ben llargs. Surto jo primer i en Lopez poc després al meu darrere, menjant-se tot allò que li faig baixar, però ni així consegueixo que col·loqui cargols més enllà del que un cervell sa recomanaria.
Els trams més verticals són a l'entrada i a la sortida de la primera reunió, uns curts resalts a 90º, però la major dificultat rau en confiar en una mena de gel granisat i poc consistent del que cal refiar-te'n si vols avançar, per sort els cargols fan bona pinta col·locats oportunament en algun dels afloraments de glaç que ens surt al pas.
El segon llarg, un cop passats els primers metres, afluixa bastant i ens podem relaxar, és aquí quan em trobo a en Victor xalant moltíssim, no sé ben bé si gràcies al fred, al dolor de peus, a les mans insensibles, al fet d'estar ben penjant en una reunió precària o de tot plegat una mica... ben mirat aquest noi té fusta d'alpinista!
Dos rapels sobre cintes ronyoses, prop de tres hores per desfer el cami fins l'Hospital i tots ben trillats i baldats que marxem cap a casa, però contentíssims d'haver començat la temporada de gel d'una vegada!

2 comentaris:

PGB ha dit...

Ja era hora poder començar! Enhorabona, la cascada fa una pinta tremenda!!!

josep i laura ha dit...

Doncs si veiem com pinta de mandros aquest incipient hivern, imagino que molts si volen punxar gel aquest any hauran de suar la cansalada fins a Aigualluts.

Bon any!