ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Peter Pan Club, V/Ae, 85m, la Pelada, Agulles de Montserrat

dilluns,18 de maig del 2009
Fa just un any que no tornava a tenir entre els dits els còdols i les rugositats de la muntanya sagrada. A Montserrat no se li pot negar la seva bellesa i màgia del seu entorn i racons, però a l'hora de les preferències per escalar, he de reconèixer que cada cop em costa mes motivar-me de nou en la seva escalada de finesa i fe, just el contrari del que li passa a Laura, que si per ella fos mai sortiria d'aquí. El dia que em decideixo a recuperar les sensacions d'aquest especial conglomerat, em demano escollir les vies a realitzar, començarem per una nova d'en Joan Vidal (ressenya al DESNIVEL 275) que puja per la paret oest d'Agulles on es combinen els pedals i el lliure i acabarem de baixada fent la CADE a la Miranda de la Portella per segon cop. La tranquil·litat del pàrquing de Can Massana entre setmana destaca amb la febril activitat que pots trobar qualsevol finde i això fa que l'aproximació a la majestuosa muralla d'Agulles sigui un petit retrobament amb el records de fa uns anys enrere quan somniàvem descobrir tots els secrets que ens guardaven les parets i els petits cims d'aquest caprici geològic que es Montserrat.
L'arribada a peu de via es una mica de senglar al no trobar el camí correcte, des d'aquí a l'aixecar la vista la paret intimida, la verticalitat es molt acusada però el primer llarg sap aprofitar intel·ligentment les debilitats del contrafort inferior per un petit diedre, que a simple vista sembla prou fàcil. Res mes traïdor que les nostres percepcions de les dificultats darrerament i així es..., un cop al diedre la paret es mes vertical del que podia semblar, fins el punt que la paret escup el cos endarrer, les presses evidents des d'avall, ara son romes i poc adherents, els pedals surten molt abans del previst de l'arnes, no porto ni 4 metres de via que ja miro i remiro com dimoni passaré per aquí,
per sort un espit sense gaire sentit fora de la via em fa superar el primer problema i una mica mes amunt un oportú pas d'ungla el segon dilema, aquest tram on estic es el primer llarg original de la via Tatanka Yotanka, i l'equipament es l'original a gairebé tot el llarg, claus mig entrats i ballarins, baguetos sense color, però en els que cal confiar a cegues si volem passar per aquí i no dominem el 6b, en el moment que la verticalitat es torna mes humana guardo els estreps i marxo fins la reunió, ara si protegit amb parabolts. Minuts mes tard Laura bufa i renega sota meu, però com sempre acaba pujant com una campiona i acaba arribant tan eufòrica que no dubta en seguir escalant, ara es una travessa molt estètica a dretes i a simple vista no gaire difícil i amb unes presses d'escàndol, quan passo de segon veig que els primers metres tampoc cal gaires alegries si no vols prendre mal.
Un cop a la segona R, la primera sensació es de mal de coll, com dimonis tira això enrere! Laura amb un somriure sorneguer , es mira la primera xapa i acte seguit a mi... crec que em vol dir que aquest cop no es deixara ensarronar, doncs amunt a ballar sobre el no res! Des de la mateixa sortida la paret va desplomant i els passos cal tenir una mica d'instint felí si volem sortir victoriosos, de tant en tant allà on la roca ho permet ens obliga a fer alguna sortida en lliure, generalment mes fàcil del que a priori ens pot semblar.
La reunió es veu encara lluny i nosaltres nomes portem 15 cintes i m'oloro que arribaran les rebaixes!, al final ens sobren dues..., normal, tant d'estirar-se i estirar-se, alguna cosa bona ha de tenir! Ara la reunió aprofita una arrodonida bauma a la paret i es penjada del buit amb un ambient d'escàndol sota els peus on la corda que cau no arriba a tocar la paret.
Laura al·lucina també amb alguns passos de pedals i les sortides en lliure, però ella a diferencia meva ho exterioritza en veu alta, quan arriba a la meva alçada, les maniobres son delicades amb tant desplom i tant poc espai, però al final torno a enfilar el darrer llarg. Xapar la primera cinta em requereix un llançament a intentar encertar el forat del parabolt a la primera, si no vull patir aquí un divertit factor 2 sobre aquesta volada reunió, 5 o 6 passos cavalcant sobre els pedals i ara arriba el moment de la veritat, sempre em costa un munt les sortides en lliure després de fer passos d'artificial i avui encara mes tastant aquesta roca que tan oblidada tinc i tan poca confiança ens hem tingut sempre,
no miro avall per evitar mals rotllos que son inevitables amb aquest pati a sota i miro amunt on trobo alguna fissura que protegeixo i que m'aporta una confiança momentània. Mosquetonejo la darrera xapa, em queda el darrer pas, el meu cap esta a la mateixa alçada del cim, això esta fet!! doncs no... a pocs llocs com a Montserrat podem cantar victorià fins que no esta al sac i ben lligat, el component psicològic que semblava que ho tenia guanyat fins ara, aqui surt fora amb tota la seva força, de la xapa amunt es força mes difícil del que diu la ressenya (potser ha saltat algun canto) i si fallo..., a sota m'està esperant una repisa que em mira amb ulls libidinosos, uns metres a la dreta es pot fer una travessa i intentar pujar per un tram on la pressa es mes generosa, però si fallo encara les conseqüències seran força pitjors, miro, m'ho remiro, intento col·locar qualsevol merdeta o algun pas d'ungla per intentar-me autoenganyar i anar amunt, però res, no trobo res i acabo sucumbint a les meves pors i pago la penitencia de tants de mesos de fer-li el salt a la Montse i m'estimo mes rapelar amb aquest pati d'un mallon i una xapa que no pas ser prou valent i intentar fer el darrer pas. En resum una via amb gran ambient, però que acabes escalant ben poquet, un cop al terra ens mirem la veïna GAM Bages 40 aniversari que esta cotada de A2 i ens sembla una mica de risa després de veure per on acabem de pujar fent A0's. La CADE de la Portella sempre ens esperarà!

3 comentaris:

Joan B ha dit...

Tranquil, no ets pas el primer, ni seràs l'ultim que, en un pas així, decideix deixar-ho per un altre dia. La paret i la via sempre t'estraran esperant.
Salut i a tibar

Anònim ha dit...

serà possible?
Quina vergonya de via!!

josep i laura ha dit...

Hola Joan, fa molt temps que sabem que s'apren mes de les doloroses retirades que de les dolçes victories, escalar a llocs com Montserrat es per sobre de tot un estat mental i aixo cal exercitar-lo encara mes que els avantbraços, salut!
Anonim, en cap moment parlem de vergonya de via. D'entrada el maxim de respecte per qui inverteix el seu temps, calers i il.lusions en fer vies pel gaudiment del personal, poder en aquesta falta escalar mes, poder si..., pero si t'agrada el buit aqui es gaudeix. Per gustos els colors!