dimarts, 13 de maig del 2009
Mirant les fotos de les darreres escalades quina mandra que fa haver d'anar a treballar! però que hi farem, un parell de dies més i festa, ja podrem retornar a les nostres anhelades parets, això sí: cada cop més assolellades! Ai, per més que ho intento no puc deixar de pensar en el tacte aspre de la roca, la sensació de tranquil·litat penjada en una reunió, el ventet... ara ja fa uns dies que després d'analitzar de mil maneres possibles el trencaclosques que semblava la previsió meteorològica vam optar per tirar pel dret i triar la solució més senzilla, si demà donem bon temps anem a escalar i la resta de dies ja es veurà. Així que dit i fet, el dimarts a primera hora ja som fent quilòmetres cap terres lleidatanes, feia un parell de mesos que havíem escalat l'Olga Frontera i ens va cridar l'atenció el marcat esperó que dibuixen la munió de plegaments que conformen aquests pintoresc paratge de solitud garantida.
Una breu visita a la gran font d'informació que és internet ens posa en antecedents: per l'aresta cobejada i puja una via, la Minyons de Terrassa, llarga, de dificultat baixa i aproximació nul·la... això promet, però no tot pot ser tan senzill, la roca delicada i fins i tot a trams sembla estar encara en moviment, equipament simbòlic i escadusser, trams en que podrem ampliar els nostres coneixements de flora i fauna, en definitiva una via fàcil, però d'aventura: perfecte ens encanta! 
Trobar el peu de via no té cap misteri, des de la mateixa passarel·la que voreja l'embassament només cal saltar a buscar una llastra caiguda sobre una bauma i amunt, a cercar on col·locar alguna assegurança en aquesta roca generosa en forats varis i fissures de diferents mides. S'ha de reconèixer que en Josep avui, està esplèndid i desinteressadament em regala fer tota la via de primera, que bé, un regal inesperat: tota una aresta per davant per mi soleta! 
Realment no és difícil, tota l'estona és anar fent, però la roca s'ha de temptejar amb carinyo i de tant en tant algun regalet espanta a les truites del pantà. Després de la llastra del primer llarg la via ja dóna pas a l'aresta i en no res som cavalcant sobre aquest llom de roca, senzill, però a trams realment esmolat i amb passos suspesos sobre el buit d'allò més aeris. 
Entretinguda buscant on posar alguna peça, distreta amb les vistes que ens envolten i acaronen, anem guanyant alçada sense ni adonar-nos. Arribem a un petit coll i davant nostre el llarg més maco del recorregut, un marcat diedre perfilat per dos plecs de roca encavalcats... ummm, quina bona pinta que fa! Poc a poc i bona lletra, a veure com sona aquesta llastra, aquí entra un friend, ai quines bústies de mans més bones... però ja soc dalt! 
Ai que ràpid s'ha acabat, per sort l'aresta encara ens guarda alguna sorpresa i amunt que seguim. De fet, més que una via d'escalada pròpiament dita, la sensació és d'estar fent una cresta, trams on toca escalar una mica i d'altres d'anar fent buscant la lògica de l'itinerari. 
El traçat, però no presenta massa dubtes, només ens hem de deixar guiar per la línia màgica del cordal que agermana roca i aire i que a vegades s'estreny fins donar-te la sensació d'estar cavalcant per un llom rocallós cada cop més efímer. Algun flanqueig d'equilibrista i alguna curta desgrimpada acaben de donar caràcter a aquesta aresta de per sí amable i agraïda. 
Cim no n'hi ha, només un breu punt d'inflexió on l'aresta s'ajeu i es fon amb la roca que ens envolta per tot arreu i es desdibuixa en tarteres inestables. Doncs ja està, una via en la que no cal esperar grans dificultats sinó gaudir de l'entorn i la companyia, merci pel regal Josep!
Mirant les fotos de les darreres escalades quina mandra que fa haver d'anar a treballar! però que hi farem, un parell de dies més i festa, ja podrem retornar a les nostres anhelades parets, això sí: cada cop més assolellades! Ai, per més que ho intento no puc deixar de pensar en el tacte aspre de la roca, la sensació de tranquil·litat penjada en una reunió, el ventet... ara ja fa uns dies que després d'analitzar de mil maneres possibles el trencaclosques que semblava la previsió meteorològica vam optar per tirar pel dret i triar la solució més senzilla, si demà donem bon temps anem a escalar i la resta de dies ja es veurà. Així que dit i fet, el dimarts a primera hora ja som fent quilòmetres cap terres lleidatanes, feia un parell de mesos que havíem escalat l'Olga Frontera i ens va cridar l'atenció el marcat esperó que dibuixen la munió de plegaments que conformen aquests pintoresc paratge de solitud garantida.
Una breu visita a la gran font d'informació que és internet ens posa en antecedents: per l'aresta cobejada i puja una via, la Minyons de Terrassa, llarga, de dificultat baixa i aproximació nul·la... això promet, però no tot pot ser tan senzill, la roca delicada i fins i tot a trams sembla estar encara en moviment, equipament simbòlic i escadusser, trams en que podrem ampliar els nostres coneixements de flora i fauna, en definitiva una via fàcil, però d'aventura: perfecte ens encanta! Trobar el peu de via no té cap misteri, des de la mateixa passarel·la que voreja l'embassament només cal saltar a buscar una llastra caiguda sobre una bauma i amunt, a cercar on col·locar alguna assegurança en aquesta roca generosa en forats varis i fissures de diferents mides. S'ha de reconèixer que en Josep avui, està esplèndid i desinteressadament em regala fer tota la via de primera, que bé, un regal inesperat: tota una aresta per davant per mi soleta! Realment no és difícil, tota l'estona és anar fent, però la roca s'ha de temptejar amb carinyo i de tant en tant algun regalet espanta a les truites del pantà. Després de la llastra del primer llarg la via ja dóna pas a l'aresta i en no res som cavalcant sobre aquest llom de roca, senzill, però a trams realment esmolat i amb passos suspesos sobre el buit d'allò més aeris. Entretinguda buscant on posar alguna peça, distreta amb les vistes que ens envolten i acaronen, anem guanyant alçada sense ni adonar-nos. Arribem a un petit coll i davant nostre el llarg més maco del recorregut, un marcat diedre perfilat per dos plecs de roca encavalcats... ummm, quina bona pinta que fa! Poc a poc i bona lletra, a veure com sona aquesta llastra, aquí entra un friend, ai quines bústies de mans més bones... però ja soc dalt! Ai que ràpid s'ha acabat, per sort l'aresta encara ens guarda alguna sorpresa i amunt que seguim. De fet, més que una via d'escalada pròpiament dita, la sensació és d'estar fent una cresta, trams on toca escalar una mica i d'altres d'anar fent buscant la lògica de l'itinerari. El traçat, però no presenta massa dubtes, només ens hem de deixar guiar per la línia màgica del cordal que agermana roca i aire i que a vegades s'estreny fins donar-te la sensació d'estar cavalcant per un llom rocallós cada cop més efímer. Algun flanqueig d'equilibrista i alguna curta desgrimpada acaben de donar caràcter a aquesta aresta de per sí amable i agraïda. Cim no n'hi ha, només un breu punt d'inflexió on l'aresta s'ajeu i es fon amb la roca que ens envolta per tot arreu i es desdibuixa en tarteres inestables. Doncs ja està, una via en la que no cal esperar grans dificultats sinó gaudir de l'entorn i la companyia, merci pel regal Josep!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada