ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Una de Pirates...

dissabte, 2 de maig del 2009
Molts cops penso que avui en dia el més semblant que hi ha a un pirata és un alpinista. Els pirates contemporanis també som nòmades i hem canviat el garfi pels piolets, la pota de pal pels grampons, els galions per la furgoneta i ara, enlloc d'enarborar del pal més alt la bandera de la calavera i les tíbies creuades, ens conformen amb un somriure de satisfacció dalt de qualsevol cim. En el fons tant uns com els altres anem a la recerca de tresors amagats. Fa uns quants anys mentre fullejava convulsivament la darrera guia alpina d'aquells temps, una foto va cridar poderosament la meva atenció, era una cara nord altiva, salvatge, difícil i llunyana, sens dubte de les més impressionants del Pirineu oriental i tot seguit, mentre llegia la lletra petita, les meves pulsacions es disparaven: a més de ser la paret perfecta, restava verge encara!

Hivern rere hivern, no deixava de mirar de reüll la meteo per intuir les optimes condicions i trobar el millor moment per atansar-nos-hi. Aquest generós hivern de neu i freds sabíem que tenia que ser el nostre i ara, fa un parell de mesos, un bon espia i millor amic va invertir un dia sencer per fer-nos arribar més i millors fotos del nostre particular cofre del tresor, així com desvetllar-nos quina tenia que ser la millor estratègia d'aproximació. Avui era el dia escollit en aquest hivern que no vol acabar-se mai, però el bon espia i millor amic al final no ens pot acompanyar. Tornem a aquesta oblidada vall que injustament ja feia uns quants anys que no havíem tornat a trepitjar, a pesar de les moltes alegries que ens va donar un llunyà nadal. El despertador sona impassible a les 3 del mati i trenca el merescut son dins aquest luxe de cabana, ens posem en marxa enmig de la foscor i la incertesa més absoluta, la temperatura no ha baixat gens, els gruixos de neu que tenim al maig son increïbles i passa rere passa, anem enfonsant els nostres carregats cossos i per sobre de tot les nostres anhelades il·lusions.

Dues hores més tard retornem als nostres dolços somnis, just allà on els havíem deixat, com si hagués estat l'esforçada fantasia d'un somnàmbul. Just això és l'essència bàsica de l'alpinisme, a vegades es triomfa a vegades es fracassa....! FRACAS? He dit fracas...? i ara! Si fracassar és deixar-se seduir per magnífics entorns en la solitud més absoluta i a la vegada amb la millor de les companyies? Si fracassar és gaudir hipnotitzat al caliu del foc en un dels millors refugis “lliures” que pots trobar a casa nostra?

Si fracassar és posar en marxa tots els sentits que sovint desconeixem que tenim, enmig de la foscor més absoluta i deixar-se guiar per les petges de les guineus? Si fracassar és intentar fer realitat els somnis i perseguir els nostres petits tresors...? Doncs benvingut fracas!