ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Clara Màgica, 400m, MD+, 85º/A1, Roca Punxeguda, Cadí

divendres, 27 de febrer del 2009
Hi ha cops en que tot surt amb el cul, però tot i així tornes cap a casa amb les mans buides i un somriure als llavis i avui ha estat així. Però bé... començarem pel principi! Després de més de deu anys aprenent l'ofici d'alpinistes al Cadí i haver escalat gairebé quaranta rutes diferents, cada cop que paràvem embaladits davant la majestuosa muralla des de Prat de Cadi les nostres mirades sempre es clavaven en una paret, la de la Roca Punxeguda! que any rere any es mostrava esquiva amb tothom, tan esquiva que segurament les seves dues millors perles, no havien estat escalades des de la seva apertura als anys 90.

Però aquest generós hivern de neus, per fi s'havia obert la veda. El cap de setmana abans fem dos primers tímids intents que ens fan enrere al trobar-nos cordades ja ficades a la Teixonera, una línia massa fina, obligada i vertical com per a sobre patir del que pugui venir del cel. Tenim clar que a la tercera serà la vençuda! Venim amb en Jordi Pérez, està en ple aprenentatge alpí i per ell és la seva tercera escalada a aquestes contrades, però confiem molt en les seves ganes i solvència. Escollim un divendres per evitar les corredisses del cap de setmana, fem una bona matinada i donem per fet que avui no s'ens escapara. El despertador sona impassible a les 5 del mati i mentre acabem d'esmorzar veiem incrèduls com passem pel nostre davant diversos vehicles, no ens ho podem creure, ni entre setmana pots anar relaxat! Estem segurs que cap d'ells va cap a les línies clàssiques i durant la llarga i fosca aproximació fins el peu de la Roca Punxeguda tot són presses i nosaltres som els mes lents de tots. Al nostre davant dues cordades i darrera n'arriba una altra, a més amb tantes presses me n'adono que m'he deixat el Gore avall. En un ràpid canvi de plans girem una mica a la dreta, fins el peu de la Clara Màgica,

portem prou “artilleria” i motivació per ficar-nos a qualsevol fregat i cal aprofitar! La setmana passada vam poder veure que les seves esquifides línies glaçades potser tenien continuïtat i podien ser intentades, però això sí... ni duem ressenya, ni sabem ben bé per on va el seu traçat. Quan ens estem equipant ens ve a fer una visita “il capo alpino” de la Cerdanya, que ens ve a dir si n'estem segurs d'on ens anem a ficar i que just a aquesta via uns francesos van necessitar tres dies per la seva apertura. Però nosaltres amb l'alegria de l'ignorant seguin endavant amb els plans, el primer llarg es veu genial, podem escollir entre unes verticals planxes i panxes glaçades o un estret corredor de blocs encastats fins anar a buscar una evident goulotte. Entre tots m'animen a enfilar-me per les sugerents planxes,

guanyo uns metres traccionant, però a partir d'aquí la protecció sembla impossible, que dimonis! jo soc qui me la jugo i he d'escollir, doncs avall i a buscar els blocs encastats. Tampoc és fàcil això, però al menys les proteccions donen “vidilla” per poder superar algun desplom fins punxar el gel consistent. Tot seguit un llarg inoblidable per una estreta goulotte de no més d'un pam, força vertical i amb una entrada amb els peus enlaire.

Apuro la corda a tope, fixada en l'únic arbre que hi ha i amunt els companys! en Jordi ha pujat per les planxes que jo no he vist clares, ha gaudit com un animal, però també diu que cal tenir-los ben quadrats per enfilar per allà. El segon llarg és de tramit, surten Laura i Jordi a la par per terreny fàcil i obrint una mica de trinxera, fins arribar a un famèlic llençol glaçat. Me'l miro i remiro, tan sols són 4 metres molt delicats de ganxejos fins punxar gel en condicions, faig un tímid intent, col·loco un cargol que nomes aconsegueixo entrar al tram més ample uns 5 centímetres,

però la falta de cap assegurança seriosa em fa ser practic i continuar per una bonica canal a l'esquerra amb un pas de bloc encastat al seu bell mig.

A prop meu trobo un collet, recordo que l'altre dia vaig intuir unes fines línies que sortien d'aquí i que ens permetrien superar la propera banda rocallosa on segurament trobarem el pas clau de la via. Però uns metres abans he aconseguit veure una espectacular goulotte que m'atreu com un imant cap a ella, llarga travessa a la dreta i després d'una treballada pitonada aconsegueixo triangular quelcom semblant a una reunió. Laura ressegueix les meves passes i s'acaba d'enfilar al collet per tenir una millor visió de la paret a veure si encertem l'itinerari, en Jordi, en canvi gaudeix superant el delicat llençol que acarona delicadament, avantatges de tenir la corda per dalt.

Arriba eufòric a la reunió, tant que em demana el material per enfilar ell el següent llarg. Ara l'ambient i el pati ja són considerables i per sort (per mi...) la temperatura avui és força alta. Un estret diedre glaçat que es va redreçant més i més fins que al davant només ja hi ha roca,

en Jordi com si d'un gat escaldat es tractés puja derrapant per la llisa roca amb el seus monopunta fins punxar per fi el gel, uns metres a l'esquerra comença la magnífica goulotte gelada intuïda en el darrer llarg. Però en Jordi, després de mirar-s'ho des de totes les perspectives possibles, diu que és impossible arribar-hi flanquejant per aquesta roca tan compacte i llisa, així que opta per seguir amunt per una xemeneia verglasejada, per on confia poder fer la travessa uns metres més endalt.

Ara progressa amb molt de compte, mentre maleeix la roca trencada que cada dos per tres se li va quedant a les mans i renega per la dificultat que té per posar cap protecció digne del seu nom. No veig gens clar aquest camí enlloc i li proposo que baixi i penduli fins poder punxar el gel de la goulotte, com a tota resposta en Jordi ens mira amb cara d'estupefacció i opta per guardar els piolets, treure's els guants i.... alehopppp, una pressa es trenca i surt volant avall. Per sort la darrera assegurança, un pont de roca, ha aguantat i ell no s'ha fet res a part del ensurt, però el portamaterial on duu els piolets s'ha trencat i aquest cauen paret avall, un d'ells m'impacta fortament a la cama i es frena al meu costat, l'altre desapareix engolit pel buit. Ràpidament ens adonem que fins aquí ha arribat la nostra escalada, fa pocs moments estàvem els tres al·lucinant pel fet d'haver arribat fins aquest tram de paret en menys de dues hores, però l'escalada té això... un mal instant i tot marxa en orris! Incrèduls encara, iniciem el descens, Laura, que ja es coneix el camí, fa una llarga desgrimpada fins el coll on hi ha un parell d'arbres i ens assegura la travessa.

Des d'aquesta talaia privilegiada veiem una successió de fines goulottes que per terreny molt més ajagut que ens haguessin dut sense tantes complicacions al peu de la xemeneia final de la Clara Màgica, des d'aquí podem veure les cordades veïnes fent feina a la Teixonera i la Sanchez-Siscart, és increïble l'ambient que tenen vist des d'aquest excepcional mirador. Ara cal pensar en baixar d'aquí i curiosament invertirem més temps en desfer el camí escalat fins ara.

Un rapel d'un arbre, de 60m i molt vertical, ens fa la guitza: no podem recuperar la corda i em toca tornar a escalar fins a dalt autoassegurat amb un tibloc i baixar, ara confiant el meu pes d'un pitó abandonat durant l'apertura. Rapelant jo també rebento el meu portamaterial i surt pendent avall el piolet i els cargols de gel, però els puc recuperar tots de nou, està clar... el dia que surts gafat no te'n deixes ni una! Un cop ja tots a peu de paret sans i estalvis, mentre desfem el camí que ens havia dut fins aquí, lluny de baixar capcots i desmoralitzats, un sol pensament ara mateix al cap: tornar, tornar i tornar! fins poder tastar aquestes meravelloses i efímeres línies de la Roca Punxeguda.