Anglada-Cerdà, V+, 350m, Roca de l'Ordiguer, Cadí

8 de setembre del 2008
Hi ha llocs que esdevenen especials per diferents motius i als que sempre que pots hi tornes. Per a nosaltres el Cadí és un d'aquests indrets, potser perquè va ser on vàrem començar les nostres corredisses alpines i ens va descobrir un mon ple de corredors gelats fins llavors totalment aliè. Ens vam convertit en visitants assidus, ja fos al pic de l'hivern o en primaveres tardanes, i ens entestarem a descobrir les canals més amagades, però encara teníem una visita pendent, tastar la roca de les seves parets. Així que res millor per iniciar les vacances que anar a cercar una nova vessant del nostre estimat Cadí! Som conservadors i decidim començar per una de les vies de roca més clàssiques d'aquestes parets, l'Anglada-Cerdà a la roca de l'Ordiguer.

Enfilem el més que conegut camí que puja fins a Prat de Cadí i en quaranta minuts ja hi som, feia temps que no el visitàvem i, de nou, la confusa sensació barreja de placidesa pel paisatge i neguit davant les imponents parets ens envaeix. Fem un exercici de translació mental i ubiquem els familiars corredors que solquen aquestes parets, recordant els ja escalats i prenent nota dels que tenim pendents. Però avui toca escalar en roca i centrem l'atenció en la roca Verda i la roca de l'Ordiguer, dos fabulosos bastions que semblen vigilar tots els nostres moviments, veritables sentinelles del prat. Fa temps que els hi tenim ganes, volem descobrir el que amaguen les seves verticals parets, plaques, diedres, xemeneies i... sobretot una roca d'allò més dolenta que es trenca només de mirar-la! No les tenim totes amb el temps, uns núvols baixos vagaregen sobre la carena i no semblen voler esvair-se. En fi, per intentar-ho que no quedi, així que amunt a cercar el peu de paret.

L'aproximació no té massa misteri i és força evident alhora que dreta, però en no res som al peu de la fissura amb un característic arbre que dóna inici a la via. Anem per feina, el dia anterior ja ha plogut i avui volem escalar ràpid abans no ens visiti la pluja. En Josep ataca decidit i amb prou feines ha pujat uns metres que ja està renegant: la fissura és ben molla, la roca més que trencada es desfà a les mans i el grau es un xic infravalorat... total que no ens deixem res.

Esbufegant arriba a l'arbre on munta reunió, tot seguit m'enfilo jo i de seguida estic flipant amb el IV+, si tira enrere i és super relliscós! M'agafo a cintes com una campiona i a tot el que puc, un cop a l'arbre fem un ràpid anàlisi de la situació. Conclusió, hem de fer una mica més de via llarga abans de ficar-nos de nou en vies d'aventura i més vist el grau, l'equipament i la qualitat de la roca. Per una vegada escoltem la veu de la prudència i reculem, però ens queda pendent! I res millor per refer-nos que anar a visitar al Lluís de cal Basté i que ens posi al dia de les novetats d'Estana mentre fem un bon tiberi.