***Cresta de les Agulles de Travessany, D, IV, Aigüestortes

23 d'agost del 2008

Toca cap de setmana temàtic i aquesta vegada va de crestes! Sí, aquells agosarats perfils retallats que atreuen la mirada d’escaladors i muntanyencs varis, convidant a penjar-se de les seves retallades arestes, com a mínim amb la imaginació que per alguna cosa és lliure. Doncs, menys poesia i més anar per feina que ja són les vuit del matí i la cresta de les Agulles de Travessany ens espera. Per sort la pujadeta al refugi de Ventosa i Calvell ja serveix per calentar i de pas retrobar-nos amb paratges que fa deu anys que no trepitjavem.

Per en Jordi, que ens acompanys, serà la seva primera cresta i vista de lluny promet, els seus perfils són d’allò més suggerents. Arribem ràpid al refu i a partir d’aquí toca perdre’ns una mica, anem sense mapa, però per sort tenim com a guia les agulles, perfectament visibles des de totes bandes.

En fi, res que no es pugui sol·lucionar fent el ja clàssic camp a través o en aquest cas, millor dit, tartera a través, un estimulant exercici que ens porta sense pèrdua al peu del nostre objectiu, la primera agulla de Travessany. Anem per feina que ja fa massa estona que veiem aquests escarpats perfils i tenim ganes d’escalar-los, una agulla rere altra, sense escatimar ni un pas a la seva verticalitat. La veritat és que la roca és un granet fantàstic, ple de possibilitats, potser masses i tot perquè no tenim massa clar per on atacar la primera agulla i acabem tirant pel dret.

Després comprovem que hem entrat per una via d’escalada i no per la cresta propiament dita, però és que aquesta era una senzilla grimpada per graons herbosos amb algun tram de roca i hem preferit aquesta variant força més elegant pel nostre gust. En un tres i no res som al cim de la primera agulla i davant nostre la resta de la cresta que esgarrapa el cel com el llom d’un drac adormit.

Que bé tornat estar enfilat, amb tot el dia per davant, un munt de roca per escalar i unes vistes increibles! Continuem amb la familiar rutina de grimpar, desgrimpar, barallar-nos amb algun tram més atlètic, cercar el millor pas entre blocs en busca del més ferm, en definitiva, gaudir de l'etèria sensació d'estar suspesos entre el buit i el fil de la cresta.

Donem mil voltes a l’escueta ressenya que duem que ni llegint entre línies seveix per orientar-nos, per sort la cresta no és enrevesada i ens resulta fàcil endevinar-li el camí guiats per la lògica de les seves línies i afegint-hi un xic d’intuició.

L’escalada és distreta, fluida, no hi ha cap pas massa complicat, però sí algun tram que ja t’obliga a parar atenció i tibar una mica més, algun que altre clau ens indica que anem per bon camí. Els minuts volen i no ens adonem que ja trepitgem el cim de la cinquena i darrera agulla, uns cordinos que veiem des del cim ens guien cap un parell de rapels i res... un marcat coll, unes pendents d’herba i deixem enrera aquest interval de parets verticals, fissures generoses i agulles esbeltes.

Un cop baix ens la mirem de nou i aquest cop amb uns altres ulls, ara ja li coneixem els punts febles! Realment vista de lluny les Agulles de Travessany imposen amb la seva presència, les seves parets són veritables bastions rocallosos que semblen inexpugnable, però ja hem esbrinat que la cresta és el seu punt dèbil o amable, segons com es miri.

Avui ha estat una jornada de descoberta, ja fa temps que teniem ganes d’atansar-nos a algunes de les crestes de les que està farcida Aigüestortes i tastar el que amaga el seu granet i les agulles de Travessany no ens han decebut, però les esperàvem més guerreres. La cresta s’ha deixat fer sense gaires complicacions i ens ha deixat amb el cuquet més metres d’escalada aèria i sensacions verticals, res que no es pugui solventar amb una nova visita a alguna de les seves parets, perfectes murs de granet amb incompables fissures. Nous objectius s’albiren a l’horitzó!