ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Cresta de Santorens, V, Alta Ribagorça

24 d'agost del 2008

Després de nou mesos veient la cresta des de la finestra de casa a Pont de Suert, té delicte que hàgim de venir a escalar-la ara, que ja hem tornat al Maresme! Però és que no ens agrada tenir coses pendents i qualsevol excusa és bona per treure’ns la mandra de sobre i anar a escalar! Això sí, després de veure la final de bàsquet Espanya – Estats Units en un pintoresc bar de Vilaller (pintoresc per dir-li d’alguna manera, l’únic que el salvava era la pantalla gegant de TV i els bocates, d’autèntic escàndol). En vista de que estem algo cansats després del tute d’ahir decidim anar a Santorens, gaudir d’una cresta que es preveu senzilleta i de pas fer d’una vegada per totes els deures endarrerits.

Per variar, no duem ressenya, però aquest cop no és per despiste nostre, sinó perquè la cresta no és gaire coneguda i poca gent l’escala. Tenim alguna vaga referència del que ens trobarem gràcies a un amic que ens n’ha fet cinc cèntims, però només ha estat capaç de dir-nos el grau aproximat (IV) i poca cosa més. En fi, no creiem que l’assumpte tingui gaire misteri, total, pujar a l’aresta i anar-la resseguint fins el cim, fàcil, oi! De moment l’única cosa que tenim clara és com arribar-hi amb el cotxe, que ja és algo! i a partir d’aquí comença l’aventura. La primera decisió del dia és com ens ho fem per arribar a peu d’aresta, de fet no tenim gaires opcions i, vulguis o no, toca embardissar-nos. L’aproximació no té cap misteri, perquè la cresta és ben visible al nostre davant, així que, apa, els tres cap dalt i cadascú que vagi per on cregui que s’esgarrinxarà menys! Al final és menys desagraït del que semblava i en vint minuts som al lloc sense contratemps. Embadalits mirant l’impressionant aresta del Pic de Sant Cugat (aquesta sí que és una cresta amb majúscules) ens equipem: arnés, cintes, casc, ferralla... i, ara sí que comença la diversió! La roca és calcari adherent i de qualitat acceptable, així que els gats esgarrapen contents tota mena de cantells que els hi surten al pas.

Els primers metres són fàcils i avancem a l’ensamble tot i que avui no li acabem d’agafar el punt, perquè, quan no és un és l’altre, que no pot estar-se d’avocar-se al buit de la paret nord que cau desplomada un centenar de metres avall.

És difícil resistir-se a mirar enrere per veure com es perfila la cresta, nítidament emmarcada pel pantà d’Escales, però perfectament retallada per ambdós costats i nosaltres suspesos del fil que les separa. Tot plegat fa que, malgrat l’escalada sigui molt d’anar fent amb tan sols algun pas complicat, ens sembli estar enfilats qui sap on!

Quan ja duem més de mitja cresta, arribem al pas clau, dos elegants agulles que de lluny gairebé ni es veuen, però un cop al lloc sorprenen perquè té les has de mirar dos cops per esbrinar per on atacar-les. Per sort, un parell de claus ben col·locats donen la pista i ja només és qüestió de tibar amb decisió perquè la primera desploma un xic tot i que té bon canto (pas de V).

Una curta tirada ens deixa al cim de la primera agulla i ara venen tots els dubtes. Hi ha un rapel cap al sud, però té pinta de que està fet per abandonar la cresta i si rapelem cap a l’altre costat uns vint metres arribem a una bretxa des d’on podem escalar la segona agulla, però l’únic seguro és un solitari espit uns quants metres per sobre i amb poques possibilitats de poder posar res, a més no tenim ni idea de quin grau deu tenir aquest tram, però així a vista no ens sembla gaire fàcil. Què fem! les dos agulles són tan a prop que sembla que amb un salt arribes, si no fos per la timba que tenim a sota, la millor opció seria fer un bot i fora problemes. Ara que, una cosa és certa, nosaltres no tenim grau, però recursos un munt! així que despengem en Josep un parell de metres i tan sols obrint-se de cames ja és a la paret contrària a l’alçada del espit i en no res ja és muntant reunió al cim de la segona agulla. En Jordi i jo rapelem i ja tan sols queda escalar fins on és en Josep.

L’escalada d’aquesta segona agulla (IV+) resulta ser molt més simple que la primera, però és que vist de dalt enganya i sense ressenya no te'n pots refiar. De fet, un parell de dies més tard, ens assabentem que aquest pas entre les dues agulles s'anomena Pas del Gegant, precisament per això, perquè la forma més agosarada de superar-lo és amb un estratègic canvi de paret obrint-te al màxim de cames, una forma com una altra de posar a prova el teu sentit de l'equilibri i elasticitat! Un cop tots tres reunits a cim de l'agulla veiem que la cresta es suavitza i es va fent més horitzontal, així que fem un nou ensamble i ens posem en marxa que ja es va fent tard i la gana comença a apretar. Anem per feina, contents, perquè la cresta està resultant ser divertida, maca i elegant, en definitiva una grata sorpresa.

Al girar-nos veiem com es desdibuixen els contorns de l'esmolat llom rocós pel que veníem, la cresta va perdent verticalitat i els passos d'escalada són cada cop més aïllats, però encara tenim ben present el tacte de la roca als dits. Una gran fita ens indica que hem assolit el punt més alt de la carena, davant nostre la roca desapareix entre la vegetació i no hi ha ni rastre de sender, per sort mentre pujàvem hem guaitat la paret amb atenció i tenim prou referències per localitzar el coll de baixada. Ens toca barallar-nos una mica més amb matolls de totes les mides que ens barren el pas i fer alguna que altra grimpada i la conseqüent desgrimpada, però tenint clar que no hem d'abandonar la carena fins al marcat coll no hi ha problema. Fem una mica més el senglar i des del coll ens llancem pendents avall, aquest cop la intuïció no ens falla i apareixem al cotxe en un tres i no res. Que bé, quin matí més maco i quina cresta tan bonica, què més podem demanar! No ho sabeu... la cerveseta que ens espera al bar!

2 comentaris:

Buji ha dit...

Carai amb el pas del gegant! Quina sorpresa no!! Du ni dó! Aquí va quedar demostrat que sou "gats vells" en quan a l'alpinisme, vau fer el pas com calia...

Molt txula aquesta cresta, amb les dues agulletes, hi ha alguna foto espectacular, si que ja era hora que la fessiu si...

Felicitats per aquest bloc, l'aniré seguint de ben segur, encara que estiguem lluny i no compartim escalades, us desitjo sempre un raconet al paradís en vida i sempre!

Vinga una abraçada Laura i Josep, fins aviat!
(Sílvia)

Josep i Laura ha dit...

Ei, Sílvia,
la veritat és que gran part de l'esència de l'alpinisme és la descoberta, ja sigui en gran o petita escala, és el que de veritat t'ensenya i t'emplena. Es una grata sorpresa descobrir racons com aquest i pots tenir per segur que seguírem endavant a la recerca de petits paradisos inèdits. Fins aviat guapa!

Josep i Laura