ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**El boig de la Ciutat, 50º-60º/ 70ºmax, 170m, Gra de Fajol Petit

22 novembre del 2008
Avui, de nou, enfilem decidits cap a Ulldeter, tot i que al baixar del cotxe la nostra decisió comença a trontollar, gairebé tant com la furgoneta sacsejada per forts cops de vent! Realment no són d'aquells dies que creen afició, el cel és gris, trist, apagat pels núvols, però anem motivats i les continues rafegues de vent no ens fan enrere.

No tenim gaire clar cap on tirar, la idea inicial és anar a la goulotte Phoenix, és el primer cop que la veiem formada en els vuit anys que ja fa que voltem per aquests indrets i no volem desaprofitar l'ocasió, a més ja hem tastat el caire de la paret est del Fajol Gran i ens ha agradat. Per variar, som optimistes, la previsió és de vent de nord, així que a peu de paret hauríem d'estar a recer del vent. A mida que ens apropem als Gra de Fajol constatem que com a meteoròlegs no ens guanyaríem pas la vida, el vent bufa de totes bandes, aixecant remolins de neu per tot arreu i cada dos per tres ens hem de plantar ben ferms per no sortir volant.

A mig camí els dos tenim clar que avui no ens enfilarem a la Phoenix, no és el dia més adequat per estar molta estona parats a les reunions, a no ser que vulguis quedar congelat i tapissat de neu en qüestió de pocs minuts. Ens fixem, ara, en un pany de paret que no tenim gens explorat, el caos de roca i neu situat a la dreta de la canal Estreta, al Fajol Petit. Aquesta tardor sí que s'hi dibuixen línies que fins ara només havíem intuït o imaginat a partir del que deien les ressenyes, de fet veiem gent enfilada al Maestro Cabecicubo i a la Sant Jordi. Fan bona pinta, si se li pot dir així a neu ventada i enganxada a la paret, trams de gel escadusser i franges de roca barrant el pas. Bé, sembla que no ens avorrirem pas! No tenim ganes de fer cua, amb el vent la sensació tèrmica és de molt de fred, així que avui no es bon dia per estar estona parat esperant a la cordada de davant. No hi ha problema, la paret és prou gran i té suficients vies per a tothom que les vulgui buscar, pugem uns metres més amunt en busca d'un bonic diedre glaçat que ens espera solitari i amatent.

Fem memòria a veure si recordem la via que deu ser, aquesta vessant del Fajol Petit és un veritable laberint de goulottes amb prou feina insinuades i que no desvetllen el camí ha seguir fins que ets dins. Com si fos un trencaclosques situem totes les línies que coneixem de la paret i bingo... ens ha tocat el Boig de la Ciutat, un encaixonat corredor amb un primer llarg que fa pinta de ser molt divertit, sobretot si ens parem a analitzar el gruix i la consistència del gel, inexistent a simple vista, per dir-li alguna cosa! En Josep no té tants miraments i enfila impacient cap a dalt, puja decidit i jo penso que potser he apreciat malament la qualitat del gel.

Realment aquesta primera tirada no es veu difícil, una elegant planxa gelada delimitada per la paret del diedre, màxim 70º-75º d'inclinació. Però no, la vista no m'ha enganyat, en Josep escala pocs metres, col·loca un seguro i ja comença la diversió, el gel té tan poc gruix que els grampons ni s'hi aguanten i el piolet ni en parlem. Puja com pot, amb carinyo, sense picar, aprofitant al màxim els relleixos de la paret de roca i les clapes de gel, fent tota una exhibició de flexibilitat, equilibri i delicadesa... tot i així se'n va avall la meitat de gel que hi havia al llarg i jo haig de fer les mil i una per pujar amb un mínim de dignitat i no picar roca.

Al final resulta divertit i tot, llàstima que només són vint metres verticals i després el diedre s'obre i ja trobem un corredoret amb més neu i algun ressalt interessant fins la reunió. Li dic al Josep que aquest llarg se m'ha fet curt i, no sé ben bé perquè, no comparteix la meva opinió, renega algo així com que tot li marxava de sota els peus i no sé que d'un vol sobre seguros precaris. Però a mi no m'enganya, la cara de satisfet que porta no la pot dissimular! Mirem cap amunt i veiem que la diversió ja s'ha acabat, ara ja només queden unes monòtones pendents de neu fins al cim, sense cap més interès que arribar a dalt. Com que encara volem provar una altra via busquem un bon gendarme de roca per muntar un ràpel i en no res som de nou a peu del diedre.

Recollim les motxilles i en cinc minuts som al peu del Maestro Cabecicubo, hi ha uns nois al primer llarg, així que ens toca esperar, cap problema. Ens ho prenem amb calma, però ells encara més i per més inri el vent no para. Esperem una bona estona, però la cosa no avança i ens estem quedant gelats. Saps que, demà serà un altre dia i encara tenim temps d'enfilar-nos, així que cap avall, cap al bar en busca de les merescudes birres!