Dijous, 15 de
març de 2018
Aquest hivern tardà s’entesta a deixar clar qui mana a l’espera d’una primavera que ja està gairebé a punt per ser estrenada. En l’impàs toca afinar per encertar on escalar i no serà pas per falta de roca, però darrerament cal estudiar l’orientació, alçada i exposició de la paret amb precisió de meteoròleg per no quedar-hi congelat (una grip i dos refredats donen fe que no sempre me’n surto en el propòsit).
El condicionat del dia és un vent impertinent que deixa el cel ras de núvols alhora que ens pispa l’escalfor del sol, tot i que el factor que més pesa són les regulacions que ens tenen vetada bona part de la cara sud de Montserrat. Resultat de l’equació: Codolosa, que avui no estem per gaire trigonometries.
Més que paret, és pany de paret, perquè encara que la miris amb bons ulls no arriba a tenir prou entitat per esdevenir més que un conjunt de plaques discontínues amb algun esperó que les vesteix una mica. Sempre me l’he mirat amb certa distància, però darrerament li he trobat el que ja que la seva brevetat permet aprofitar dies en que el rellotge mana per sobre les ganes de roca.
Al seu favor la calidesa amb que ens acull, preservant-nos sense cap mena
de recança d’aquest hivern ingrat i avui no és una excepció. Així que ja posats
anem a aprofitar el munt de vies que hi han anat apareixent sense gaire mesura
a veure si en trobem alguna que ens faci escarrassar-nos una mica. Una no, sinó
tres són les que acabem tastant, nou llargs de corda a repartir entre un trio
ben avingut, Ferran, Albert i una servidora.
Encetem la jornada amb la Via del Pi, ruta posada amb calçador i per això mateix amb un traçat un xic rebuscat, però que ens regala un parell de trams verticals i un pi ben plantat a la segona reunió. Calcada a les seves veïnes, és prou distesa per espolsar-me la mandra inicial que sovint em provoca aquesta paret.
Pel segon assalt anem a buscar l’esperó de la Salut, que lluny de ser gràcil irromp amb tosquedat al mig de la paret, com si algú l’hagués deixat caure maldestre, però resulta una bon contrapunt a l’atapeït batibull del pany central. La Iona és una via ben resolta que dota de certa elegància un aresta matussera amb roca no sempre recomanable i treu un geni força insòlit en aquesta raconada.
Un cop discretament enlairats no és qüestió de perdre alçada i aprofitem per atansar-nos a la Via de l’Àtic per seguir gaudint de les vistes. Bona elecció per acabar la nostra particular gimcana, aquest àtic montserratí amb senzillesa ens regala un parell de plaques ben trempades que ens fan ballar de peus.
El que fa la perspectiva, ara ja amb uns quants metres als braços i embolcallats per la tarda no costa ser benvolents amb aquesta paret senzilla mentre divaguem sobre futurs projectes per aquesta primavera que espero ben vertical!
Apunt del dia: per separat les vies, llevat de la Iona, queden coixes, però en conjunt surt una activitat que sense pretensions et fa passar un bon dia d'escalada. Correctament equipades només demanen cintes, tot i que si voleu es pot posar alguna peça mitjana als trams fàcils més nets de metall o en llocs on la roca trencada ens fa anar amb la mosca rere l'orella. Agradable sorpresa la Iona, via un xic tosca, però amb una continuïtat que li dóna caràcter. Si no hi ha presa val la pena baixar pel Camí de les Bateries, les vistes des d'aquestes cornises penjades sobre la plana semblen pintades amb aquarel·les.
