ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Via Original de los Navarros, 300m, V+ (MDinf), Pilar Sud Aspe

dimecres, 10 de setembre de 2014


Les vies clàssiques sempre tenen un deix d'aventura que fa que et miris la ressenya amb ulls cauts i més si està oberta als anys setanta, si li afegeixes que puja a un cim pirinenc tan esvelt com l'Aspe, ja ho té tot perquè comenci a mirar-me-la del dret i del revés per mentalitzar-me que em tocarà escalar i molt. 



Un bon assortiment de friends és la millor eina per temperar els nervis, partint de la confiança cega en la lògica d'aquests itineraris que acostumen a traçar camí per fissures i escletxes que esberlen l'altivesa d'aquesta muralla bicolor. 

  

Roca diferent, cruixida en mil plegaments i modelada per hiverns que fan seu el relleu de la paret perfilant-t'hi diedres i xemeneies que trenquen la monotonia de les plaques que sustenten el pilar. 


És un paratge que a segons quins ulls pot semblar desolat, un amfiteatre solitari de roca esmicolada i arestes que retallen horitzons, del que fuig la dolçor del verd que no gosa anar més enllà del fons de la vall, però és tanta la força que transmet que dones per bona la llarga aproximació i et satures de la bellesa primitiva de l'indret. 



Encetar la via és un acte d'imaginació, perquè si bé un pont de roca en marca l'inici, la resta és afinar l'instint i anar amunt per un pany gris que se'ns brinda generós en tota la seva extensió perquè hi naveguem a plaer. 


Roca prou compacta perquè en Xavi es miri dos cops el camí a seguir, perquè un cop arrenques amunt comença el joc de destriar els passos alhora que protegir-los, tasca prou creativa vista la simplicitat de la ressenya que duem. 



La Sandra i jo li seguim les passes, del gris al marró tan sols són dues tirades, suficients perquè la ruta prengui un caire tan diferent que ens fa preguntar-nos a què es deu aquest trasbals de la paret. Les plaques queden enrere, sustentant el pilar i l'escalada cobra una nova dimensió en xemeneies i diedres que semblen haver-se apropiat de la verticalitat de la paret. 



Verticalitat inesperada que ens obliga a esmerçar energia i imaginació per esbrinar com sortir-ne airós del seu parany. Algun pitó isolat ens indica que l'instint funciona, perqué la ressenya comença a ser anècdota i els graus de tan collats es passen de clàssics, però és part d'aquest joc on les regles les marca la muntanya. 



Ens deixem portar i acabes gaudint de l'elegància severa d'aquestes fissures i una roca que a estones intimida, però és tan diferent al que estem habituats que acabes seduït per un relleu al que els dits s'hi arrapen amb insòlita precisió. 


Plena de lògica, la via et condueix amb decisió oscil·lant entre diedres i desploms fins l'aresta cimera i lluny d'estalviar la dificultat a vegades la provoca incapaç de renunciar a la bellesa ferèstega dels passatges més verticals. 


Intensa, és el primer que em ve el cap quan hi penso, exigent i mantinguda és una lliçó d'estil. Fa temps que una via no m'agafava tan per sorpresa, però és que amb les clàssiques mai s'hi val confiar-se, potser per això mateix m'agraden tant!


3 comentaris:

molimolano ha dit...

Ei jo quan vaig estar x aquí passejant tb vaig fer la foto on posa Aspe en groc :o)
Un lloc ple de bellesa i alhora quelcom auster!!

josep i laura ha dit...

Montse,
a la que t'allunyes de les pistes el lloc és impagable, sembla que estiguis aïllat de tot. Ara et falta tornar a escalar-hi, jejejejeje

Salut, tàpia i alegria bonica!

Jaumegrimp ha dit...

Aquí he fet tan sols l'aresta del Murcièlago que és més una grimpada que una escalada, aquesta vostre sí que és una escalada en Majúscules enhorabona.