Dimarts, 13 de
març de 2018
No sé per què,
però la intuïció em deia clarament que avui acabaria a la Hiwatta. La
insistència del Martín no deixa opció a rèplica i la bellesa amb que t’abraça
el pany insolent de la Miranda de les Boïgues fulmina qualsevol argument
contrari a tot el que no sigui perdre´s pels seus camins fets de moviments
menuts i precisos que ens endinsen en una verticalitat ondulant i sense treva.
La
muralla de la cara est de la Miranda destaca amb força enmig del laberint
d’agulles que semblen gràcils al seu costat i ens adverteix amb elegància que
no ens ho posarà fàcil. Arribar al seu peu és entrar en un altre món, fet de
silenci i espera, enmig del bosc la roca esdevé ombrívola, de tacte fred i un
toc de verd que promet sensacions exquisides.
Cedeixo al Martín el plaer de
degustar-les i dono fe que les esprem amb una concentració que diu tant com el
seu silenci. L’espai s’ha fet petit, reduït a una porció de bosc i una paret
que abasta tota perspectiva i capgira l’horitzó fins fer-lo vertical.
Tot resta
immòbil, el temps llisca a un altre ritme, compassat pel soroll del material a
l’arnes i el frec de les branques sacsejades pel vent. El sol ja fa estona que
ha cedit terreny als núvols, s’instal·la un fred que ho pinta tot de gris
saturant la mirada amb matisos que només els dits sabran llegir.
Ressegueixo
les passes del company, les primeres costen, però a mida que la paret s’adreça
l’esforç retorna la sensibilitat als dits i permet gaudir d’aquest joc
d’equilibri i potència que ens brinda aquest conglomerat de formes delicades. En
Martín avança segur deixant-se guiar per la lògica d’una línia que sap fer de
les debilitats de la paret camí.
Tècnica, exigent i mantinguda, cal destriar
els moviments amb cura perquè mai són evidents, però és el que dota d’elegància
aquest tipus d’escalada que demana calma i enginy per assaborir-la com cal. El
perfil de la Miranda queda emmarcat pel blau i no puc més que preguntar-me com
pot esdevenir tan aèria una paret tan ferma. Qüestió de perspectiva! M’agraden
aquestes escalades amb dimensió pròpia.
Avís per
navegants: via clàssica en el més ample sentit del terme, és el que promet. Escalada
austera on cal llegir bé l’itinerari amb les assegurances justes i poques
possibilitats d’afegir res. Traçat sàviament trobat que navega entre baumes i
fissures sense estalviar-te ni un àpex de la seva verticalitat, però que et
permet gaudir-la.
Elegant, sinuosa i perfectament executada, aneu-hi amb un 6a
ben posat per no patir més del compte i penseu que els artifos demanen escalar
entre expansions. La ressenya original m’encanta(extreta blog www.kpujo.com), graus vuitanteros!!!
Ahhh.... darrera
curiositat Hiwatta, líder indi dels onondaga i mohawk d’abans de que Colon
arribes a Amèrica, del 1450, un profeta del seu temps. Escalar també és
cultura!
4 comentaris:
Com trobàvem a faltar els teus relats...poesia per explicar els gestos, les formes de la roca i els capricis dels camins verticals.
Acostumats com estem a saturar-nos d'informació pràctica, a trobar-nos la feina feta a base de graus, llargs, metres i tracks enllaçats...el teu bloc hauria de ser declarat d'utilitat pública; perquè ens regala allò que ens cal de debò: inspiració.
Ben tornada.
Joan
Moltes gràcies Joan,
sempre he pensat que l'escalada va més enllà de graus i xifres, el que de veritat fa cada via diferent són les sensacions que et desvetlla, les que recordes i et retornen el moment amb una intensitat que a vegades sorprèn. És el que intento plasmar amb paraules, el que sorgeix de forma més natural i motiva molt veure que en certa mesura me'n surto. Un plaer tornar-hi!
Salut, tàpia i alegria company
Enhorabona pel retorn i per la via, és de les que fa il.lusió.
Per cert tens un virus!
Jaume,
maleits virus, com si no ni hagués prou amb els del constipats!!!! Ja m'ho semblava, merci per avisar.
I sí, la via fa il·lusió, curta, però intensa i tota ella una alternança entre que bonica és i com costa pujar per aquí. Tot un repte ple de bellesa i saber fer!
Salut, tàpia i alegria
Publica un comentari a l'entrada