ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Aresta Ribas, 150, V+/Ae, Puntal de l'Albarda, Montserrat



Hi ha arestes que són màgiques, que et fan vibrar i escalar-les esdevé una dança que encadena subtileses fetes de cantell menut i elegància. Montserrat en té tres que són pura meravella, Arcarons, Esperó Màgic i avui amb l'Anna n’hem descobert la tercera, l’Aresta Ribas al Puntal de l’Albarda. 


Discreta, no destaca per airosa, sinó que sobta perquè la seva esbeltesa resta amagada rere la rotunditat d'un serrat fet de línies fermes i murs decidits, una mena de fortalesa penjada al caient de la muntanya que s’intueix de lluny i aclapara quan hi ets al peu. 



L’esperó neix a la base de la muralla que en un gir inesperat decideix fer-se aresta i nostra és la tasca de cavalcar-la. Oberta en solitari és una lliçó de mestria, per la lògica del traçat i la fluidesa amb que s’encadenen les passes, però cal afinar l’instint i navegar ja que no són les assegurances les que et dicten el camí, sinó la mateixa roca i cal saber-la llegir. 



Comença decidida a no posar-ho fàcil per un pany cada cop més dret i una presa tan bona que et fa creure que podràs vencer el joc a la gravetat fins acabar guanyant-lo a cop de pedal. El conglomerat és aspre, mossega els dits que s’hi arrapen buscant el traçat en aquest esperò prou ampla per ser complex. 



De relleus còncaus voregem sempre el fil buscant la lògica a tanta corba, perquè la línia recta fa estona que és utopia, tan sols el perfil de l'aresta ens recorda que anem amunt reseguint una frontera intangible on tot es fa aire. 



Escalada neta de ferralla excessiva on cal anar seré i deixar-se guiar per aquest conglomerat que sap mostrar-se generós a l'hora d'oferir llocs on afermar-nos, però requereix destresa per encabir alguna peça que amanseixi la nuesa de l'aresta. 




Bella i elegant, et deixa una sensació d'íntima complicitat que fa que tot encaixi en aquest joc d'ingravideses. Clàssica per instint, imprescindible per definició!


5 comentaris:

en Girbén ha dit...

Vista ara, l'anyada "Ribas" del 79 passa per una de les més excepcionals del massís. 2 arestes -2- i de la màxima categoria: al Pollegó i al Puntal. Afegim-hi l'esperó del Bastó de l'any següent.
Em sembla modèlic: escàs i, alhora, imprescindible.

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona ! fa temps que la tinc pendent i....

josep i laura ha dit...

Girbén,
no puc més que donar-te tota la raó, excepcionals arestes fetes per ser escalades. Em falta tastar el Bastó i més quan tothom en parla meravelles, quan reuneixi suficient valor m'hi apropo!

merci Jaume,
ves-hi, com diu en Girbén imprescindible. Bella, clàssica i elegant, ja m'ho diràs quan hi vagis!

Salut, tàpia i alegria companys!

molimolano ha dit...

Al final ja has anat, wpa via, a mi em va fallar un pas en el 1r llarg x a ferla sense cap A0, igualment a mi em va agradar més la Mas Guasch o pot ser no guardo bon record xq quan estava a l'inici del 1r llarg em van caure pedres d'uns que estaven en una agulla a l'esquerra :o(

josep i laura ha dit...

Montse,

ha costat, però al final hi he anat i la veritat és que m'ha encantat. la Mas és diferent, un altre estil, però les dues són dos viotes en majúscules!

Salut, tàpia i Montserrat a fons!