L'itinerari en si mateix no té cap misteri, menys encara tenint en compte que és perfectament visible des de la carretera mateix, és molt més entretingut encertar l'aproximació correcta sense embardissar-te més del compte.
Per sort la intuïció femenina va funcionar a la perfecció i vam trobar una pista que ens va deixar en un camp d'ametllers, a la vertical mateixa del característic bony rocós on comença l'excursió vertical.
La roca, conglomerat de no gaire qualitat, d'entrada no sembla massa engrescadora, però ja que hi som anem amunt! no sembla difícil i de fet no ho és gens (II), només que la roca no dóna gens de confiança i puges equilibrant la tensió i la concentració. Un cop dalt d'aquesta primer monticle ja tenim davant el que serà la veritable ascensió.
El pintoresc pany de conglomerat de la mola dels Buscarrons amb les seves inconfusibles balmes ataronjades, la imatge és d'allò més suggerent i baixem ràpid al coll per plantar-nos al peu del pany de paret. No mirem la ressenya que duem, però de fet no cal, ràpidament endevinem una vira que puja en diagonal a buscar l'aresta que haurem de resseguir.
Vista la qualitat del conglomerat ens plantem el casc i anem amunt, duem un cordino, però no el traiem, els passos, tot i que força més aeris del que podíem suposar d'entrada, és deixen fer sense complicacions (III). Un cop dalt l'aresta la cosa s'anima, el paisatge s'obre ambdós cantons i comença a haver-hi ambient, grimpades, flanquejos i fins i tot passos a cavall!
Pugem sense presses, gaudint de l'entorn i del dia fred, clar i net, tant que els colors semblen esclatar arreu. Les parets cauen verticals als nostres peus i les vistes des d'aquesta talaia privilegiada ens donen una perspectiva insòlita d'indrets fins ara tan familiars com el cim de Santa Bàrbara, vigilant constant d'Horta de Sant Joan.
La cresta amaga sorpreses, com la precària escala de troncs que permet encarar pel dret un encavalcament de l'aresta i esdevé una bona mostra de l'enginy dels habitants d'aquestes contrades alhora de superar passos per ells habituals en aquests paratges agrestes.
Avancem uns metres més suspeses d'aquest fil de roca i poc a poc el terreny és fa més ampli i còmode fins arribar a una gran fita que marca un punt on la carena es bifurca. Des d'on som si volguéssim, podríem enfilar-nos i enllaçar la carena veïna fins el punt més alt de la mola dels buscarrons, però una ullada a la ressenya ens fa saber que en aquest tram la qualitat de la roca és veritablement nefasta.
A més si li afegim que hem de retornar pel mateix camí, tot plegat ens treu les poques ganes que tenim de fer aquesta marrada. Així doncs, seguim la nostra grimpada pel fil principal de la carena, ampla primer i més retallat a mida que ens apropem al final de la cinglera.
En algun pas has de mirar bé on poses els peus i de tant en tant experimentem amb les nostres habilitats com equilibristes, però en el fons estem gaudint de cada pas. De cop, una desgrimpada aèria i, ara què? el fil de la cresta s'estreny fins l'impossible i la paret cau retallada als nostres peus.
Un segon cop d'ull ens revela una instal·lació de rapel amagada darrera un bloc que marca el final de la cresta. Ja... se'ns ha fet d'allò més curta! En fi, farem servir el cordino que hem carretejat durant tot el camí, un rapel de 20m, una curta desgrimpada i ja som emulant les cabres baixant per les tarteres de la base de la paret.
Ens dirigim a la masia abandonada que teníem controlada en tot moment des de dalt la cresta i d'aquí una pista abandonada ens retorna al camí principal. En resum un matí ben aprofitat, una activitat diferent i un entorn de veritable luxe!
Ben aviat ens adonem que som al paradís de l'escalada esportiva: parets d'allò més dretes, aproximació cero, un munt de vies per a tots els gustos (sempre que tinguis el grau, és clar) i per acabar-ho d'adobar un refugi que és més proper a una comuna hippy, que no pas a un establiment públic. Però no és aquesta la idea que portem al cap i els nostres ulls fugen cap a la paret que s'alça a la nostra esquena: el Peñon del Divino, un autèntic faralló rocós de verticalitat garantida. La seva part central és una placa taronja perfecte en la seva uniformitat, s'endevina compacte, sense fissures, no en va l'anomenen la Tabula. Ara que la via que hem escollit nosaltres és modesta, la més senzilla de la paret i com sempre això porta aparellat un equipament escàs, per no dir inexistent en algunes tirades, per sort el seu traçat no dóna lloc a dubtes: un esvelt esperó que delimita l'arc de la gran cova de la seva base.
El dia anterior, després d'una aproximació un xic accidentada (problemes de no trobar el camí i optar pel ja clàssic camp a través), havíem escalat el primer llarg, però a l'encetar la segona tirada ens vam equivocar i la Maria va acabar en una variant de V+, totalment desequipada i difícil de protegir. Un oportú pont de roca ens va salvar la papereta i en vista de l'hora tardana vam optar per retirar-nos discretament i demà serà un altre dia! Així doncs, aquí estem de nou, a peu de paret, disposades a encarar de nou el llarg amb la pitjor roca de tota la via, el primer.
No és difícil (IV+), però no hi trobarem cap assegurança i la roca té inquietuds pròpies i no n'hi ha una de sola que no es bellugui, així que encara que a primer cop d'ull hi hagi multitud de fissures per col·locar catxarros no te'n fies de cap. L'encarem de nou amb resignació, no en va ja el coneixem i ens plantem per segon cop en l'àmplia repisa on hi ha la reunió, no ens podem queixar, és la mar de còmoda!
Mirem el segon llarg, ara ja sabem on ens vam equivocar ahir, no hem d'anar per lo més evident i tirar recte, sinó que hem de flanquejar a l'esquerra i pujar per una mena d'esperó secundari que es despenja del mateix arc que hem de resseguir. De fet si ens fixem en atenció veure'm un clau mig sortit uns metres amunt. Aquesta tirada és la més difícil de la via, però la roca aquí canvia radicalment, plaques compactes i verticals amb assegurances simbòliques, les justes per indicar que anem per bon camí.
Ens ho mirem de reull, realment sembla més del cinquè grau que marca la ressenya i la roca pinta difícil d'equipar, però al Maria està guerrera i té ganes de treure's l'espineta d'ahir. Tira amunt convençuda, puja amb calma i ràpidament se n'adona que la roca és una meravella, adherent i amb multitud de ponts de roca que permeten assegurar correctament els trams més compromesos, amb algun pitó ocasional als llocs més delicats.
La tirada és llarga i el grau no el regalen, però els passos són estètics a més no poder, sembles estar ballant per la roca buscant el camí natural que t'indiquen les minúscules presses i relleixos. Quan arribo a la reunió no puc més que felicitar a Maria, quin llarg més maco que s'ha currat. En comparació el tercer llarg és un passeig, fàcil, adherència sobre bona roca, fissures a dojo i verticalitat justa per donar-li ambient, no hi ha cap assegurança en tot el llarg, però la veritat és que ni les trobes a faltar.
Puges recte amunt per unes plaques força dretes i vas a buscar una canal plena de vegetació que evites pujant per la seva dreta i després per terreny cada cop menys dret fins la reunió al peu d'un diedre rematat per un bloc caigut. La quarta tirada segueix la tònica de les anteriors, un parell de pitons en tot el llarg i una munió de fissures que donen peu a emplaçar gran varietat d'encastadors.
La Maria enfila diedre amunt i aviat deixa anar algun que altre renec, els passos són finets i la roca és una mica molla, combinació que fa necessari parar atenció als moviments. La part més delicada del llarg és superar el gran bloc encastat sobre el diedre, cal esmunyir-se per la xemeneia de la seva esquerre i fer algun pas de fe per plantar-s'hi al damunt. Mentre la Maria s'hi baralla no puc deixar d'admirar la paret de la que estem penjades, és com un mar d'onades grises petrificades, plaques perfectes solcades de minúscules gotes d'aigua, aptes només pels escaladors més avesats, ara començo a entendre el per què de tan poques vies en aquesta paret!
Un cop a la reunió podem donar ja la via per acabada i triar entre dues opcions: rapelar o sortir caminant per dalt. Com que a la Maria no li fa gràcia rapelar en diagonal per sobre la gran cova que tenim als peus i és d'hora decidim allargar la jornada i baixar caminant, el que no ens imaginàvem era que estaríem més estona per baixar que per escalar la via! La ressenya marcava el descens com una imprecisa fletxa que flanquejava la paret a mitja alçada en direcció una gran canal per la que es baixa seguint corriols. Il·luses, si totes les reunions eren rapelables és per algo! Resumint, arribar a la canal ja va ser incert, baixar-la una proesa! De camí res de res, desgrimpades, rapels de fortuna i embardissada al cent per cent, l'únic que teníem clar és que al final de la canal hi havia la pista amb el cotxe esperant-nos i així va ser, però després d'una bona estona cercant el millor pas per barranqueres vàries.
Un cop al refu, la satisfacció és doble: haver escalat una via de tall clàssic en un entorn feréstec i inventar-nos un nou camí de baixada. De fet, no hi ha res millor que riure's d'un mateix amb una cervesa a la mà! 
No ens hi entretenim gens i després d'una breu ullada al mapa enfilem barranc amunt separant-nos de la transitada ruta que du cap al senyor dels Pirineus, l'Aneto. El camí va pujant sense treva al costat d'un torrent i en no res som en un bucòlic paratge, un petit llac que marca la fi de les senderes suaus i l'inici de les tarteres i els caos de blocs.
De moment seguim les passes d'un parell de muntanyencs més matiners que nosaltres, però de seguida els nostres camins es separen, ells remunten el més fresat que va cap a cim d'Alba i nosaltres ens llancem a la busca de fites ocasionals i rastres de sendera per on el mapa sembla indicar que discorre el nostre itinerari. De moment l'únic que tenim clar és que hem d'anar a cercar el coll Superior d'Alba(3.075m), tot i que encara no és visible intuïm on para i les fites, més nombroses del que esperàvem, corroboren la nostra suposició.
Ara el camí puja de valent, guanyem desnivell ràpid i els cims ja van perfilant-se sobre els nostres caps, intrèpids, marcant les distàncies amb els seus veïns. Ja fa estona que hem deixat els darrers prats enrere i emulem els isards saltant entre rocs i tarteres quan, per fi, albirem el coll pel que accedirem al perfil retallat de la carena. Encara és lluny, però ara sí que amb el coll com a referència podem donar nom als cims que ens envolten, de lluny tots ells semblen formar part d'una mateixa cresta, però al apropar-nos els endevinem un a un, separats per obscurs espadats que cauen a plom deixant com a únic camí les arestes que els agermanen.
Quan som a la cota 2.600m la neu fa acte de presència, força abans del que esperàvem i en quantitat més que abundant, per més inri és ben gelada, això converteix la progressió per aquest laberint de rocs en una cursa d'obstacles. Avancem lents, saltant de pedra en pedra, atents a no torçar-nos cap turmell, per sort al peu del coll la nevada té suficient gruix per cobrir totalment la trampa del tarteram, contents ens calcem els grampons i posem la directa cap dalt.
Anem a bon ritme, duem només tres hores i mitja d'ascensió i ja som dalt el coll, però en veritat ja tenim ganes de trepitjar ja algun dels cims cobejats, tot i que el panorama que tenim al davant ens baixa de cop l'eufòria inicial, déu ni do amb la nevadeta! Tot es ben cobert d'una catifa blanca de la que afloren arreu blocs de granit de totes les mides, ufff.... però si estem a cara sud, aquí sí que no hi hauria d'haver gens de neu!
Ens llancem decidits a cavalcar l'aresta, buscant el camí més directe cap al primer tres mil de la jornada, la Muela de Alba (3.111m), aviat ens adonem que avançar a tota cresta per roca coberta de glaç no és tasca fàcil, així que acabem fent una mena de ziga-zaga en busca de les vires que no estiguin colgades de neu fins arribar a la fita que ens marca el mateix cim, força més aeri del que imaginàvem. El Diente de Alba (3.120m) es veu a tocar, però la cresta que hi mena deixa entreveure algun que passet més que compromés i al no dur ni un trist cordino optem per recular un xic i flanquejar-lo per sota l'aresta cercant el camí més lògic.
Vinga ja en duem dos, retornem al coll sense entretenir-nos i mirem per on atacarem el proper pic, el Mir. Ara sí que el camí no és gaire evident, l'aresta que porta directa a cim no ens convenç gens, és un amuntegament de blocs en precari equilibri que no convida gaire a enfilar-s'hi, així que ens decantem per una canal que baixa del mateix cim. La travessa fins la canal resulta feixuga, per la neu que atapeïx qualsevol espai entre dues pedres, un cop a la canal veiem alguna fita. Ves per on la intuïció ha estat bona consellera, el que no ens imaginem és que ara comença la diversió.
El que sense neu és una senzilla grimpada es converteix ara en terreny incert en què has de mirar i afiançar cada pas. Pugem poc a poc i un cop a l'aresta respirem alleujats, esperem no haver de baixar per aquí! La cosa no és que millori gaire, hem de continuar grimpant per una cresta ben aèria que tot i no ser molt esmolada té tots els relleixos ben colgats de neu o verglaç, l'única avantatja és que ara no dubtem del camí ha seguir, a tota cresta i prou, no hi ha més opció vistos els contraforts que es despengen als nostres peus.
A la que portem uns metres de cresta ens adonem que el cim de la Punta Delmas (3.168m) ha quedat enrere, així que reculem i mirem per on atansar-nos a aquest cim que des d'on som sembla una atalaia inabastable. No pinta gaire bé, la cresta que hi mena és un caos de neu i blocs força traïdor. Dubtem, però al final ens calcem de nou els grampons i piolet en mà iniciem el descens fins la bretxa situada a la base del cim. Això de desgrimpar lloses de granit colgades de neu inestable ens posa els nervis de punta i lo millor del cas és que a l'estiu no deu ser més de III grau.
Un cop a la bretxa, nova grimpada amb les mans glaçades per una evident xemeneia i cim! Ufff, sort que avui era només caminar, perquè la veritat sigui dita ara per ara agrairíem tenir un cordino i algun encastador! No val la pena embarcar-se en aquestes cabòries, així que tensos i atents retornem a l'aresta de la que veníem i seguim amb la mateixa tònica fins el cim del pic Mir (3.185).
Contents, però ja farts d'aquesta escalada incerta enfilem cap al següent tres mil, el pic Sayó, segons la ressenya que duem ja no trobarem més grimpades, sinó un llom ample de blocs. El que no hem acabat de llegir bé és que la bretxa que separa els dos cims té un pas de V+ ben exposat, però ho veiem només plantar-nos a sota. L'opció que ens queda de flanquejar per sota la bretxa és inviable, les vires que ratllen la paret són colgades de neu i la travessa és massa arriscada. Així que només hi ha una solució, desfer l'aresta per la que hem vingut i baixar per la canal que esperàvem no tenir que tornar a trepitjar. Si la pujada ja havia estat divertida, la baixada té un plus. Sembla mentida com una ascensió a priori senzilla pot arribar a ser tant delicada, perquè realment no té cap pas realment difícil, però tots ells són summament exposat i qualsevol badada comporta una relliscada molt poc recomanable.
Portem ja quatre hores donant tombs per aquest terreny ingrat i assolir els dos tres mils que ens resten, el Sayó i el Le Bondidier, comporta tres hores més d'acrobàcies, així que en vista que la baixada tampoc és un passeig donem l'activitat per tancada i ben satisfets retornem al coll i iniciem el descens. La baixada és llarga i dóna peu a comentar la jugada i recrear-nos en una darrera ullada a aquests magnífics gegants que avui han estat esquerps, però que tot i així ens han fet gaudir d'una jornada tant imprevisible com gratificant.
