Després de la bonica excursió que vam fer ahir per l'interior de la Serra de Busa quan buscàvem una paret i al final vam acabar fent una llarguíssima travessa per aquestes contrades desconegudes per nosaltres fins ara, al dia següent tocava triomfar o el que és el mateix: intentar enfilar-nos a alguna roca! Aquest cop la via escollida és a un lloc evident i gens perdedor, la via d'en Martí, encinglada al bellmig d'un petit i bonic nucli rural i amb aproximació ben minsa.
Sobre el paper la ruta promet, verticalitat, molt de canto i roca calcària prou aceptable, Laura que va amb la motivació pels núvols diu de tastar el primer llarg i després donar-me el relleu a mi quan arribin les majors dificultats. Els primers metres de via ja ens donen una bona pista de que va l'escalada aquí, verticalitat absoluta i un "catxo" escandalòs que fa que no et doni por llençar-te amunt tot i que en alguns trams cal parar atenció amb la roca. Un cop despegues del terra i a mida que guanyes metres es suavitzen les dificultats.
La segona tirada és preciosa, comença amb un travessa a la dreta guanyant molt poca alçada i després segueix per una fina fissura on cal ficar alguna coseta per poder fer els passos fins que ens surten al pas amb un mínim de seguretat. Aquí no trobarem altre R que no siguin els arbres.
El tercer llarg és el més llarg i exigent de la via i Laura està gaudint tant d'aquesta escalada que em fa cosa no deixar-la seguir gaudint d'aquest petit pastís. S'inicia amb una travessa ascendent a esquerres en que cal cal fixar-s'hi fins arribar a uns passos molt fins que ens manen amunt, però ella no ho acaba de veure clar i continua flanquejant fins arribar a uns grans blocs inestables on troba un pitó i a més li permeten protegir prou bé la sortida d'aquest llarg flanqueig. D'aquí a la reunió o portes bé el 6b o, com és el nostre cas, et decantes per uns passos en Ae. Un cop arribem a la R ens adonem de la continuïtat i verticalitat del que acabem d'escalar.
I ja arribats a aquest punt, gairebé que acabi Laura la via... La quarta tirada és molt curta i possible d'empalmar amb la següent, només un curt passet desplomat ens farà tibar més del compte, en tot moment anem trobant un equipament força correcte, tot i que cal reforçar la tirada col·locant alguna peça no pateixes gens ja que hi ha fissures més que suficients.
La darrera tirada és molt estètica, un diedre ben vertical i gairebé desequipat que ens fa gaudir de cada moviment. Quan hem arribat a peu de paret ens ha extranyat trobar dues cordades aquí enfilades, ara que acabem de trepitjar el final de la via ho entenem perfectament: és una petita jòia poc coneguda de l'escalada al Solsonés! A nosaltres ja només queda una desgrimpada matojera i un llarg rapel que ens deixa molt a prop d'on ha començat aquesta vertical excursió de diumenge. 
Dos rapels sobre cintes ronyoses, prop de tres hores per desfer el cami fins l'Hospital i tots ben trillats i baldats que marxem cap a casa, però contentíssims d'haver començat la temporada de gel d'una vegada!
