*** Villarig (145m, 6a), Aguja Roja, Riglos

Dimarts, 11 d’abril de 2023

Riglos sempre és una bona idea. Regne de còdols gegants i voltors, sota el seu resguard la verticalitat es converteix en espectacle. Mentalitzada per gaudir de la representació encaro comptes pendents. Villarig, la línia més certa. Clàssica en forma i gest encaixa a la perfecció en la bellesa règia de l'Aguja Roja.

Els seus murs ens precipiten en una escalada de sensacions intenses. Atlètica i aèria. no deixa temps ni espai per pensar, la intuïció pren la batuta i ajuda a gestionar el buit. Una única fissura ens alleuja de panxes i desploms que estenen el seu domini fins el mateix cim.

Naveguem aquest mar d'una única onada amb la tossuderia de qui creu en que el premi serà la coneixença. Falsa aspiració, per més que m'entesti no aconsegueixo resoldre l'enigma que em fa tornar. La tarda s'allarga en les seves parets, el món és lleuger!

Notes d’interès vertical: Villarig (ressenya Luichy), estètica i potència combinades en una línia que sap demostrar que la veterania és un grau, clàssica de rigor. Cada paret té les seves vies imprescindibles, l’Aguja Roja veu reafirmada la seva reputació de reina de los Mallos Pequeños en la Villarig.

Oberta el 1963 per Ursi Abajo i Isidro Falo, escalar-la es un reconeixement a l’audàcia i valentia dels seus oberturistes. L’any 1999 la via va ser re-equipada amb bolts, però encara queden alguns claus de museu que donen fe de la resolució que calia per afrontar una verticalitat impossible d’enganyar.

Actualment és una via completament equipada (parabolts) amb totes les reunions muntades i rapelables. A la meitat de la primera tirada trobem una reunió intermèdia que no cal fer, en canvi al tercer llarg sí que val la pena fer la reunió intermèdia per evitar fregament. La R1 destaca per penjada i incòmoda.

L’equipament és correcte i el compromís baix, però cal gestionar bé les forces perquè les tirades són atlètiques i entre assegurances toca escalar. De material tan sols necessitem quinze cintes, tot i que alguns friends mitjans (C0,5 a C2) poden ser útils en algun dels alejes del primer i sobretot segon llarg (bona fissura per protegir). A la darrera xemeneia/canal (IV descompost) també fan feina.

La mida i aspecte dels bolos pot despertar certes suspicàcies, però malgrat l’aparença el conglomerat és sanejat i de bon ferm, tan sols cal vigilar en trams puntuals. Roca vermella (com no), un punt sobada al primer llarg, però que ja millora al segon i es converteix en aspre i increïblement adherent en el tercer.

Grau exigent, la dificultat sostinguda de les tirades és el que marca la diferència i dóna un plus de pebre a l’escalada (V+ collat/6a oblig). Orientació sud-oest garanteix tardes a ple sol i matins més frescos al recer de la paret.

Respecte el traçat només cal dir que esteu davant d’una preciositat de línia, no pot ser més ben trobada, imposa des de bon inici (foto blog GuaraVertical). Variada, atlètica i tècnica, la Villarig té tot el que li cal i en el moment correcte. Un inici en placa on no falten panxes ni cantells enllaça de forma natural amb una esplèndida fissura, la línia més lògica. El gest canvia, la verticalitat no. Després del diedre, retorn a la placa, un nou mur de buit creixent i flanquejos que cal treballar, potència mesurada que es va alliberant poc a poc a l’espera del moment oportú. Un pany tan aeri com el mateix cim on convergeix tota l’esveltesa de l’agulla.

El final del segon llarg de la Villarig coincideix amb la Pecho Lobo (bolts blanc), ignorem la reunió d’aquesta i acabem de pujar fins una gran vira per la que flanquejarem a dreta en busca de la R2 a l’alçada d’una gran sabina. Just a la dreta de la R2 trobem una altra reunió, a l’extrem de la vira, correspon a la Lucía que marxa a la dreta, molt propera a la nostra.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (tres euros/dia). Aproximació, anem a la part alta del poble i trenquem a la dreta, els carrers es converteixen en pista. Deixem enrere les últimes cases i seguim un marcat camí amb marques de GR (Camino del Cielo) que planeja per sobre el poble avançant cap al fons de vall. En una cruïlla anem a l’esquerra i seguim pel camí principal fins l’alçada de l’Aguja Roja i el Mallo Cored on trobem el trencant que hi puja (fita).

Remuntem un llom de pedreres i matolls fins a una bifurcació (rètol indicador) on prenem el sender de la dreta que ens deixa a la base de la cara sud de l’Aguja Roja (30min). La Villarig discorre per la part esquerra de la paret, just al tombar d’un petita agulla adossada. Uns metres a l’esquerra de l’agulleta veiem la seva línia de bolts enfilant pel dret sense concessions.

Descens, pintoresc. Es baixa en tres ràpels per la cara nord, seguint la línia de la via normal. Un primer ràpel curt (20m) des del gran cable d’acer que rodeja tot el cim de l’agulla fins un petit coll. Segon ràpel (40m) des d’un altre cable d’acer per la cara nord fins una instal·lació de bolts amb anella. Tercer ràpel (40m) directe a un coll ombrívol encaixat entre dues agulles. Des del coll baixem cap a l’oest, una curta i senzilla desgrimpada ens deixa a la base del vessant oest de l’Aguja Roja. Voregem la paret i en no res som a peu de via des d’on retornem al poble (1h).

La Villarig és com un truc de màgia, com en tants pocs metres pot haver-hi tanta qualitat i elegància. Ferma, decidida i bella, estil que perdura. Instintivament clàssica.

conspiradoresdelavertical:Angélica&Esther

π