*** Trencalòs (140m, 6a), Serrat de la Corona, Àger

Dimecres, 22 de març de 2023

Hi ha dies en que acabes d'escalar i tens sensació de plenitud. Avui n'és un, la Trencalòs ha complert expectatives amb tal solvència que no puc més que admirar el domini de la línia que demostra. Classe innata la d'aquest traçat. Tot en ell és aventura en petit format i el seu inici una declaració d'amor incondicional a la clàssica, com definir sinó la bellesa incendiària d'un diedre que m'ha tret la son des que el vaig intuir.

Atracció que porta a un únic impuls, escalar-lo. Els nervis no falten a la cita, la netedat de la fissura imposa i la sensació de buit viatja dels peus a l'estómac en emocions contraposades. M'obligo a concentrar-me en una roca tan aspra que minimitza qualsevol neguit. Funciona. Rude, la paret respira lliure de convencions, tan sols es doblega al dictat de la lògica, el que seguim per no errar camí.

Esplèndid viatge el que ens regala la via, malgrat la seva brevetat cal treballar, però a això hem vingut. La profunda llunyania del Serrat de la Corona vol ments salvatges. Des que hi vaig escalar la Somiatruites m'ha fascinat aquesta muralla, a la vista de tothom, però amb una solitud que es preserva intacte. Terra de ningú on sentir-se benvingut.

Notes d’interès vertical: Trencalòs (ressenya Edunz), mentalitat clàssica per una via centrada en el poderós diedre que dóna accés a un itinerari concebut perquè la roca s’expressi. La vista no enganya, línia d’atractiu primari que converteix el fet d’escalar en instint. El Serrat de la Corona n’és el millor escenari.

Oberta en els gloriosos vuitanta (1985) per Antoni Ramírez, Antón Fontdevila i Remi Brescó en conserva l’esperit. Originàriament hi trobàvem uns pocs burins i pitons, però el 2018 va ser restaurada amb bolts i se’n va afegir algun a les reunions. Actualment es tracta d’una via semi-equipada amb molt poc material (bolts, pitons i algun pont de roca). Totes les reunions muntades (bolts), R2, R3 i R5 rapelables. R3 bis (un bolt) costa de veure ja que està amagada en el lateral d’un gran bloc just sota l’esperó final.

Vist el seu escàs equipament cal ferralla, de material necessitem quinze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem blau a C4) repetint C1, C2 i C3, tricams/tascons opcionals. Calcari propi de terreny d’aventura, cal saber on toques, però llevat de trams puntuals la roca és bona. Destaca l’aspror del tacte i la rotunditat de les fissures, concloents.

Dificultat sostinguda i de bon gestionar, grau clàssic i compromís moderat gràcies a les bones possibilitats de protegir (V+/6a obligat). Orientació sud, bona opció per dies freds. Traçat que va de la mà de les fissures, la roca mana amb una lògica precisa i elegant. El diedre inicial és un espectacle de principi a fi, el recorrem sencer en dues tirades impecables.

Un primer llarg de fissura ampla amb tan sols un parell de pitons i un pont de roca a la part final, obliga a dosificar les peces grans. Verticalitat constant i gest que ens converteix en fans de les fissures. Segona tirada curta, però amb el mateix tarannà, equipada amb un únic pont de roca que marca quan girar a l’esquerra i posa fi al diedre.

Canvi de registre, la tercera tirada s’inicia amb un tram de placa de cantells roms i trencadissos, arribar al primer bolt és delicat i no es pot protegir (V/V+). Bonic diedre desplomat amb pitons d’època per acabar el llarg.

En la quarta tirada prescindim del traçat original i escalem el mur de la dreta de l’esperó (1 pitó), vertical, atlètic i de bon equipar, ens deixa dalt d’un pedestal on comença un fantàstic off witch, escalada creativa i perfectament protegible amb friends.

Accés, des d’Àger prenem la carretereta que puja al coll d’Ares i quan portem una mica més de nou quilòmetres estem atents a trobar a l’esquerra el trencant de la pista de Montrebei (rètol Castell de Sant Llorenc, enllaç maps). Seguim per la pista uns dos quilòmetres i mig i aparquem a l’inici dels esperons del Serrat de la Corona a l’alçada d’un torrent on neix una pista secundària desdibuixada. La millor referència per ubicar-nos és la paret, visible al nostre davant (foto blog Visas). L’estat de la pista és variable, compte en cas de pluges recents.

Aproximació, no hi ha camí definit, com a molt rastres de sender i fites ocasionals. Entrem al torrent sec i el seguim remuntant uns lloms terrosos fins entrar al bosc. Avancem per una pineda força neta fins gairebé la base de la muralla i girem a l’esquerra flanquejant per sota les parets. El Trencalòs comença a la dreta d’un marcat pilar tallat per un diedre vermellós inconfusible, sageta picada a peu de via (50min).

Descens, tenim dues opcions, baixar en tres ràpels per la mateixa via o bé, com nosaltres, completar la jornada amb un clàssic descens a peu. Anem a la dreta (est) per l’ampla feixa de sobre la carena sense fer cim. Creuem una primera canal per la que no baixem i quan arribem a un gran pendent que ve d’un ampli coll anem avall entre matolls i tarteres sempre amb tendència a la dreta fins retornar al bosc pel que hem aproximat al matí. Descens fora de camí, intuïtiu i sense fites, però de bon fer (1h).

La solitud de la paret encaixa amb el que hi venim a buscar, escalades que no han perdut l’essència i que amb la vista et diuen tot el necessari. Amants de les fissures hi teniu lloc reservat. Línia de categoria que ens trasllada al Montsec més autèntic, originari.

conspiradoresdelavertical:Neus&π