*** Oscar Lafotet (165m, 6a), Paret de l’Extrem, Montroig

Dijous, 16 de febrer de 2023

Escalar també és recordar, una remembrança feta més de sensacions que no pas de realitat. A vegades necessites tornar al record. L'Oscar Lafotet va ser una intuïció, un primer pas cap els camins de la Paret de l'Extrem i sempre me n'ha quedat la nostàlgia. És hora de tornar-hi.

El Montroig a l'hivern és un bon moment, un llunyà oest que necessita del fred. Gaudeixo de les tirades amb la intimitat que la seva elegància natural desvetlla. La via conserva encara el deix d'aventura i llunyania que em va captivar. Roca tosca per a un traçat polit amb la precisió de la línia.

Diedres i fissures continuen sent magnífics i dotats d'una franquesa inusual en aquestes contrades. Transmet confiança, aquesta era la sensació a la que no sabia posar-hi nom. Sòbria i sincera, la perspectiva del temps ha sigut fidel al record! (deu anys enrere)

Notes d’interès vertical: Oscar Lafotet (ressenya Luichy), la clàssica per iniciar-se en la Paret de l’Extrem. El seu és un atractiu senzill, defuig tota ostentació per centrar-se en diedres i fissures traçats amb fermesa i dipositaris d’una lògica que fa elegant l’escalada. L’esveltesa del perfil és el reclam.

La via va ser oberta el març de 1990 per Joan Escuer i Manel Solís en homenatge a un amic. En aquesta primera ascensió van deixar-hi tan sols pitons, però l’octubre del 2009 Manel Solís amb X. Mercadé van re-equipar la via afegint-hi bolts, ponts de roca i pitons i van obrir una variant directa al primer llarg.

El resultat va ser estimulant, una ruta semi-equipada, respectuosa amb les fissures i amb un compromís de bon gestionar. A les reunions trobem bolts i espits, excepte la R1 i R5 (arbre). R1bis no existeix, cal muntar-la o bé quedar-nos a peu pla a la feixa, està ubicada uns 15m a la dreta, rere un pilar gris, una sageta picada a la roca dóna la pista, primers bolts visibles.

De material necessitem dotze cintes i tòtems/friends (de tòtem negre a C3). Pedal i C4 opcionals, però per trampejar el primer llarg van de luxe (6a/6a+ o V+/Ae). Bona roca, en general ferma i adherent, predomina verticalitat amb bona ganda i un tacte granulat que mossega. Un calcari amb el seu propi segell capaç de brindar-nos alhora cantells romos i fissures rotundes.

L’excepció és el final del primer llarg, tan desagraït i trencat que gairebé desmereix la tirada. Compte també amb un breu tram crostós al final del cinquè llarg. El diedre de la tercera tirada fa malfiar, però malgrat l’aparença dubtosa té una solidesa inesperada sempre que no ens sortim de la línia.

Grau ben posat, a l’arrencada trobem els passos més durs, però en la resta de la via la dificultat queda acotada dins els límits del cinquè clàssic. Orientació sud, paret benèvola quan l’hivern mana. Traçat variat i amb tots els elements propis d’una via de la vella escola: pulcritud en les fissures, diedres on concentrar verticalitat i gest, navegació en placa i la deferència a la tradició que sempre suposa una xemeneia per breu que sigui com és el cas.

L’Oscar Lafotet discorre pel flanc esquerra de la Paret de l’Extrem, aprofitant les debilitats naturals de la muralla per arribar al cim de la forma directa i amb una dificultat homogènia. Tot i el seu caràcter primari, no li falta bellesa, desplega una estètica pròpia que l’escalada fa aflorar.

Accés, des de Camarasa seguim per la carretera C-13 en direcció Tremp i just abans de creuar el pont sobre el Segre trobem a mà dreta el trencant que porta a la presa de Camarasa, actualment tancat amb una barrera, aparquem en l’esplanada de l’entrada (enllaç maps).

Aproximació, creuem el riu per la carretera i tot just passat el pont prenem una pista a l’esquerra paral·lela al riu. Avancem per la pista uns deu minuts fins trobar una àmplia esplanada a mà esquerra, a tocar del riu que era on s’aparcava antigament. A l’alçada de l’esplanada la pista es bifurca (rètol de fusta amb indicacions Sant Llorenç), nosaltres anem a la dreta per una nova pista que primer creua per camps i després remunta un curiós paisatge blanquinós de lloms sorrencs.

Ignorem els trencants a l’esquerra i seguim per un sender que ens deixa en un ampli coll o hi ha la pista que porta a Sant Llorenç de Montgai. Anem a la dreta, a buscar el sender que neix rere el rètol de refugi i que puja fort a través de bosc. El camí porta cap a un evident coll, però poc abans d’arribar-hi, quan ja fa estona que veiem la Paret de l’Extrem a la nostra dreta i aquesta sembla a punt de quedar sota els nostres peus trobem un marcat corriol (fita) que baixa fins la base de la muralla.

Mentre baixem estem atents a localitzar una immensa llastra caiguda a la feixa de la part baixa de la paret, l’Oscar Lafotet comença a la seva vertical (foto traçat). Trobem la via just abans de les ruïnes d’un corral, el primer llarg arrenca en un pedestal vermellós on destaca una característica llastra adossada a la paret, bolts visibles (1h15min).

Descens, ben senzill, acabada la via, sense gairebé pujar voregem cap a l’esquerra (oest) en direcció a l’ampli coll. Abans d’arribar-hi trobem la part final del camí pel que havíem aproximat i ens retornarà al cotxe (1h).

L’Oscar Lafotet no és una via amb ambient, està tan fermament arrelada a la paret que sembla que sempre hi hagi estat, la muralla la fa tan seva que ens endinsa en el seu silenci. Pacient, ens deixa fer, tan sols hem de confiar. Escalades on la tradició mana!

conspiradorsdelavertical:Angélica

π