**** Espolón Manolín (210m, V+/6a), Pico de la Miel, la Cabrera

Diumenge, 6 de novembre de 2022

Curiosos com som, una visita a la zona centre no podia acabar sense conèixer la Cabrera. Així doncs, darrer tast de granit ibèric al Pico de la Miel. Ens deixem aconsellar per la veu de l'experiència i d'entre les 100 Clásicas de España escollim l'Espolón Manolín. Totes les referències que en tenim són bones, però la via és millor.

Tirades que van creixent en intensitat fins completar un recorregut que l'encerta de ple, tant en plaques com en fissures. I és que un nom tan informal no permet suposar un traçat amb aquest saber estar, estil i caràcter dels que creen escola.

La netedat de les fissures i l'aire que corre per les plaques fan aflorar la lògica innata d'aquest granit il·lustre. Navegar-lo s'imposa. Descobrim com en podem ser de lleugers en aquests murs rotunds. Que fàcil resulta mantenir-se fidel a la clàssica amb vies tan elegants.

Notes d’interès vertical: Espolón Manolín (ressenya), té la línia. Estètica, lògica i variada destaca per mèrits propis i sorprèn per la seva coherència. La via més llarga de la comunitat de Madrid i de les més populars. No és d’estranyar, bon equilibri entre dificultat i compromís sumat a la bellesa clàssica d’un recorregut impecable són un bon reclam.

Oberta l’any 1977 per Daniel Jiménez, Fernando Negro, Pedro Tena i Manolín, la ruta ha anat guanyant rellevància amb el pas del temps i actualment és la més repetida del Pico de la Miel. Semi-equipada amb austeritat, manté la netedat estricte de les fissures i els pocs bolts que trobem a les plaques estan col·locats amb seny. La via en la major part del recorregut resulta franca de protegir. Totes les reunions muntades (bolts).

De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem negre fins C4), tascons i tricams. Un consell, al darrer llarg trobem dues fissures amples, una a l’inici i l’altra ja al final de la tirada, a la primera hi cap el C3 i resulta fantàstic guardar el C4 per la darrera, és lo únic amb que protegireu.

Granit excepcional per qualitat i varietat, abasta des de la placa fins un ampli mostrari de les possibilitats de la fissura. Destaquen per poderosos diedres i bavareses en els que no falta l’elegància de l’adherència. Com exòtic el pilar de la quart llarg, fantàstic mur farcit de regletes i “setas”.

Grau correcte en conjunt, però amb un toc picant que cal gestionar (V+/A1 obligat). Orientació sud. La perspectiva no fa justícia a l’esveltesa del traçat, les formes rotundes del Pico de la Miel (1.384m) resten presència a un recorregut que demostra instint i audàcia. No hi ha dues tirades iguals, un primer tram més tombat on mana el gest obre les portes de la verticalitat de la part superior, ferm pilar que dóna brillo a la via (vista).

La xemeneia del primer llarg ja ens posa en situació, la simplicitat de la fissura de la segona tirada, tot i que impressiona a primera vista és un plaer d’escalar, encastaments de manual. La bavaresa del tercer llarg combina tècnica i decisió i ens introdueix al magnífic mur del quart llarg.

En aquesta tirada tenim vàries opcions, la via original fa un primer gir a esquerra i flanqueja de nou a dreta per endinsar-se a l’elegant pany central (V+). Nosaltres vam entrar per la fissura de la dreta (6a, bolt) més atlètic i directe. Mur de regletes i gest, se’ns dubte el llarg estrella de la via, sostingut i obligat, la distància entre assegurances obliga a navegar i dosificar forces.

La cinquena tirada ens regala un preciós diedre on tots els cantos són on toca. Darrer llarg amb més geni de l’esperat, verticalitat rabiosa la de la fissura inicial (la de més a l’esquerra) seguida d’una placa de pur equilibri i rematada per una perfecta i homogènia escletxa d’amplada incòmoda. Poques vies són tan complertes.

Accés, des del poble de la Cabrera, aparquem a l’àrea de descans de la La Cabrera (enllaç maps) situada al costat de l’Hostal el Cancho del Aguila, a tocar d’una benzinera.

Aproximació, des de darrera la benzinera enfilem per un sender que ràpidament es desvia a l’esquerra per un camí/pista que puja cap els prats de sota el pic. Avancem planejant fins situar-nos sota la paret sud i quan trobem un trencant a la dreta, just on hi ha una petita bauma/bivac, prenem un sender ben marcat que puja pel dret fins la base de la via, evident (30min). L’Espolón Manolín comença al punt més baix de la paret, en una petita plataforma al recer de la immensa llastra recolzada al flanc de la muntanya.

Descens, acabada la via grimpem pels grans blocs de l’aresta (III) en direcció oest fins el vèrtex geodèsic del cim. Seguim baixant per pendents rocoses traçant un llarg flanqueig cap a l’esquerra fins arribar al coll que delimita el pic per l’oest. Continuem el descens per la marcada canal que baixa a tocar de la paret i ens diposita decidida als plans del fons de la vall on anem a l’esquerra per enllaçar amb el camí d’aproximació (40min).

L’entorn certament no és el millor, pressionats per l’urbanisme circumdant cal centrar-se en el que de veritat importa, el Pico de la Miel. Funciona, l’escalada mostra la seva vàlua. Espolón Manolín, una via de les d’abans, el protagonista és la roca. Atracció inesperada, crea vincle.

conspiradorsdelavertical:Lau&Angélica

π