*** Santacana (50m, 6a+), Penya Roja, la Riba (serra Prades)

Divendres, 25 de novembre de 2022

Hi ha fissures que elles soles et munten una via, aquesta n'és una i com a bona Santacana infon respecte. Cada cop que vinc a la Penya Roja me la miro i la sensació sempre és la mateixa, sorpresa per la seguretat que exhibeix. Oasi de clàssica. Anem a tastar-la, és hora. Els bolts que dibuixen la majoria de línies a la Riba també han arribat a la Santacana, l'amanseixen, però no en dulcifiquen el caràcter.

Breu i obstinada, costa saber com encarar una amplada que porta la batuta de cada gest. Assaig sense dret a rèplica. Intento entendre la seva verticalitat despullada d'ornaments, al meu favor tan sols una roca magnífica, lliure de tot desgast. Especulo moviments. La via és elegant, jo no, però quin plaer convuls escalar-la.

Notes d’interès vertical: Santacana, la força de la fissura defineix la via d’un sol traç. Visualment impecable, no et deixa més opció que escalar-la. Malgrat el nom, sembla ser que no va ser oberta per Santacana, és fàcil d’imaginar, però la raó de l’elecció, tan sols cal veure la netedat amb que està definida la poderosa escletxa per captar-ne l’essència.

Personalitat de clàssica per una via equipada (bolts). Sense ser exposada, la distància entre assegurances obliga. Reunions rapelables. De material necessitem catorze cintes, però si optem per enllaçar les dues tirades cal portar-ne divuit. El C5 o si no el tenim el C4, serveix per protegir l’inici de la fissura on hi ha un aleje important. La segona tirada es pot reforçar o bé trampejar en artifo (6a/A1) amb friends mitjans (C0,5 a C1).

Un dels atractius de la via és la qualitat del calcari, excel·lent llevat del pedestal inicial (crostós i delicat). Roca clara que recorda la d’una cara nord, però compacte i amb un tacte rugós que dóna més d’una alegria. Desconec autors i data de l’obertura, el que sí que puc afirmar és que l’esperit és dels vuitanta, grau collat i passos obligats. Orientació sud, a l’hivern la poca alçada de l’escola (263m) permet escalar en els dies més freds.

Tot i ser majoritàriament una escola d’esportiva Penya Roja té un grapat de vies llargues (vista) testimoni de les primeres escalades de la paret. Més moderna, la Santacana és una via de dues tirades articulada al voltant d’una magnífica fissura que la fa inconfusible. Resulta difícil trobar ressenya més enllà de croquis esquemàtics, però la seva evidencia la fa innecessària.

Al primer llarg un pedestal descompost ens deixa al peu d’una fissura d’una amplada complicada de gestionar. Xemeneia, off-witch, diedre i verticalitat implacable deixa clara la mestria que cal per escalar una línia tan simple. Els encastaments són claus per resoldre uns passos sempre diferents (35m, 6a).

Segona tirada curta i de geni concentrat, sortim per l’escletxa de l’esquerra que s’afina fins convertir-se en una fissura de dits que no dóna treva (15m, 6a+). És possible enllaçar les dues tirades, però val la pena gaudir-les per separat. Exigent i sostinguda, té ambient malgrat la seva brevetat.

Accés, deixem el cotxe en un petit aparcament (enllaç maps) de la carretera local TV-7044 a un quilòmetre i mig del poble de la Riba en direcció Farena, just davant de la Penya Roja. Aproximació, des de la carretera surt un camí que baixa fins el riu Brugent, el creuem i pugem per un sender que s’enfila per l’esquerra de les runes d’un antic molí cap a les parets (10min).

Descens, tenim dues opcions, amb un parell de ràpels per la mateixa via o bé caminant pel sender que trobem al cim de la Penya Roja. Apunts ampliats, la brevetat de la línia us deixarà amb ganes d’escalar, teniu on escollir en aquesta magnífica escola d’esportiva que és la Riba, en aquest enllaç trobareu informació del sector Penya Roja i Piló Suïcida i en aquest altre enllaç de la Penya Darrera el Piló.

La Santacana sorgeix sota la batuta d’un buit, especulem al caire de la línia que crea. Incisiva, té l’arrogància de qui és sap senyora i ho és. Quant potencial en un sol pla.

companydeviatgeiatzars:Lau

π