Dimecres, 21 d’octubre de 2020
La descoberta està inclosa en el fet mateix d'escalar, però la d'avui és una exploració en tota regla. De Peñas Blancas tan sols sabem que un parell de vies de l'indret apareixen al llibre de les 100 Clásicas de España, suficient perquè la curiositat faci de les seves. Així que sense cap mena de ressenya ens llencem a l'aventura i l'encertem de ple, desconegut i novetat van de la mà.
El lloc fascina, colors vibrants que aporten vida pròpia a un paratge desolat escombrat per tots els vents d'un mediterrani que ens espera al caire de la paret. Senders solitaris, pausats, no hi ha pressa, travessats per la llum del cim cerquem els ràpels i descobrim per fi la cinglera blanca. Quina bellesa tan estranya la d'aquest rocam entapissat de vellut albí. Un liquen és el responsable d'aquest singular color i d'un tacte que d'inici fa dubtar.
Orientats a nord, la claredat de la paret il·lumina el seu perfil. Fibló vertical que acull més vies de les que esperàvem, però no ens deixem entabanar pels noms que ens surten al pas, tenim la tria feta. Civetta, pensem que si surt al llibre ha de ser bona i vaja si ho és, desvetlla caràcter des del primer metre i la roca, meravella oculta rere una aparença ingrata. La simplicitat de la placa amaga una veritable trama de regletes i escletxes que només els dits perceben i quan ja ens hi confiem rotundes fissures esborren qualsevol esbós de benevolència.
Tant és que sigui diedre, placa o bavaresa el protagonista dels nostres afanys, el buit ens acompanyarà fidelment. El traçat exhibeix una varietat de passatges que ens obliga a reformular la tàctica a cada tirada. Quedem sorpresos per la qualitat de la ruta, escalada severa i elegant, però el que realment la fa diferent és el paratge. Ens sentim en terra de ningú envoltats d'una solitud preservada amb zel. Encara hi ha qui creu en la màgia dels llocs oblidats!
Notes d’interès vertical: Rere aquest nom, Peñas Blancas, s’amaga al litoral murcià una gran barra rocosa de quilòmetre i mig de longitud i un centenar llarg de metres d’alçada orientada a nord-oest amb un notable ventall de vies d’índole diversa. Veritable tresor que garanteix ombra en l’aridesa d’aquest paisatge semi-desèrtic. S’hi arriba per la carretera secundària RM-E22 que uneix Cartagena amb Mazarrón.
A uns 15qm de Cartagena i una mica abans del Alto de Cedaceros trobem una pista asfaltada a mà dreta, senyalitzada com La Víbora, per la que ens desviem. Conduïm uns metres fins que s’acaba l’asfalt i seguim per la pista de terra que ràpidament es bifurca, anem a la dreta en baixada cap una explanada on aparquem.
L’aproximació llarga (1h), plàcida i d’una bellesa indòmita que no dóna pistes de la paret a la que ens atansem, ja que per arribar-hi primer cal fer cim i un cop a la carena rapelar (diferents instal·lacions de ràpels en funció del sector de la paret al que vulguem anar, tots tenen rètol amb el nom).
Prenem la pista de l’esquerra que ens deixa en un camp d’ametllers on surt un sender que s’enfila pel vessant esquerra de la vall fins un coll evident al nostre davant. Un cop al coll trobem grans acumulacions de terra i enderrocs vermellosos d’unes mines abandonades, ens desviem a la dreta per un sender que porta directe al cim on hi ha un pintoresc refugi dels escaladors locals i el mar, ocult fins ara. Anem a l’esquerra resseguint la carena fins localitzar el nostre ràpel indicat per un cartell de fusta Rapel NW (2x50m).
Un cop a peu de paret tan sols cal vorejar uns metres cap a la dreta i ràpidament trobem placa metàl·lica amb el nom de la via Civetta. Ombra, una roca blanca pròpia de cara nord, però realment bona quan t’acostumes al tacte i assegurances amb dosis variables de rovell és el que trobem.
La nostra és una via equipada, però els bolts nous alternen amb altres d’antics i dubtosos juntament amb espits en iguals condicions, així que necessitarem unes quinze cintes i friends (0,3 a 3) per equipar si fos oportú (R3 millor reforçar). Cinc tirades verticals, exigents i aèries que ens fan gaudir i tibar per igual, grau ajustat (6a obligat).
Traçat intel·ligent que sap treure el màxim partit de fissures ja sigui en mode diedre, bavaresa o regletes excepcionals solcant amb estil plaques tècniques en el gest i creatives en la resolució. No se n’està de breus trams desplomats on caldrà potència per aprofitar les magnífiques presses que els fan viables i un parell de travesses prou aèries per tenir sensació de gran paret.
Descens sense cap misteri, tan sols cal desfer el camí d’aproximació. Civetta, escalada indòmita i plena de força, impregnada de l’esperit d’aventura que exhibeixen els itineraris fora de circuïts habituals. Pels romàntics de la clàssica!
conspiradorsdelavertical:Lau&Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada