" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

*** Vicky Álvarez (65m, 6a, Ae), Roca de la Vorera i Juan García Alvero (50m, 6a), Agulla del Pas del Nap, Ecos, Montserrat

Dilluns, 14 de maig de 2018
 
 
Des que em van caure les ressenyes a les mans, fa dies que tenia ganes d’anar a explorar aquest racó de Montserrat, Agulles dels Naps de Dalt. El nom sembla un acudit, però quan les veus perfectament arrenglerades com petits sentinelles sobre la cova de l’Arcada penses que hi ha gent amb bon ull. Escaladors capaços de veure més enllà de la seva aparença discreta i aventurar-s’hi a obrir noves línies. 
 

 
Escalades senzilles, però amb el regust romàntic que sempre dóna la llunyania i un tarannà ben clàssic tal com demana l’indret. No m’ha sigut fàcil trobar company, la llarga excursió i la brevetat de les vies no motiva a tothom, però les regulacions que ens mantenen allunyats de bona part de la cara sud del massís es converteixen en inesperats aliats i acabo per sortir-me’n amb la meva.


 
Mapa en mà anem fent camí, la referència de la cova de l’Arcada és clara i arribar al torrent de la Coma Alta resulta sorprenentment senzill, trobar les agulles ja són figues d’un altre paner. Engolits pel bosc, l’ambient cobra un aire misteriós i els monòlits que distingíem amb claredat mentre érem al fons de vall semblen retrocedir davant l’ànsia invasora de fulles, branques i argelagues. Per sort el Cavall dels Brucs té prou geni per venir-nos a trobar i trenca l’encanteri. 
 


 
Fa massa vent per poder-lo escalar, però ens brinda la perspectiva correcta per ubicar la Roca de la Vorera. Amb el rumb clar, reculem i només ens cal remuntar uns metres paral·lels al torrent per trobar el peu de via, Vicky Álvarez. L’esveltesa de l’agulla és un bon preludi i la ruta, vertical i atrevida, la solca pel dret amb un traçat tan ple de lògica que t’has de rendir a la seva evidència. 
 


 
La presa menuda i cantelluda converteix en un veritable plaer el joc de plantar-li cara a la seva verticalitat. Tan sols són dues tirades, senzilles i elegants, de moviments tècnics i executats amb precisió, un itinerari amb un caràcter ferm i seré, com la mateixa Vicky a qui va dedicada. Rapelem i anem a la petita Agulla del Pas del Nap que, trapella, es repenja sobre la seva germana gran l’Agulla dels Naps de Dalt i passa gairebé desapercebuda. 
 


 
Al vessant oest trobem la Juan García Alvero, via que els germans Massó obren pensant en el seu avi. Me l’espero austera i plena de seny. No m’equivoco, el rocam és tosc, el temps ha deixat empremta en aquest còdols aspres i en les fissures trencades que resulten perfectes per pitons i ponts de roca. 
 

 
Un perfil que ja no és altiu, però que té prou força encara per posar-nos a lloc si no escalem atents. Una via senzilla com tantes clàssiques, bonic homenatge al seu avi que segur sabria apreciar com cal. Un nou ràpel i unes quantes esgarrinxades més ens retornen a la calma del bosc. Aquest lloc em transmet bones sensacions, fa que Montserrat torni a ser un lloc de descoberta on perdre’s és l’opció vàlida. 
 

 
Cartografia vertical: Dues vies franques que poc material demanen, una dotzena de cintes i algun friend petit o alien pels trams fàcils on els seguros són alegres o bé per reforçar algun pont de roca/pitó dubtós, si li voleu afegir un estrep per anar més còmodes als Ae tampoc està de més. No us descuideu mapa si no coneixeu la zona i paciència amb arítjols i argelagues que fan seus el sotabosc.
 

 
El material de les vies és una clara mostra del seu tarannà, la Vicky, ben equipada amb bolts, spits i algun pitó, la segona just a l’inrevés, predominen pitons, ponts de roca i algun que altre arbust. Els sisens de la Vicky no són obligats, però cal tècnica i llegir bé la pressa menuda per trobar els bons cantells (V+ obligat), els artificials són de bon fer, però amb l’emoció de penjar-se de pitons (A1). A la Juan García Alvero els primers A0 es deixen fer en lliure (6a/V+), però compte que els seguros són antics. 
 


 
El ràpel de la Roca de la Vorera són 35m llargs, així que toca fer-lo amb dues cordes, en canvi a l’Agulla del Pas del Nap arribem al terra amb una sola corda (25m). Us costarà més trobar els peus de vies que no pas escalar-les, però les ressenyes dels Masó tenen les pistes suficients per sortir-ne airosos. M’agraden aquests itineraris senzills, però ben resolts que et porten a cims que poca gent trepitja.
 
 
 

6 comentaris:

sergi villar ha dit...

Ei Laurina!!! Pengo el teu enllaç al meu per que hi hagi mes info i mes fotos!!!
Salut i vies amb teranyines que ben xules son!
Abraçada gran
sergi.Alella

laura piferrer ha dit...

Ei Sergi,
aquest dia teranyines, rovell i esgarrinxades no ens vam deixar res, jejejeje. Que xules que són aquestes escalades, repetim aviat. Petonàs!!!!

Salut, tàpia i alegria

Jaumegrimp ha dit...

Una zona per perdre-s'hi aquesta. Vies modestes però que et deixen satisfet. Llàstima de vent al Cavall del Bruc, hi ha vies recomanables, com la de l'Indi o millor la Panellets dels Masó.

laura piferrer ha dit...

Bones Jaume,
pendents queden les dues, realment fan bona pinta i vam decidir ajornar-les per un dia en que el vent no fes la guitza. Es mereixen assaborir-les com cal i a aquest racó de món no fa mandra tornar!

Salut, tàpia i vies solitàries

Mingo Mortes Balcells ha dit...

Felicitats aquesta zona de Montserrat és molt solitària i bonica.

laura piferrer ha dit...

Ja ho pots ben dir Mingo,
aquests llocs tenen un encant especial i en certa mida ho transmeten a l'escalada. Moltes gràcies!

Salut, alegria i vies per romantics