" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Almendáriz (125m, 6a), Pic del Martell, Garraf

Dimarts, 22 de maig de 2018



Aquesta via ha sigut un viatge en el temps inesperat. Recordo al principi d’escalar haver fet alguna incursió al Pic del Martell i sortir-ne ben escaldada. Poca informació hi havia de les vies, els cinquens de les ressenyes tenien rebava i els seguros no abundaven, però eren fàcils de trobar perquè amb el rovell que tenien destacaven en aquest calcari impol·lut.


Margallons a dojo i fissures que eren i són un luxe per equipar a discreció quan necessitem una dosi extra de confiança, acabaven d’adobar un còctel que calia prendre amb moderació. El punt àlgid d’aquesta relació (incompresa per part meva) el va marcar una via de la que era incapaç de recordar el nom, però no així les sensacions. Una immensa llastra que sobresortia de la paret com una proa, sustentada del no res i que com única opció de pas deixava l’estreta xemeneia del seu marge dret que a punt va estar de provocar-me una atac d’angoixa de tant que m’hi vaig encastar.



Avui, al veure de nou l’arrogància de la proa tot encaixa, el diedre Almendáriz. En la realitat la via és un únic llarg, perquè la resta de la ruta és una combinació de vies que orbiten al voltant d’aquesta magnífica fissura. Intrigant, no ha perdut ni un àpex de la seva insolència i em contínua semblant un exercici d’audàcia com els oberturistes van resoldre el traçat encaixant-se sense miraments a l’estretor de l’escletxa.



Per començar el joc escollim la Tàmara, una evident fissura equipada amb pitons que treu un geni inesperat i ens recorda que som al Pic del Martell, passos atlètics i murs amb bones gandes en donen fe. Un cop sota el gendarme la textura de la roca canvia, els murs foscos de pedra aspre donen pas a un pany taronja polit amb delicadesa, els cantells s’afinen i l’escalada adquireix una subtilesa inesperada que queda estroncada en sec per la rotunditat de la xemeneia.




Impertinent ens barra el pas, és evident que ens hi hem d’encarar, però costa decidir-se a seguir el traçat que la lògica ens dicta. Així que cal contenir l’alè, tibar fort i endinsar-nos en la il·lusòria seguretat que brinda la seva estretor. Aèria i incòmode et fa vibrar, muntats a la llastra ens ressituem i seguim amunt per un diedre de netedat absoluta ben proveït de passos potents i tosca elegància.



Gest obligat i cop de gas ens deixen al capdamunt de la proa on la paret recobra la dimensió habitual. Continuem per la Tàmara, ens ha agradat com sap buscar el pas més intuïtiu entre diedres i plaques seguint el dictat de fissures prou diverses perquè no ens cansem. Rematem la feina escalant la darrera tirada de la Mutant World, possiblement una de les vies més repetides del Pic.



Senzilla clàssica plena de lògica que encaixa amb naturalitat amb el matxambrat de llargs que ens hem empescat, malgrat el tacte ingrat de nombrosos cantells que ja recordava polits i que parlen d’una freqüentació que no té res a veure amb el que hem trobat fins ara. Les vistes del cim són el contrapunt perfecte a l'escalada, un horitzó fet d'un blau tan seré que no requereix cap esforç, senzillament t'emplena la mirada. Me n'adono que amb el pas del temps m'he reconciliat amb el Pic del Martell, m’agrada el seu caràcter. Mediterrani i amb un toc esquerp, perfecte per als clàssics convençut que no necessiten de vies domesticades!



Quadern de camp: Via d’una sola tirada, un diedre-xemeneia tan evident que resulta impossible d’obviar i amb prou força per vertebrar tot un itinerari. Elegant i potent és un bon exponent del que és l’escalada en aquesta paret, curta, vertical i sempre atlètica. El traçat manté una encertada proporció entre pocs seguros (pitons, ponts de roca i algun bolt) i moltes fissures que et fa escalar ben concentrat, si li afegim un grau collat propi dels vuitanta tenim un itinerari coherent i amb un punt salvatge que posa ferm a més d’un. Millor prescindir de motxilla i proveir-se d’una dotzena de cintes i un bon assortiment de ferralla: semàfor d’aliens, friends (0.5 a 4) i tascons. Amb això ja ho teniu tot per tastar aquest còctel de vies, espero que us deixi tan bon gust com a mi!


4 comentaris:

joan asin ha dit...

Ei enhorabona, no és un sol llarg, quan la vam obrir no hi havien les altres vies què l'han parasitat.

http://joanasin.blogspot.com/2015/07/garraf-pic-del-martell.html

laura pi ha dit...

Bones Joan,
Merci per l'aclariment, resulta prou difícil trobar informació del Pic del Martell i mira que vaig rebuscar perquè ja m'estranyava que l'Almendáriz fos tan sols un llarg. Prenc bona nota de les ressenyes del teu blog, veig que vàreu fer feina per aquestes parets i de moment totes les teves que he tastat m'han agradat. Vies clàssiques, plenes de logica i que et fan escalar.
La Mar i Cel apuntada per la propera visita!!!

Salut, alegria i parets mediterrànies

... ha dit...

Hi ha alguna resenya on es mostra una reunio just a sota la proa, despres de un tram curt de 6a. Nosaltres hem fet la via avui i no recomanem pas fer reunio aqui sino a la original de la Tamara (foto es mostra en aquesta guia). Raó: despres del sostre ja no hi ha cap expansió i la sortida al diedre es mes incómoda i exposada.

laura pi ha dit...

El Pic del Martell conserva encara l'esperit de les vies d'aventura i com a tal és ple de possibilitats. Terreny de joc que a voltes genera dubtes, però entre tots resolem. Merci company!

Salut, tàpia i alegria