" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

*** Aresta Brucs (65m, V+), la Vespa i Hello Harry (60m, 6a/Ae), el Pingüí, Agulles


Divendres, 25 de maig de 2018


La Vespa, esvelta agulla de rotunda verticalitat en cada un dels seus vessants, però que per no despertar recels resta a l’ombra de les Bessones a l’espera que sigui la nostra curiositat la que ens empenyi a descobrir la seva vàlua. Confiats pel seu tarannà conciliador ens decantem pel més clàssic dels seus itineraris, l’Aresta Brucs, no en podia ser cap altre.


Oberta per Cerdà i Riera l’any 58 va ser durant molts anys famosa i temuda per la seva exposició. Un primer llarg de pura “finura” montserratina protegit tan sols per tres expansions ha estat (i és encara) referent de grau obligat i ben consolidat, doncs l’únic que s’hi val per afrontar-lo amb garanties és escalar. Una simple paraula que s’hauria de pronunciar en majúscules, ja que poc és pot fer per rebaixar l’exposició de la tirada, un cap de burí amb que no comptaven i algun flotant ajuden a baixar les pulsacions al company que poques vegades he vist tan concentrat.



Al seu favor una roca magnífica, cantell menut de fil tallant que ens dicta els moviments amb la mateixa precisió amb que devia guiar els oberturistes. Llarg farcit de lògica, tècnic i intens tota una lliçó d’audàcia i mestria desplegada en aquest pany ombrívol. La segona tirada no pot ser més clàssica, convençuda de la seva lògica acato la pauta que ens marca una fissura ben perfilada que acaba concretant-se en un diedre de traç tosc. Evident i de bon equipar, constato satisfeta que, tal com m’esperava, manté l’essència d’altres èpoques tan pròpia de les brucs.


Com sol passar en aquesta regió, la ruta és breu, tan sols dues tirades, però que deixen ben clar el caràcter d’una agulla amb el nom molt ben triat. M’ha encantat la via, una petita joia imprescindible al sarró de tot romàntic montserratí i curiosament relegada a l’oblit de la segona fila. No havia trepitjat mai el cim de la Vespa i la perspectiva de les Bessones alçant-se com un formidable sentinella al nostre davant em resulta totalment nova. 



Fascinada contemplo aquesta visió tan diferent i alhora familiar de la insòlita fauna d’agulles que s’ha donat trobada en aquest racó de món. Un ràpel ens submergeix de nou a la densitat arbòria de les canals i anem en busca de la següent peça d’aquest zoològic tan singular, el Pingüí. Posant-li imaginació n’endevines la semblança i m’entretinc a en veure com encaixa en aquest perfil rabassut el traçat de la nostra via. La Hello Harry, li fa pessigolles a la panxa per distreure’l mentre s’enfila pel costat dret del bec fins dalt el caparró. 



Així doncs, encetem el joc de vorejar baumes i desploms per anar a buscar el bonic pany central on passos prou tècnics i d’allò més verticals ens faran ballar de peus i mans. Equipada amb correcció els podrem apurar sense recança fins fer voleiar els estreps per superar el bombo plantat just abans del cim, com si amb aquest gest volguéssim avisar de la nostra presència per no destorbar la tranquil·la parsimònia d’aquesta agulla que sempre m’ha resultat simpàtica. 



En un no res hem amansit la segona fera del dia, tot i que haig de confessar que aquesta ens ho ha posat molt fàcil. Esforç plaent escalar aquesta via senzilla, poc compromesa i ben executada, un divertimento vertical perfecte per arrodonir la jornada de cacera per Agulles. 


Manual de safari: Per atansar-vos a la Vespa, no cal massa pes a l’arnés, millor temperar nervis i afinar la vista per poder trobar les poques assegurances de la via, especialment a la primera tirada on cal intuïció per localitzar els tres únics bolts. Per sobre del primer, uns tres o quatre metres recte amunt trobem un cap de burí que puja la moral, ja que poca cosa més podreu col·locar, tan sols algun tricam o friend petit amb enginy. Al segon llarg els seguros segueixen sent escassos, però no resulta exposat ja que es pot equipar bé. 



Si carregueu vuit cintes, una plaqueta, el semàfor d’aliens o tascons, tricams mitjans i algun friend (0,5 al 1) ja estareu preparats per navegar en el més estricte sentit del terme. El grau clàssic, però encertat, compte amb el primer llarg, escalada mantinguda i exposada (V+ obligat). Al Pingüí el registre canvia completament, ens trobem amb una via equipada en que no cal res de material, amb deu cintes i un estrep en teniu més que suficient. La segona tirada és la més interessant amb diferència (6a o V+/Ae), petit bombo a la tercera que requereix uns passos d’artificial senzill. 


Abans que se m’oblidi, la reunió del cim està desequipada, contratemps mínim, ja que podeu anar a cercar la que està en clara diagonal a l’esquerra. Dues vies que no poden ser més diferents, a tocar una de l’altra, si en teniu ganes sempre podeu buscar una tercera per continuar el safari vertical!



3 comentaris:

sergi villar ha dit...

Bona fumada que t'has de fotre per veure un pinguinillo.....jajjajaja
salut i vies aconglomerades!!
https://sergialella.blogspot.com/

Jaumegrimp ha dit...

Renoi amb la Vespa! vau fer el Pinguí després per baixar tensions no?
Enhorabona!

laura piferrer ha dit...

Sergi,
per escalar la Vespa cal deixar la ment en blanc i després passa el que passa, veus pingüins montserratins, jejejejeje
Una abraçada trempat!

Jaume,
per sort vam començar per la Vespa, perquè a l'inrevés ja et dic jo que la cosa es posa més vertical encara. Una de cada i ben diferents. Escalada en petit format que t'emplena!

Salut, alegria i tàpia a l'ombra