Divendres, 16 de
març de 2018
Fa dies que en tinc ganes i al final he decidit que com a regal d’aniversari no està gens malament, així que ja va sent hora de tornar a donar veu al blog. Totes les coses tenen el seu moment i passat el període de reformes me n’adono que les ganes d’escriure segueixen aquí i em ve molt de gust tornar a encetar aquest quadern de viatge que per mi és el blog. M’agrada aquest divagar per cims, parets i agulles que m’omple d’energia i fa que el món quotidià quedi enrere sumint-me en un ritme propi on compten amics, esforç i una sensació de descoberta que és addictiva. M’agrada plasmar-ho en paraules que preservin tot aquest cúmul de vivències del desgast del temps i de la simplicitat de la fotografia. Per tant com a regal d’aniversari m’imposo l’obligació volguda i enyorada d’anar bastint de nou el meu particular paradís, si bé que diferent (ningú ha dit que els paradisos han de ser immutables) igualment viscut i intens. No puc dir que aquest cop l’aventura és en solitari, perquè mai ho és, però hi ha camins que es separen, el meu contínua portant-me per muntanya, el meu espai de llibertat i és un plaer compartir-ho de nou a través del blog, així que..... benvinguts al paradís!
laura
7 comentaris:
Benvinguda al teu Paradise!!!
Quina alegría mes gran,Laura ,per molt i molts anys!!
Rep una forta abraçada.
sergi.Alella
Per molts anys i celebro que reviscolis el teu Paradís ! a l'espera dels teus escrits.
Sempre és un plaer llegir-te! Ben tornada!
Aquests auto-regals només es poden fer des de la clarividència i l'equilibri que dóna la maduresa personal.
Enhorabona per haver-ho assolit i haver-te fet aquest regal que gaudirem també nosaltres!!
Per molts anys, Laura!!!
Moltes gràcies Sergi,
alegria per partida doble que ja tocava la retrobada també. La propera escapada a la roca directes, sempre i quan la neu ens deixi que sembla que aquesta primavera comença ben blanca!!!
Mil gràcies Jaume,
de mica en mica a veure si el blog recuperà el ritme i torna a emplenar-se de cims i muntanyes!
Lluis merci,
fa molta il·lusió saber que els amics van llegint les petites aventures, motiva encara més per tornar a fer que rutlli!
Jordi Joan,
el temps sempre et dóna perspectiva i aprens a escoltar-te, la resta una mica d'organització perquè aquest mateix temps doni per tot. Intentaré que no faltin muntanyes, amics i paraules. Molte gràcies company!
Salut, tàpia i alegria
Savies paraules, Laura.
Un vegada xerrant sobre la cuberta del vaixell, reflexionava amb un curtit mariner i em va dir; un dia deixaràs la mar i et casaras i tindràs fills i compraras un cuadre de ella, i cada vegada veuras menys la mar i el cuadre penjat a la paret es quedarà estatic i serà irrellevant a la teva existencia diaria, però la mar et et seguirà cridant i quan ho faci et ficaràs en aquesta pintura i sentiras les onades sota els teus peus i tot tornarà com si haguès sigut ahir.
Sembla que el teu cuadre de les muntanyes ja l'has venut
Una forta abraçada
Ei Zapi,
les muntanyes mai han estat lluny, són el meu espai de llibertat i sense ell no puc estar. Sí que és veritat que adopta formes diferents, però sempre són propereres, les portes dins i no hi pots renunciar. El quadre el composen els records i en certa mida aquest blog, però no és estàtic, demana moviment per anar-se emplenant de cims i nous horitzons.
Una abrçada i ens veiem a qualsevol cim o paret!!!
Salut, tàpia i alegria
Publica un comentari a l'entrada