diumenge, 31 de març del
2013
Aquests dies de setmana
santa la meteo no acompanyava enlloc i a les úniques terres que
havia esperances de poder fer activitat eren les del sud i cap als
Ports que marxem. A Orta i voltants molta vida social i poca
activitat vertical, al final nomes disposem d'un dia de bon temps per
fer alguna activitat interessant i optem per anar a les oblidades
valls que contemplen els darrers i plàcids quilometres de “lo riu”.
Entre Mas de Barberans i La Senia enfila, entre cuidats camps
d'oliveres, una pista que ens porta a una petita meravella natural.
La Vall un indret
privilegiat envoltat de grans i oblidades parets on sobresurt la
Fava del Bisbe, una esvelta agulla que demana a crits ser escalada,
però curiosament poca gent respon a la crida. Via clàssica per concepció i equipament i que resta fora de les modes actuals. Si som
de cor fàcil es impossible no deixar-se seduir per la aclaparadora
linia que mena fins el seu cim. En no res, sense cami i envoltats de
tota mena de plantes punxegudes ens plantem al inici de la via. Un
temptador diedre vertical ens dona la benvinguda, pero ràpidament veiem que es una trampa en forma de roca descomposta i optem uns
metres a la dreta per una placa facil. Anem a raure una fissura
que resta totalment neta per la que no dubtem en pujar a cop de pedal i que
ens deixa a una xemeneia que també tira enrere i en la que trobem algun material col·locat. Aquí de nou, agraim haver portat els estreps.
La primera reunio
ja dona prou pistes del tarannà de la via que tenim per davant,
material d'època i força precari, pero sempre es possible afegir alguna
peça mes. Inici de la segona tirada per una preciosa placa amb bon
ambient totalment a equipar i amb passatges molt bons.
Seguim amb la mateixa tònica fins
arribar per terreny indefinit i herbós al peu d'una espectacular
xemeneia desplomada que es el tram clau de la via. Laura enfila amunt
sense fiar-se gaire del museu en forma d'assegurances que va trobant
pel cami.
Passatges molt físics sobre un cantell genial on cal tibar de valent fins arribar a un
petit collet des d'on ja veiem el cim proper. Aquest darrer llarg, no
es difícil, pero la roca es dubtosa i l'emplaçament d'assegurances
es simbolic. Vistes genials des del cim, salutació de rigor als
escolars que demanen a crits des de l'area de picnic un detall per a
ells.
Veient la precaria reunio d'on cal rapelar, optem per fer una desgrimpada amb la corda per dalt i en un altre rapel llarg ens plantem en no res a terra. Via tant bona com oblidada, amb un regust clàssic amb tot el que aixo comporta. Una restauració assenyada li sentaria genial.
Així ho hem vist nosaltres:
6 comentaris:
te molt bona pinta!! a veure si aviat la podem anar a repetir!!
Una bona aventura no? com diu el Llorenç fa patxoca!! llàstima que ens quedi tan desavinent.
Oi que és bonic aquest racó?
I ja es veia que la ressenya feia curt..., tant en grau com en metres!
Aprofito a senyalar que quan bufa el mestral millor ni acostar-s'hi. (Recordo llençar un ràpel i veure com l'huracà mantenia les cordes voleiant horitzontals.)
guapes fotos i guapa via, pero crec que no surten tans metres, si turneu altre vegade per aquestes contrades fixeu-vos en l'altre via que puja les tres agulles Gestos Indigestos.
salut i roca
Llorenç, aquesta no pot faltar en un especialista en Ports com tu.
Jaume, cert, no queda gaire a ma, pero sempre hi ha prous alicients per donar qualsevol excusa per bona per anar a aquestes terres.
Girben, ja m'extranyava a mi que aquest meravellos indret t'hagues passat per alt, la via be es mereixia una ressenya.
Lo company, totes les vies que fem les ressenyem in situ, el grau tots sabem que es ben relatiu, pero en els metres de les tirades poca variacio pot haver, un altre cosa es si cal comptar com metres escalats la "caminata" del tercer llarg. Bona feia la que fas ressenyant parets oblidades per la majoria.
Salut i primavera!
Bona feina i gràcies per compartir!
Publica un comentari a l'entrada