***** Bikini, 170m, 6b (6a oblgt), Serrat dels Monjos, Montserrat

diumenge, 27 de gener del 2013

Hi ha atzars que donen fruits inesperats i aquest n'ha estat un d'ells, comença amb una trucada inesperada a darrera hora i s'acaba en un dels millors diedres del sud montserratí. Encara estic en estat de gràcia per lo bona que és la via. Intensa, molt intensa i concentrada en tan sols quatre llargs que saben treure un partit sorprenent d'aquest pany més continuo del que és habitual en el serrat. 

En Kiko és el culpable de que estem aquí enfilats i l'artífex de que en sortim per dalt, perquè la via no regala res i el primer llarg ja t'ho deixa ben clar. Roca tocada per un antic incendi que deixa els passos més fins del que ja són. Escalada obligada de cantells que semblen afaitats, no n'hi ha cap de bo i els pocs que es salven són roms, sort n'hi ha d'algun forat que permet encabir els dits amb prou fermesa mentre esbrinem el següent moviment. 

Verticalitat, aire entre espits que han conegut temps millors i grau “clàssic”, ben mirat res que es surti de la normalitat en una via amb segell Ballart. Ingredients que per nosaltres comporten un plus que ens fa anar amb peus de plom en aquest tipus de vies, però avui l'energia d'en Kiko ens hi ha arrossegat de ple i nosaltres encantats de seguir-li les passes. 

  

La segona tirada comença imprecisa per un pedestal que no vol anar enlloc, però els senyors Ballart-Parera saben el que es fan i abans d'endinsar-se en una canal dubtosa, salten a l'esperó i meravella de les meravelles. La roca passa de mediocre a fantàstica perquè malgrat el seu aspecte anodí mossega. 

Còdol petit, filós que punxa els dits i et fa sentir ingràvid quan la paret es redreça, perquè ho fa descarada i provocadora per veure com l'encarem. Toca jugar amb l'equilibri i forats menuts per encertar el què d'una travessa que no admet errada ja que ens exposem a un pendol d'aterratge contundent abans no xapem el següent seguro. 

Malgrat aquests paranys, és impossible no caure rendit davant l'atractiu d'una combinació que mai falla, roca abrasiva i buit als peus, senzillament fantàstic. L'esperó s'estreny a mida que el cavalquem, però abans que l'itinerari perdi prestància ens aboquem a la canal que mena al diedre final, senya d'identitat d'aquesta via i raó de ser del nostre desvetll. 

Malgrat la seva evidència costa endevinar com arribar-hi, ja que la ressenya, una simple línia mal traçada, poc que avisa que rere el vermell de la roca s'amaguen llastres que s'escaten per més suaument que les tractis i un cop habituats a la solidesa de les plaques costa canviar a aquests còdols ambigus. 

A més, tot i ser un llarg de “tràmit” té una ambient que ja voldrien per si altres vies més agosarades. Toca ser delicat i afinar el pas, a no ser que vulguis emocions inesperades, perquè aeri ho és una estona llarga. 

La reunió acaba de fer pujar les pulsacions si és que encara no havies vibrat prou, perquè l'aspecte dels espits no convida a gaires extravagàncies. Detall que costa passar per alt vista la relativa llunyania de la primera expansió i lo fina que és l'escalada per arribar-hi.

Roca albina, ara monolítica i de seqüència complexa, perquè els cantells hi són, però només els justos per arribar al proper forat equilibrant-nos al limit d'ínfimes regletes. 

Li es negada tota l'evidència que ostenta el diedre, perquè aquest sí que no admet dubtes. Res de moviments subtils en una placa per ballarins, aquí cal pila i decisió per trobar l'encaix perfecte que ens mantindrà suspesos entre els seus dos escaires. 

Sobta perquè no és un diedre d'aparença notable, al contrari sembla tosc i de perfil trist, però és escalar-lo i comprendre que l'elegància dels seus passos justifica plenament totes les lloances que se'n puguin dir. És el toc distinció d'una via bastida amb rauxa i enginy. 

Arribats dalt, no hi ha dubte, estem davant d'una clàssica degudament meritada i contrastada. Però per més que t'ho expliquin s'hi ha d'anar, perquè el que realment captiva és el caràcter de la via, trepidant de principi a fi!