ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** El Pirata Solitario, 350m, 6a/A1, Paret dels Sostres, cinglera Espluvins, Oliana

dimarts, 5 de febrer del 2013


En les parets que envolten el pantà d'Oliana es dóna una curiosa duplicitat que trastoca la seva llunyania, fent-les properes alhora que remotes. Des de la carretera estant, tan sols cal aixecar el cap per imaginar-te embarcat en la seva verticalitat i només quan finalment t'hi atanses te n'adones de l'embranzida que cal prendre per sortir-ne per dalt, doncs des d'aquesta nova perspectiva les distàncies són de tot menys relatives. Sigui pel motiu que sigui, el que no puc negar és que des de sempre han exercit un poderós influx sobre la meva imaginació.


La seva llargària em tenia fascinada i la seva complexitat confosa, rere una cinglera una altra, més arrogant si cap, però menys misteriosa que la muralla que tot just s'insinuava a ponent o la tàpia que et sortia al pas des d'un angle imprevist. Un horitzó capaç de fer embogir al més fanàtic dels escaladors i terreny de joc que sempre m'ha fet respecte, perquè malgrat la seva evidència escalar-hi té un deix d'aventura. 


A hores d'ara, la mirada està més avesada i ja soc capaç d'anomenar bona part d'aquest relleus, fet que no resta incertesa a la tria d'itinerari donada la vastitud del panorama. N'hi ha, però, que cauen en gràcia per la promesa que el seu nom amaga, el Pirata Solitario, com no sucumbir a l'aura de romanticisme que l'embolcalla. Tot i així cal de tocar de peus a terra, que du el segell Picazo i un xic de prudència no serà sobrera. Les males llengües parlen de roca no apta per cors sensibles, compensada per un equipament auster, però correcte, així doncs podríem dir que hi anem motivats, mentalitzats i avisats. 


No importa matinar, ja que la solitud que tan ens llama té certs condicionants, un d'ells la llunyania que garanteix exclusivitat i exigeix fer camí per arribar-hi. Inversió extra de temps que mai és desaprofitada, doncs desentumeix muscles, mentre els sentits es van aguditzant a mida que la paret desperta al nostre davant. La carícia del sol, però, no la fa menys esquerpa, ja és ben cert que el seu nom no pot ser més gràfic, la Paret dels Sostres. 


No tenim ganes de cansar els braços abans d'hora, així que deixem la ferrada de banda i fem treballar les cames que el camí és de bon seguir. Això sí mentre durà perquè és deixar-lo enrere i afinar la intuïció per arribar a peu de via immersos en un bosc colgat a l'ombra d'aquests pedestals. Per sort el traçat de la via és la referència més clara, doncs neix al subtil esperó que barra la part dreta de la muralla i ens manté allunyats de la perfídia dels sostres que com una barrera invertida osquen la paret. 


Unes cordes amb un valor merament simbòlic donen fe que som al lloc correcte i comença la diversió. Què dir de la via... tot el que ens havien explicat era cert. Hi ha trams en que la roca no ha conegut, ni coneixerà temps millors perquè la seva solidesa no depèn del pas de les cordades sinó del caprici de la geologia. 




Vegetació que fa la guitza en el moment més inoportú, feixes terroses que posen a prova la nostra paciència alhora d'arrossegar cordes i panys on per encertar el camí fem trigonometria amb la ressenya. Però, malgrat tots aquests condicionants o potser gràcies a ells la via és bona, té un toc feréstec que treu el millor de nosaltres i ens manté alerta als trams durs, perquè els té i et fan vibrar amb una empatia vers la paret que em creia incapaç d'assolir. 



Són vuit tirades d'allò més variades que ens repartim amb harmònica exactitud. Les quatre primeres fan gala d'una lògica simple, però efectiva que et condueix dalt l'esperó des d'on saltem al pany principal tan intens com la seva aparença promet i amb l'al·licient afegit d'una desmesura cada cop és més extensa perquè resulta impossible no sentir-s'hi diminut. 



De les vuit, tan sols recordo ingrata la primera, tràmit inexcusable per plantar-nos a l'eix que vertebra l'inici del recorregut, pel que fa a la resta, res és exagerat, ni el grau, ni l'equipament, ni el compromís, però compte que tampoc és banal i, com no, menció a part pel tercer, sisè i setè llargs, veritable raser de la via. Un per exigent, més obligat del que m'havia permès suposar, llarg, atlètic i amb una bavaresa final que et deixa amb les reserves d'adrenalina esgotades. 


La sisena, és la tirada més bella, placa de moviments elegants i ritme sostingut que demana fe en preses que has de saber cercar i prou equilibri per treure'n profit. 


I la setena, és el cop de gràcia, un artificial breu, però que cal batallar ja que la falta d'un pitó li ha encarit el caràcter, seguit d'una travessa sobre el buit a la que és impossible renunciar. 



I ja ho tenim, una via que cal tastar abans d'opinar, perquè no tots els paladars estan fets per la tosquedat del seu tarannà, però el que sí que ningú negarà és el goig de la seva mercè que per unes hores ens permet deixar de ser intrusos en aquest regne vertical, paradís dubtós impossible de constrènyer en la fredor d'una ressenya! 




2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agradat molt la teva piulada, poética i aclaridora, no cal parlar de graus ni gestes...

josep i laura ha dit...

Merci company,
per mi l'escalada en el fons són sensacions. Graus i dificultats no deixen de ser molt relatius, el que per un és difícil per un altre és un passeig i una via senzilla pot ser èpica si el temps és capgira. Lo important és l'aventura i aquesta sempre és molt personal.

Salut, tàpia i alegria