dilluns, 4 de febrer del 2013
Diu la llegenda que durant l'alta edat mitja el comte de Centelles, despres de coneixer al seu hereu va comprovar que una deformitat havia fet que neixes amb uns braços mes curts del normal. El comte considerant aquesta "errada" culpa de la mare i una greu ofensa d'aquesta al seu honor, va optar per declarar-los per morts i els va amagar lluny de la vista de tothom, condemnant-los als dos dalt un castell encinglat. Va tornar a contreure noves núpcies i la historia es va tornar a repetir. Obstinat va persistir amb el mateix resultat per tercer cop, pero aquest cop ja conscient que "l'errada" si era seva, va optar per llençar-se sobre la seva espasa per acabar amb la seva vida davant tal deshonor.
Despres de la seva mort, poc a poc es van anar descobrint les tombes buides i els garjoles amb mares i nens morts per desnutrició Els seus servents van acabar abandonant els castell i perque mai mes s'oblides aquesta trista historia van batejar aquest, amb el críptic nom de "nen amagat". Avui dia si posem la frase del reves i li afegim un T al final tindrem una bona pista d'on va succeir aquest trist succes.
Aquest cop la historia tambe ha estat plena d'intriga per saber on dimonis teniem que enfilar-nos avui. Feia temps que creuaven mails fins que un dia envoltats de gran misteri, ens ensenyen una foto amb una temptadora aresta farcida de fissures, molt possiblement verge en el seu recorregut integral i per mes inri, visible des de la gran plana del Valles i fins i tot des de algun punt de Barcelona.
_1.JPG)
A mig mati esperem per recollir a l'estació de tren a algu que no sabem ni la cara que fa, per sort ells ens reconeix primer i enfilem cap al nostre "misteri". Gran desnivell sobre bona pista, privilegiat mirador sobre el Pirineu nevat, una aproximació mínima i en baixada ens deixa al peu de dues esveltes torres de granit que conformem una aresta prou elegant, l'escalada s'entreveu exigent pero tambe plaentera. Fissures de totes mides ens marcaran en tot moment el cami a seguir, avui cal jugar net amb aquesta roca de formes perfectes. Els primers metres trobem un saulo que no te prou consistència per arribar a la categoria de roca i just aixo fa que nomes enlairar-me del terra faci una inesperada aterrada d'emergència, que a partir d'ara em fa anar amb les alarmes totalment activades, almenys la primera meitat del llarg.
Al final en Jordi opta per no enfilar-se i des de la distancia ens servira de gran ajuda guiant-nos per buscar aquelles esquerdes que queden amagades mentres busco el meu cami amunt. Quan la roca es torna bona, es molt bona i permet protegir tant com vulguem la nostre progressió. També es cert que la meva falta de nivell i l'excés de prudència em fan tirar de pedal mes del compte. Laura amb la corda per dalt si que gaudeix de veritat d'aquest joc del rocam de geometria perfecta i de el sublim ambient que es respira en la part final del llarg.
Al capdamunt de totes les agulles ens trobarem unes velles xapes per despenjar-nos, senyal inequívoca que ha estat temps enrera una petita escola. Curt rapel i ja tenim per sobre nostre una altre agulla on caldra desvetllar l'entrellat per superar uns petits sostres que ens barrem en pas
Al final l'incertesa es redueix a dos passos d'artificial que ens portan al peu d'una magnifica llastra digne d'altres contrades molt mes alpines i no pas amb calides vistes davant el proper Mediterrani. Escalada plaentera i exigent farcida de fissures que es tragara tot allo que li donem de menjar i que ens sap a poc.
Ja nomes ens resta cavalcar una curta aresta que amaga passatges encara prou interessants i sobre tot on aquests grans blocs de granit la imaginacio ens recorda mítiques i llunyanes parets de bon record. Tot un descobriment de les mans d'en Jordi, un singular i inquiet escalador ple de contrastos digne dels millors artistes renaixentistes per la seva mestria i polivalència.
Hores mes tard... mentres Laura i jo comentaven la jugada del dia, ens preguntaven que a quin amic li podriem recomanar aquesta inclassificable escalada, al final no hem tingut resposta. Pero els dos hem coincidit que hem gaudit de valent.
La ressenya del mestre Girbén:
13 comentaris:
Ostres que bonic que es veu tot això. Disfrutar de granit fora del Pirineu té un plus de bellesa afegit.
M'heu d'explicar com si va aquí, per que no tinc ni idea d'on pare això.
Salut.
Parce
Si fos doctor (que no és el cas), jo receptaria la Misteri en aquells cassos de ciutadans i metropolitans ferits de nostàlgia pels allunyats granits pirinencs i alpins. Desconec de xarops pal·liatius més a l'abast.
I au si no no ens ho vàrem passar bomba!
Un simple cop d'ull a les imatges i arribats a lúltima ja s'en dedueix l'autoria intelectual del tema.
Felicitats als tres.
Llàstima que per a mi piqui massa.
Jo de la via no sé si gaudiré algun dia, però amb la ressenya del mestre Girben, ja ho puc fer ara mateix... (ja, ja, ja... sembla un rodolí d'aquells del Jaume Pastallé al "Bona Cuina").
Per cert, com a xarop pal·liatiu no oblidem l'Esqueis del Bagís. I ja que esteu tan combatius, jo en tinc una altra de granit ben guardada, però com que el meu genoll no sé si em permetrà arribar-hi algun dia, ja us donaré el "xivatassu" !
A tibar-li cracks!
Nanuuuuuuuuuuus que guapu que és aixó i quines fisures. I diueu que no és el ianquí? Ja m'hi dureu un dia.... Ja li he fotut un "guardar como..." a la ressenya, que per cert, un deu.
Records companys
Ja veig que us heu deixat guiar per el Misteri d'en Girbén, si tot va be i no hi ha gaires canvis en breu tindreu noticies nostres. Felicitats als tres.
Aquest lloc és ideal per a curar el mal d'amors i tornar a enamorar-se.
La ressenya quan l'he obert m'he quedat parada, ostres, però si és una pintura, que guapa.
Felicitats!
Parce, Fer granit fissurat a terrenys amables sempre te un plus. Un tot terreny com tu xalara de valent aqui. Tindras noticies.
Girben, bona recepta pels urbanites malalts de nostalgia d'alta muntanya i sobre tot gracies per pensar en nosaltres.
Sergi, ja veig que coneixes al culpable de tot plegat. Si nosaltres ens hem ensortit, dificil no ha de ser, paraula!
Mohawk/Pastalle, eii no t'espatllis de nou que et tinc preparat un bon "fregao" d'aqui a no res. Parlem-ne de negocis mutus, val?
Nenivan, un altre cop hem fotut de nou l'atxasu gairebé al pati de casa teu jejeje. tu ves badant...
Ferran, bona linea de trad i d'altres al costat mes agosarades pero on segurament caldria foradar (o no...) Espero noticies.
Moli, et veig darrerament molt romantica, es greu doctor? Cert, una resenya que a part de exacta, es totalment artistica on fascina tant el contingut com el decorat.
Tapies i fissurers!
Enhorabona fa molt bona pinta, veig què és un Misteri i ho seguirà sent segons sembla....records al Jordi
Una bona via d'aventura misteriosa, roca granítica enmig d'un mar de conglomerat i calcari, què ferm és el Vallès, haurem de buscar una mica però m'ensumo on ho trobaré.
Salut parella!
Joan, Jaume: Teniu rao, hem volgut envoltar el lloc d'on es troba d'una mica de MISTERI, pero que si sou bons observadors hi han pistes suficients a l'escrit per la descoberta.
I si no us ensortiu, ens ho feu saber...
salut i fissures!
Bon dia nois, ahir vam fer la nova obertura per el ben mig de la Daga, la via l'Enigma 7b totalment trad (batejada per en Girben), a la que en Jordi em passi la ressenya faig el post, encara estic en un nuvol, exigent a tope.
Ei felicitats bow,
ja ens va semblar que la placa picava i de valent, així que vam deixar la seva elegància per resoldre, a l'espera d'algú que estès a l'alçada del que l'Enigma prometia.
Al final la Gran Quereda va desvetllant els seus secrets, estem impacients per llegir el relat de la descoberta!
Salut, tàpia i bona roca
Publica un comentari a l'entrada