**** Paül-Lalueza, 450m, V+/A1, Paret de Catalunya, Montrebei

diumenge, 27 de maig del 2012

Exactament en aquest punt ens vam baixar en Josep i jo l'octubre passat i no per falta de ganes d'anar amunt, sinó per la nostra escassa afició als jocs d'atzar i en aquest terreny tenir un parell de cordades creuant-se per sobre els nostres caps és com jugar a la ruleta russa. Però aquesta volta, a despit del nostre notori escepticisme, la deessa fortuna ens acull amb la benevolència.

Val a dir que nosaltres posem tot el que podem de la nostra part per tal que la conjunció de variables ens sigui el més favorable possible. Des de reiterar-nos en l'estratègia de contrastada solvència de matinar el màxim possible, fins a carregar tota la ferralla de la que disposem per incrementar al màxim la fe en les nostres capacitats.

Fe que es veu posada a prova per l'espectacular allau de pedres que amb prou feines fa quinze dies ha escombrat el peu de paret, just a tocar de la via. Només de pensar l'immens despreniment que l'ha originat donen ganes de girar cua i quedar-se tan tranquil, doncs com excusa resulta d'allò més convincent.

Per capricis del destí i un parell d'oportunes trucades de telèfon, avui no estem sols, ens acompanyen en Pere i l'Esther, convidats d'honor en aquest joc vertical. Tot i que la nostra impaciència pot més que la cortesia i ens apropiem del plaer certament masoca d'encapçalar la ruta.

Repetim tàctica, Josep tirades imparells i jo parells, per ell artifo i xemeneies, per mi placa i diedres, un pla que de complir-se garantirà una escalada fluida i equilibrada. La teoria és bona, però a la pràctica resulta una utopia impossible d'aplicar a aquesta regia muralla que l'últim que farà serà doblegar-se a la rigidesa d'una ressenya. 

Les tirades inicials, però, estan sota control, ara que no per conegudes resulten menys senzilles ni mancades d'ambient. Les primeres travesses ja apunten maneres i el flanqueig de la placa requereix una bona dosi de calma per no deixar-se impressionar més del compte. 

L'equilibri pren protagonisme i el buit acompanya cada una de les nostres passes fins un diedre tosc i contundent que talla de soca-rel qualsevol intent de ser subtil en els moviments. De nou fissura de força bruta, mancada de la nitidesa de les plaques, però transparent per equipar i que ens mena al veritable punt de partida, l'arbre d'on vam rapelar.

A partir d'ara toca esprémer al màxim la ressenya per no errar el camí, detall certament obvi, però gens trivial davant d'un mur que poques pistes dóna. Esquerdat com pocs, és difícil resistir-se al puzzle de les seves fissures, clau de pas a l'estretor d'una vira on la paret pren forces per alçar-se, si cap, més insolent encara.

Les línies del croquis prenen forma en un diedre poc evident que s'arqueja en una diagonal que de tan simple és pura meravella, així que quan la paret es fa enrere i topes de ple amb feixes de roca trencada i matolls incòmodes maleeixes amb ganes els processos geològics que han fet tal desgavell.

Però l'erosió no sempre és ingrata i com si es voles fer perdonar la juguesca ens regala amb l'aixopluc d'un desplom interromput tan sols per una única línia de fractura, neta, precisa i més que suficient per fer gala de la nostra tècnica que és de tot menys depurada, però extremadament efectiva amb uns estreps als peus.

L'artificial marca el punt d'inflexió de la ruta, enrere queda més de mitja paret i per davant intuïm ja les temudes xemeneies, marca de la casa. Bé, és el moment de comprovar si el màster que en vaig fer al diedre Audobert ha servit d'alguna cosa, de ben segur que no trobo una ocasió millor!

Fins aquí la ressenya ha estat bastant fidel al recorregut, grau ajustat, però real i un traçat que s'obre pas aprofitant al màxim les debilitats de la muralla. En teoria a partir d'ara ja no hi ha pèrdua possible, xemeneia i amunt, però som incapaços de treure l'entrellat d'on acaben i comencen les tirades. No val la pena donar-hi voltes, material i a escalar seguint el dictat de la lògica que en aquestes vies sol ser la millor consellera.

Per tant, deixo els companys còmodament instal·lats a l'ombra, mentre intento esbrinar quina és la millor manera d'encarar el pedestal que mena a la xemeneia. Dubto tan sols un moment abans de decantar-me sense manies pel diedre de la dreta, una fissura estranya que t'obliga a mirar-te els passos, però que et condueix amb sensatesa fins el que se'ns dubte és una reunió. 

Així que ignoro la ressenya que aconsella enllaçar llargs i espero en Josep que és a qui se li donen bé les xemeneies, perquè el que tenim per davant no deixa lloc a dubtes de la tècnica a utilitzar a partir d'ara. Encastar-se, girar cos, obrir-se de cames, buscar canto i saber sortir-ne quan l'estretor ens foragita de l'escletxa.

Aquesta primera és d'escalfament, perquè la segona ja et posa les piles i ben posades. Llarga, mantinguda i suficientment estreta perquè et sobri tot el que dus penjat a l'arnès i t'hagis d'arrossegar entre dues parets on de sobte totes les presses són romes.

Per tant no em tallo ni un pèl per muntar reunió al mig de la verticalitat i cedir-li el relleu a en Josep, que vibri ell una estona. Però el que tenen els plans és que es torcen i aquest cop és la calor que, malgrat les nostres optimistes previsions, fa de les seves i acaba per deixar en Josep en KO tècnic. 

En vista que no hi ha treva i que ja duem massa estona penjats en una reunió a la que se li pot dir de tot menys còmoda, respiro a fons i em mentalitzo per continuar la meva particular batalla. Però sembla que al final he connectat amb el meu karma i fins hi tot gaudeixo escalant aquesta xemeneia, menys angoixant que l'anterior i amb unes bústies que et fan passar totes les pors.

La darrera tirada també l'acabo partint en dos, perquè després d'un nou tram claustrofòbic necessito recuperar l'alè abans no encarar la sortida que resulta ser el millor llarg de tota la via. Espectacular, aeri i acrobàtic com pocs, acabes caminant literalment sobre el buit abans de rematar l'horitzó sobtat de la carena. Per més fotos que li fem cap li fa justícia a la sensació d'estar levitant que tens! 

Així doncs, el que havien de ser tres llargs de xemeneia, s'han acabat convertint en sis, però en veritat són aquests els que donen pebre i marquen la diferència. Tan és, som al cim i amb una via que em sento molt més meva que les dues anteriors que ja havia fet en aquesta paret. 

Sorpresa, constato que contra tot pronòstic abans he encapçalat gairebé sencera una via a Montrebei que encadenat un sisè (també, tot sigui dit, és la més “fàcil” de la paret). Però si algo t'ensenya aquest lloc és que el grau a vegades és secundari i lo important és creure que n'ets capaç!