ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Abierto hasta el Atardecer, 95m, 6a, Serrat, d'en Muntaner, Montserrat

dimecres, 13 de juny del 2012


Aquesta és la història d'una via i dues mitges parts que ens van solucionar una tarda en que les ganes d'escalar ens van fer obviar un detall tan genèric com el temps. Genèric, perquè per més que no el vulguem tenir en compte al final és qui mana, però tan aleatori que fa que ens neguem en rodo a seguir l'arbitrarietat del seu dictat.


En conseqüència és fàcil que ens passi el que ens havia de passar: que arribis a Montserrat i plogui amb diferents graus d'intensitat en funció d'on s'hagi aposentat el caprici del núvol primaveral que ens ha tocat en gràcia. D'acord.... érem plenament conscients que teníem un alt percentatge de possibilitats que això passes, però les ganes d'escalar per més que les remullis no s'arronsen. Pla A, B, C i com no D, és a dir, anar al bar, però evidentment això és equivalent a una derrota i abans ens hem de convèncer de la impossibilitat dels nostres afanys.


És una manera com altra de dir que els tres, Sergi, Nadege i jo, a part d'optimistes som tossuts quan hi ha roca pel mig. Tossuts, però pràctics i com que les vies desplomades (pla B) són fora del nostre abast ens decantem pel Serrat del Muntaner, ben equipat, roca prou aspre per no veure's afectada per la humitat ambiental i raonable proximitat al cotxe en cas de retirada d'emergència. 





La deliberació de l'estratègia ha servit perquè la primera gotellada s'esvaeixi, així que ho interpretem com un senyal de que finalment el pla C té serioses garanties de viabilitat i enfilem el camí amb tot l'entusiasme que dóna la subjectivitat del raonament. A l'estar ennuvolat no cal patir pel vessant escollit (alguna avantatja ha de tenir la pluja, a part millorar la nostra capacitat d'improvisació) i ens anem a l'oest del serrat en busca d'Abierto hasta el Atardecer.


Més enllà de l'apropiada coincidència del nom, la via resulta més encertada del que el seu aspecte promet. Tres tirades que ens repartim com bons companys, per mi la primera, que et sacseja la peresa del migdia amb un mur de cantell petit i estudiada col·locació. La segona per en Sergi, una fissura difosa que s'arqueja fins un desplom breu i contundent i que és per merit propi el millor tram de tota la via. 


I la tercera per la Nadege, un darrer pany vertical que esdevé excusa per rematar la carena del Serrat del Muntaner. Hem començat amb màniga curta, però hores d'ara el cel és cada cop més fosc, recordant-no que és ell qui mana per més que nosaltres vulguem fer la nostra.



Rapelem, però la primavera és fèmina i per tant canviant, en el temps de vorejar el contrafort ja ha mudat de parer i ens regala amb una nova estona de sol que nosaltres aprofitem (com no) per enfilar-nos de nou, aquest cop al Petit Nil del Frare de baix. 



El primer llarg ja el vaig fer el juny passat i el recordo tan bonic que me'l torno a demanar. Els companys lluny de discutir em deixen fer que coneixen de sobres la meva afició als diedres i el parell que té aquesta tirada són per passar-s'ho d'allò més bé, el primer posant algun catxarro i el segon tibant d'una bavaresa impecable.



I com que el vent que ara ens està deixant gelats manté allunyats els núvols, saltem de nou a la paret del Muntaner per resseguir el Petit Guifré i no desmerèixer tan sonor santoral català. Bé, per ser fidels a la realitat, el record de la bonica placa de còdol petit i deliciosos foradets és el que acaba de decantar la balança al seu favor. 

  

Li cedeixo al Sergi el plaer de navegar per aquest pany ben trobat i em reservo el luxe de captar les millors vistes d'aquesta perspectiva extravagant sobre el Frare, de cop menut als nostres peus. Obviem el poc interès del darrer llarg i en un sol ràpel som de nou a peu pla, immersos en una llum que comença esllanguir fonent els colors del capvespre en la nitidesa d'un solitari perfil. 


Així doncs, podem concloure que el pla C ha cobert àmpliament les nostre més optimistes previsions, premiant-nos amb unes escalades breus, però engrescadores, petits tasts que concentren en pocs metres una alenada d'aquest Montserrat més meridional.


Per cert, queda pendent el pla A, però aquest haurà d'esperar un temps més venturós! 

6 comentaris:

jaumeppiqueras ha dit...

Vau treure petroli d'un temps rúfol, bones vies i moltes ganes de grimpar, ja piularàs el pla A que segur és interessant.

josep i laura ha dit...

Jaume,
volíem anar a la Paul-Gustau al Ganivet de Diables, però vista la meteo ho hem aparcat per un altre dia en que el temps no sigui una incertesa afegida.
De totes formes ja que hi erem vam aprofitar que Montserrat té un ventall de vies que no té les acabes i mira, al final la vam encertar tant que no ens va quedar ni temps per anar al bar a fer una birra!

Salut, tàpia i alegria

Alfredo ha dit...

Si se va a escalar..se va ha escalar, recuerdo hacer una de km para encontrar un rayo de sol..
Ahhhh..lo de la birra es lo que no tiene perdom no no no..

cuidaros...ññññ

josep i laura ha dit...

Alfredo,
a punt vam estar d'anar-nos al Garraf, però ja que erem a Montserrat vam provar sort i la vam encertar de ple. La idea era gastar-nos el que estalviàvem en benzina en birres al bar, però ens va poder el mono de roca i al final l'estalvi va ser doble, ni birres!!! L'escalada ja no és lo que era jejeje

Salut, tàpia i bon rollo!

Anònim ha dit...

prou be que vem aprofitar la tarda oi??...no hi ha res com portar els plens bes ces i des jejejje!!
apa una abraçada maquinons!!!!
sergi.Alella.

josep i laura ha dit...

Ep, nen que perquè els plans funcionin el millor és la motivació i a això no hi ha qui ens guanyi!!!

Salut, tàpia i birres