ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Paül-Gustau, 120m, V+/Ae, Ganivet de Diables, Montserrat

dimecres, 20 de juny del 2012


Fa un any va caure per primer cop una ressenya d'aquesta via a les meves mans i va ser veure-la i entrar-me ganes d'anar-hi. Un re-equipament assenyat t'estalvia la por que vaig passar a la seva veïna Reina-Sanchez que a banda d'un magnífic itinerari, de lògica absoluta et permetia vibrar en plena sintonia amb el rovell dels múltiples burins que puntejaven la seva pregona fissura. 


Avui han fet una neteja de cara a ambdues vies, però amb el bon gust de deixar material antic per donar caliu al tema i una mostra de les antigues reunions perquè ens fem una idea del temple que tenien fa uns anys. Així doncs, ganes de tastar-la no em faltaven, però ocasions sí.


Fins aquest dimecres en que de forma totalment aleatòria he acabat al peu del seu pedestal i molt ben acompanyada. De fet semblem una petita expedició disposada a assetjar l'agulla, al seu peu ens hi apleguem dues cordades buscant com encabir-nos en les exigües ombres d'aquest matí plenament estiuenc. 




Comença en Sergi, mentre jo vaig fent petar la xerrada amb els nostres companys, Guillem, Esteve i Martí, tres veterans escaladors d'esperit jove i tota la mestria que dóna l'experiència avalada per un munt d'escalades que ja voldríem nosaltres. Els passos són d'allò més finet, pressa petita i equilibri són les claus per resoldre aquest pany de simplicitat enganyosa.


La tirada és llarga i va virant suaument de l'esperó a la placa que no perd ni un àpex de la seva verticalitat, però guanya en generositat de cantells. Per compensar els seguros minven a la par que la concentració augmenta, regla de tres infal·lible perquè no et tremoli el pols abans d'arribar a la reunió, val a dir que un friend en una oportuna fissura hi ajuda notòriament. 



La següent tirada també és de les que requereix d'una dosi extra de convenciment per allunyar-se de la seguretat de la reunió ja que fins al primer bolt hi ha una excursió que fa del factor dos un company a tenir en compte. 


La ressenya no menteix quan diu que la dificultat no és excessiva, tot i així més val anar sense pressa i temptejant el terreny i un cop el tens xapat la via ens regala amb una fissura preciosa, fina com la fulla d'un ganivet i amb una ganda que t'obliga a tibar sense miraments d'aquesta llastra ben trobada.


Escales amb el cos ben enganxat a la pedra, per burlar la gravetat amb l'ajut d'uns cantells perfectament cisellats en aquest perfil de roca clara i compacte com pocs. La cordada de jovenets van fent via rere nostre, així que per deixar lloc a les reunions carrego tot el material i enfilo el tercer llarg, apte per a tots els públics. 



És a dir en lliure pels qui tinguin grau o artifo pels que gustin d'una opció més clàssica. Però abans de posar-me a pedalar haig d'afinar la col·locació per sortir-me'n en un pany on tots els cantells s'han fet petits de cop.


Amb equilibri i gairebé sense respirar em planto sota el petit sostre que marca l'inici de l'artificial. Aquest és prou entretingut, entre un munt de caps de burí, sortides mig en lliure i forats que apareixen allà on calen arribo a la tercera reunió acerant, però sense treure l'estrep i sense ni una cinta a l'arnés des de ja fa estona. 



Val a dir que en Sergi i la Nadege no s'han avorrit pas a la reunió i a part de conversa ens enduem de propina unes bones fotos d'en Guillem on s'insinua l'ambient que traspua l'esperó. Ambient que queda ratificat de ple a la darrera tirada on l'únic que tens als peus són els companys, buit i aire. 


Aquest cop sí que haig de treure l'estrep i de nou es repeteix la tònica de passos llargs, caps de burí a caçar i emocionants sortides en lliure que arrodoneixen una via que tot i modesta en longitud no desmereix en absolut el tarannà de les parets on és immersa. 


Però encara queda el millor de la jornada, el pas que posarà a flor de pell el nostre vessant més alpí, la travessa pel fil del Ganivet. Un passeig de funambulistes per un fil de roca cada cop més estret, l'espectacle és garantit. 



Malgrat tot, és pura aparença perquè si no us deixeu impressionar és tan senzilla com bella, un contrapunt perfecte per una via elegant en la seva senzillesa i perfectament definida per la netedat de l'esperó. Tan sols ens queda gaudir de les vistes sobre les vertiginoses parets que ens envolten, abans d'emprendre el retorn, un xic erràtic, per la sempre indefinida canal dels Avellaners. 


Ja a la fresa del camí principal girem la vista i és impossible que la mirada no caigui al perfil que acabem d'escalar. Encara hi veiem els companys batallant a la darrera tirada i no puc evitar pensar que de gran jo vull ser com ells!


4 comentaris:

Guillem ha dit...

Va ser una escalada mol divertida i va ser un privilegi conèixer-vos.
Jo en la propera reencarnació vull ser com vosaltres

Anònim ha dit...

Doncs per mi, aquesta es una restauració que no te res d'exemplar. Al tercer llarg, al deixar els burins, t'obliguen a fer-ho en artificial, ja que si ho fas en liure no pots caure ja que cap d'aquestes assegurances t'aguantaría una caiguda. Consecuencia: tothom ho fa en artifo. No entenc, perquè son expansions i crec que be es podien substiuir... vaja es un opinió que de ben segur serà criticada, pero ho veig així. Salut a tots.
Jordi P.

josep i laura ha dit...

Guillem,
una de les coses més boniques de l'escalada i la muntanya en general és que sempre hi coneixes gent. Compartir anècdotes i riures va ser el millor de la jornada, tot i que la via també va estar a l'alçada, jejeje. Una abraçada!

Jordi,
suposo que la restauració la trobes més o menys encertada en funció de la mentalitat amb la que vagis a fer la via. En el meu cas, al ser de concepció més clàssica ho vaig trobar molt correcte i de fet si haguessin substituït els caps de burí per expansions no haurien respectat el tarannà original i l'artifo hagués estat força monòton. Està clar que per provar-ho en lliure li afegeix un plus, tot i així cada dos, tres burins trobés una expansió nova, per tant tens garanties de caure sense fer un vol excessivament llarg. De fet els burins són pensats per l'artifo i no el lliure. En fi, no crec que la teva opinió mereixi una crítica, sinó una reflexió des de diferents punts de vista i així tots aprenem!

Salut, tàpia i escalades!

Anònim ha dit...

Josep i Laura:
Estic d'acord,nomès era un punt de vista. El mes important es que tothom disfuti amb el que fa.
Bones tibades per a tots.
Jordi P.