**** La barca de l'avi, 290m, 6a/Ae, Salt del Grill, Queralbs

dijous, 21 de juny del 2012

Avui soltici d'estiu, dies eterns i calids amb les seves respectives nits curtes i magiques, avui tocava fugir de la calor que truca amb força a la porta i que millor que marxar cap al Ripolles i el seu Pirineu modest, no deixem escapar el petit, pero important detall, on recomanen la tovallola en l'apartat de material util de la ressenya i de premi poder fem una de les primeres repeticions de la via (si no es la primera). L'inmensa majoria de escaladors quan remonten la Vall de Ribes es per enfilar cap a les nombroses vies a la Dent d'en Rosell, o una selecta i romantica minoria a les Roques de Tot lo Mon. Aquest cop l'inquieta cordada Tapia-Jover ha fixat la seva mirada a una senzilla (a priori) paret de gneis situada just a sobre del conegut Salt del Grill, situada en el transitat cami d'acces al refugi de Coma de Vaca. Una via que tot i la seva encaracio S.O. es ideal per l'estiu gracies a la refrescant brisa que baixa de les altes valls. De l'entorn que ens envolta mes va no parlar-ne... mes val gaudir-ho.

Part de l'encant d'escalar i bellugar-nos per espais naturals es comprovar els nombrosos vestits que es va posant i treien la natura depenent de la temporada i mes enllà de les modes fugisseres. Contrast total de records a aquesta raconada, on fa pocs mesos en plena onada de fred li havien fet una "accidentada" visita amb les eines afilades als peus i mans, avui serà la versió d'estiu i amb una mica de cautxú als peus ja farem prou.

Un regal d'aproximació des de la Central hidroelectrica de Daio que en pocs minuts de camí ben empedrat ens deixa al peu del refrescant paratge del Salt del Grill. I que millor que tornar amb en Grau que ens va tenir durant tanta estona amb l'ai al cor i que avui poc mesos mes tard ens confessa que escalar aquella cascada en aquelles inexistents condicions va ser una bajanada (una altre mes...)

Un punt vermell situat al mateix camí d'accés a Coma de Vaca es el punt de referència per iniciar la via, que des de el seu primer metre ja dona mostres del seu caràcter. Als pocs metres d'arrencar de terra trobem el pas mes dur sobre el paper, un diedre desplomat i tècnic que en Grau s'ho treu xiulant i nosaltres en A0 ho passem sense despentinar-nos. L'arribada a la primera reunió es ben singular, un gran roure que balla sobre el buit 

El segon llarg es preciós, un diedre mantingut i lleugerament desplomat on cal equipar la seva fissura al gust del consumidor, passat aquest, trobem un curt ressalt que ens sembla mes dur que el que acabem d'escalar, amb la sorpresa afegida que cal agafar-se a un bon bloc mòbil per poder fer la tibada final, compte!! si s'arrenca va a parar a la primera reunio o en el seu defecte sobre el camí. En alguns cantells trobem força terra i ens falla la confiança, lògic si passem al poc d'obrir la via i res que no solucioni una forta pluja. Nou roure acrobàtic i R!

A partir de la tercera tirada la via a la seva part central perd intensitat i caràcter, ara toca sortir mig caminant, mig grimpant per terreny gens obligat. Caminem despres per un petit bosc penjat i fins aqui ens durarà el relax.... La cinquena tirada va per terreny mes monolitic i on costa llegir el millor terreny a seguir, cal mirar-se be com aixecar-se de terra i despres tenim per endavant una escalada mantinguda amb cantells molt bons pero convenientment amagats fins el darrer moviment.

El penultim llarg, es un altre joia que s'inicia en un diedre que ens situa sota un gran sostre vermellos i que cal superar en aeria travessia pel seu punt mes feble i on trobem les assegurances cassolanes en el seu lloc precis. L'ambient a aquesta penjada reunio es fantastic i no podem fer res mes que treure'ns el barret davant la bona vista i gosadia dels aperturistes. 

El tracte es dos llargs cada un de nosaltres, pero Laura comença a ser gata vella en aixo d'enfilar-se i s'olora que hi haura regal de final de festa i li cedeix la corda calenta a en Grau, que l'accepta amb un sonrriure d'ample a ample. La darrera tirada s'inicia per un discret i mantingut desplom que superem en un exigent Ae. A la sortida en lliure cal donar la talla, es aquest pas el que dona el grau obligat a la via davant la imposibilitat de protegir o "guarrejar" fins a terreny mes amable, compte si portem un segon no gaire "fiable" per recuperar la darrera cinta i pedal.

En Grau fart d'arrosegar el Camalot del nº4 per tota la via l'acaba posant de manera testimonial en el darrer pas, o sigui que es prescindible (millor repetir el nº3 pel segon llarg). Fi de via i vistes impagables sobre el Freser que baixa neguitós i cabdalos sota nostre, bones vistes sobre la coneguda i transitada Dent d'en Rosell i suggerent per desconeguda l'encisadora panoràmica del vessant sud de les Roques de Tot lo Mon.

Bona via que hem gaudit moltissim, tant per l'entorn, l'encertada linia i l'equipament just que ens obligara a treure un cop mes el millor de nosaltres. Si a aixo li sumem un accès i descens gairebe regalat, estem segurs que es tornara una petita classica.