***** G.A.M., 230m, V+/Ae, el Bisbe, Frares Encantats, Montserrat

dissabte, 09 de juny del 2012

Fa exactament vuit anys i cinc dies que vaig escalar per primer cop aquesta magnífica ruta a la muralla nord de Frares. La sensació de resseguir fil per randa la verticalitat del perfil del Bisbe va deixar petja i encara és hora que recordo l'explosió d'entusiasme al culminar l'itinerari amb en Pere, company d'aquestes primeres passes en rutes amb plus afegit.

                                                                          ressenya by:  Maluta

En aquell moment va ser una via que em sobrepassava i després de negociar un primer llarg incert, vaig cedir el testimoni al company de corda que em va conduir de manera ferma i gentil fins al cim del nostre agosarat objectiu. La via em va seduir amb una força difícil de descriure.

Suposo que va ser el conjunt de tot plegat, l'ambient gairebé místic d'aquests contraforts arrenglerats en eterna vigília, la mestria d'un traçat ideat pels escaladors més potents del moment i la imprevisió del buit continuo als peus. Malgrat tot, em mancava quelcom per gaudir-la a fons i no em calia donar-hi voltes per saber el què: volia fer-la encapçalant la corda perquè no se m'escapes ni una espurna de la seva elegància.

Com no, passa temps i el bagatge d'escalades es va fent amb l'experiència, tot i així no em corria pressa per tornar-hi fins que fa nou dies, escalant la Boleta Forada, la visió d'una cordada en delicat equilibri en la rotunditat de la seva aresta es converteix en detonant. I a despit dels imprevistos, no em cal ni buscar company de cordada perquè apareix just el dia abans, quan ja em veia sense pla millor que anar al cinema. 

Així doncs, aquí estic, al peu d'aquest infinit bastió, disposada a retrobar les meves passes amb la companyia sempre grata de l'Alfredo qui també hi té comptes pendents.

Per mi la via té dues parts netament diferents, les tres primeres tirades que aprofiten tota la lògica d'una única, però indefugible fissura i les quatre darreres que exploten al màxim el plaer de navegar per l'esveltesa d'aquest perfil opulent.

Però abans de res, per assolir tal perfecció cal creuar el purgatori, no tant simbòlic, del primer llarg que té com a peatge a pagar una roca que a trams esdevé cimentada amb fang. Delicadesa i algun que altre encastador és l'únic necessari per remuntar aquest pedestal terròs i poder veure com la fissura pren forma en una profunda escletxa que ha de marcar-nos el camí.

De seguida te n'adones que caldrà imaginació per escalar-la, perquè totes les tècniques hi tenen cabuda i no sempre és fàcil encertar la correcta. Ja sigui en diedre, encastat o a cop de gas arribes al peu de l'estreta xemeneia que m'ha fet dubtar durant tant temps i que m'he reservat sense opció a rèplica. 

Per tant, a l'Alfredo li toca esperar mentre hi empotro mig cos i constato que s'hi amaguen cantells que no recordava i et donen prou aire per sortir-ne a endevinar el proper pas. No t'hi pots entretenir ja que la verticalitat t'escup enfora, però els seguros sempre al lloc correcte permeten acerar si la pila s'esgota.

Quan s'estreny més de lo tolerable, la solució airosa és defugir la seva incomoditat per aventurar-se al buit que cada cop és més dens sota els teus peus. La reunió, per no desentonar, resulta força penjada, però ja fa estona que la nostra perspectiva és tan lineal com la corrua de bolts que naveguen aquesta placa excelsa.

Per nosaltres massa indòmita per tastar-la en lliure, així que apurem al màxim el que la nostra tècnica dóna de sí abans de llençar-nos de ple a practicar el noble art de l'artificial en aquest llençol estès de perfecció absoluta i còdol esquerp. Abanderat sota la insígnia del gris, podria esdevenir monòton fins i tot, si no fos pel traç vibrant de les cordes que aporten color a aquest mur immune al pas del temps. 

Però abans no ens cansem de tanta rectitud, la paret muda de pell per oferir-nos un festí de roca on l'equilibri és la clau que ens hi manté atrapats. El seu relleu és ple d'encaixos on els dits s'afermen en busca del salconduit que resoldrà aquest darrer pany on les plaques són interrompudes per breus desploms que no fan més que remarcar un ambient amb denominació d'origen. 

 

No deixa de resultar curiós veure una cordada penjada al llarg més vertiginós de l'Anglada-Cerdà i pensar que deu dies enrere la perspectiva era just a l'inrevés. Però avui Frares sembla una festa i cap on giris la vista veus gent enfilada en algun monòlit de la congregació encantada. 

Traiem el pedal per primer cop just per fer el darrer pas i suspesos en el contrallum d'aquesta última panxa coronem la testa del Bisbe, el cim més emblemàtic d'aquesta muralla feréstega on l'escalada sovint és un salt en el temps. 

Escalar a la muralla nord de Frares és entrar en una altra dimensió on tots els matisos prenen importància, començant pel grau i acabant per l'equipament i la GAM n'és la porta d'entrada. De traçat impecable i bellesa serena, et permet gaudir de l'atreviment de la seva línia amb una equilibrada combinació de compromís i dificultat. Fa vuit anys em va enamorar, avui m'ha correspost!