***Vallorcine, 200m, 6a+, Chamonix

dijous, 30 de juny del 2011
En la major part de les ocasions mal temps és sinònim de males cares i resignació, però en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, és benvingut. I no, no ens ha trastocat l'alçada, ni som víctimes d'una insolació, sinó que és l'excusa que necessitàvem per gaudir sense remordiments d'un merescut descans. De totes formes no cal abusar i un dia de vagarejar per Chamonix és més que suficient, així que mentre esperem que els núvols s'acomiadin dels cims busquem un raconet on tibar una mica. Això sí, com que acabem de dinar i tenim la panxa plena, volem poca aproximació, un llogarret bucòlic i per variar algo d'adherència que els nostres braços ho agrairan.

Dit i fet, Vallorcine, segons la guia un dels millors granits de la regió, grau democràtic i escalada variada: placa, bavareses, diedres...tot això a tan sols quinze minuts d'aquest bonic poble a tocar de la frontera suïssa. L'estiu passat el vam descobrir, ens va agradar i avui anem a garantir la jugada.

La guia, però no menteix i a la que et plantes a peu de paret la mandra marxa de cop i no et pots estar d'enfilar per on millor et pareix. No és pas un sector d'esportiva convencional, sinó que més aviat està pensat com una petita escola on treure el màxim profit de la paret.

El resultat una munió de vies de tres o quatre llargs que tan aviat van per placa com per diedres o xemeneies i un munt de reunions que fan que puguis pujar per on vulguis i canviar de via tants cops com et vingui de gust. Evidentment no fem ni cas de la ressenya i tirem per on més ens agrada segons les ganes.

Però no tots ens hem deixat temptar pels encants d'aquesta roca, en Ferran és baixa obligada per no agreujar el lamentable estat dels seus talons i en Josep és dedica a tasques intel·lectuals, ja sigui lectura o fotografia.

Per altra banda en Pere es deixa aconsellar per les recomanacions d'un escalador local i de pas acaba deixant bona part de la sola dels gats en una increïble placa de 6a/6a+. Llarga, directa, mantinguda i sorprenentment ben trobada.

La tarda dóna per combinar un parell de vies, que juntes sumen uns dos cents metres d'escalada i una bona dosi d'imaginació, ja que passes de petits desploms a adherència i pel mig alguna que altra fissura insolent.

I quan el rellotge marca retirada un parell de ràpels ens deixen a peu de paret on apleguem despresa i corrents cintes, mosquetons i cordes dins la motxilla que demà torna el bon temps i toca matinar per enfilar de nou el camí de les alçades.