" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

Anglada-Cerdà (2on i ultim capitol), 250m, A1/Vº, Frare Gros, Monserrat Nord

dimecres, 6 de juliol del 2011

A vegades hi ha vies dificils on tots els astres s'alinean i surts victorios amb el millor dels somriures gairebe d'una manera inesperada i altres cops tot el contrari, una via s'atraganta per molts cops que tornis. Aquest es el cas de L'Anglada-Cerda al Frare Gros, una exigent via que amb els pas dels anys cada cop s'ha tornat mes laboriosa i dificil. Fa 4 anys enrera ens vam atansar amb en Javi, l'acabavem de coneixer mentres esmorzavem a Sta. Cecilia i poca estona mes tard ja estavem aproximant plegats, sense gairebe cap info de la ruta i encara menys del company. Com es logic començant una via d'aquestes gairebe al migdia, teniem tots els numeros de sortir rana... vam escalar en un horari prou digne els tres primers llargs, els mes durs i treballosos, d'escalada emimentment artificial. Fa pocs messos en Paca veient les nostres desventures a les parets de veritat, ens proposa fer una via de bigwall amb vivac inclos. Les prohibicions i el tipus d'escalada que busquem ens tornen a dur al Frare Gros.


Inolvidable experiencia compartir coneixements, vivencies i riures amb aquest "gran" home. Despres d'una llarga jornada, tornem a escalar els tres llargs que ja coneixiem, aquest cop molt mes durs, trencats i exposats del que recordavem, pero almenys vam arribar a experimentar les sensacions de fer vida en una lona sobre el buit. Poques setmanes despres, ens ajuntem de nou tots tres per aprofitar la corda que hem deixat fixada, volem saber d'una vegada si hi ha vida mes enlla de la tercera reunio. Un cop a peu de via, el mal temps ens fa enrere, pero la jornada acaba essent tot un exit inesperat. Avui es el quart intent i ho tenim clarisim o sortim per dalt o no tornem mai mes (o si...). Esta clar que entrar jumarejant pels llargs mes delicats juga clarament al nostre favor, pero....


Segurament es la primera via de roca on la major errada de planificacio ha estat matinar força. A les 8 del mati ja estem preparats a peu de via, arribar fins aqui amb l'artilleria necesaria per la ruta ja ens ha demanat una gran suada. Jumareja Laura primera, mai hem remuntat tants metres de corda verticals i ens costa agafar-li la mecanica. Avui descobrim que a principis de juliol i a primera hora del mati, el sol dona de ple a la cara nord de Montserrat. Jo pujo que semblo una regadora de tanta suor que em provoca l'esforç a ple sol. Quan arribo a la reunio les reserves d'aigua baixan en picat. Aquest sotrac matiner m'ha deixat KO i el cap no va gaire fi. Les maniobres per remuntar el petate me les he de rumiar uns quants cops per no perdre res paret avall.



Fa poca estona teniem clarisim que avui la via era nostra, ara dubto de tot començant per mi. Despres d'una breu xerrada decidim anar definitivament avall. Massa ruta i compromis per endavant com per no estar al 100%. Avui ens ha guanyat la muntanya, es part del joc i cal aceptar-ho amb esportivitat i un gran somriure.


Cal dir que la via ha estat objecte de rehabilitacio per part d'en Pelut a les darreres setmanes. La part asequible de la ruta, o sigui a partir de la tercera reunio, s'han sustituit algunes peçes antigues per noves. La part mes complicada, el primer llarg, tot i ser facil segueix igual d'expo i trencat que abans, els llargs 2 i 3 la roca ha estat sanejada i s'han fet baixar llastres inestables (amb els seus pitons i burils), els burils antics son els mateixos, amb el perill real de fer una bona cremallera. Que ningu es cregui els horaris de 8 hores que surten a moltes ressenyes, ni el grau d'A1. Dur 35 cintes, aliens, Camalots, molts baguetos, plaquetes, forces pitons plans i Vs, algun Bong, algun plom i el burilador no estaria de mes... Per qualsevol cordada "humana" cal preveure vivac, (la R3 es un bon lloc amb 3 parabolts del 12).


Aqui un petit video de la nostre historia d'amor i desamor amb una paret. Per la red fa setmanes que corren copies "pirates" a veure si l'SGAE es posa les piles (salut, tapia i curru, crackk!!).

7 comentaris:

Mingo ha dit...

Josep no t'obsesionis amb la via, torneu al setembre és bona época i no aneu massa carregats. Jo la vaig fa uns 15 anys i amb tres clauets passaves. T'ho dic de memòria (de R3 amunt) però fins abans del famós flanqueig vam clavar un clau i no ho recordo que fos massa difícil, després ve el flanqueig que fa impressió pels claus que donen una mica de yuyu, però no cal posar res. El que recordo dificilet, no sé si és que ja estàvem cansats és la última tirada, que pensàvem que era de tràmit però has d'estar atent.
La muntanya sempre està allí i no ens guanya ni nosaltres tampoc la guanyem.
Sort i torneu que val la pena

laura pi ha dit...

Mingo, No, no es cap obsesio, ens agrada taxar projectes, pero sense capficar-nos, el que pasa que aquest es especialment frustrant despres d'haver superat 3 cops la part mes malparida de la via i despres del darrer cop que va ser un pel agonic tot i anar amb un master del tema. Ara per ara millor oxigenar-se a altres parets. Malauradament la posta al dia recentment feta pel Pelut tampoc engresca gaire a anar. Per cert els claus a la travessa descendent que miren avall, les famoses melilles, crec que ja son historia!

bones escalades!

Mohawk ha dit...

Bé, la part del sostre ja no eren claus fa uns quants anys quan la vaig fer, eren ganxos, je, je, je...

Si us serveix de consol, de les tres vies reines (amb permís del Paca) de la paret (Barrufets, Anglada i Ocean), a la que vam estar més hores va ser a l'Anglada (la Barrufets no estava restaurada encara), així que no és una via d'aquelles d'anar a passar el dia, és un senyor vion! Ja caurà... no hi ha presa!

Ara que esteu tan granítics, a veure si un dia em porteu aquí.

A tibar-li!

laura pi ha dit...

Mohawk, malauradament parlem d'oidas sobre el material colocat als llargs superiors, pero sigui com sigui... tothom que ens ha parlat de la travessa descendent, li posa salseta picant al tema.
Jo hia vies (entre altres aquesta)que mai entendre segons quins horaris, o abans era una pedalada absoluta en Ae, o eren uns autentics cracks o es portava molt el vacileo de graus i horaris.
I parlant de vacileos... com ens ho hem de pendre aixo que et duem a tu a escalar? be, sigui com sigui, sera un plaer compartir corda amb tu. Curios i petit es el mon..., fa dues setmanes anavem a aquesta mateixa paret que ens has proposat i el mal temps ens va fer enrrera.

Bon estiu i molta tapia!

Mohawk ha dit...

No, no és un vacileo, és que no trobo ningú que hi vulgui anar... a més, no tinc cap dubte en que a l'aproximació em podreu vacilar vosaltres, sense cap mena de dubtes...

Doncs si hi voleu anar (i portar), feu-me un mail i concretem data, que a mi em fa il·lusió fer-les!

A tibar-li!

Jordi ha dit...

Hola Josep i Laura,
El 21 de maig passat, mentre feieu els tres primers llargs, nosaltres estavem a l'Aresta Ribas del Bastó i us vam fer unes fotos.
Si ens faciliteu una adreça us les enviarem.

Jordi

laura pi ha dit...

Hola Jordi, imagino que deviau flipar amb el show que van muntar aquell dia fent baixar llastres de totes les mides.
Gracies per l'oferiment de les fotos, nosaltres no us vam fer cap tota l'estona estaveu força amagats.
El meu mail: nearko#hotmail.com

Gracies i bones tibades!