**** Via del Gran Diedre, MD, 305m, 6a (V+/A0), Paret del Barbet, Canigó

diumenge, 5 de setembre del 2010
Hi ha dates en que les situacions es repeteixen i aquests moments, en principi aïllats i inconnexos, acaben esdevenint costum. Així doncs, és setembre i estem ja per quart any consecutiu a Perpinyà, deambulant pels seus carrerons i deixant-nos impactar pels centenars de fotografies de Visa pour l'Image, fotoperiodisme en estat pur. Ara que després de tanta dosi de realitat i cruesa necessitem desconnectar i anem en busca del que més en omple: espais oberts, verds contrastant amb blaus i tota la llum que el Pirineu ens pot oferir.

Però si a més li podem afegir contraforts, espadats, bastions rocallosos on traçar camins verticals esdevindrem completament immersos en el nostre particular paradís. És per això que de bon matí, picant de peus per fer-nos passar el fred, ens mirem la paret nord del Barbet i dibuixem en l'aire la línia que volem seguir, el Gran Diedre.

Tot s'ha de dir, aquest és el tercer cop que ens atansem a aquesta via, hi tenim una especial relació d'atracció-frustració basada en la nostra tossudesa. El primer cop ens vam liar en l'aproximació i a més vam equivocar la via, així que després maniobres i filigranes vàries se'ns va fer massa tard per continuar amunt, la segona visita va ser menys accidentada, però el quart llarg ens va fer enrere i ara... diuen que a la tercera va la vençuda! Aquest cop començo jo, no hi ha res millor per fer passar el fred i els dubtes que el moviment i m'ho prenc al peu de la lletra.

Un pitó rovellat és la referència per saber que estas en el camí correcte, de totes formes a mida que escalo la memòria va fent la seva feina i no costa gens d'encertar l'itinerari, una travessa ascendent a esquerra, vertical i amb fissures a dojo. No és pas difícil, però la roca té un tacte un xic particular i escalar amb les mans gelades no hi ajuda gaire. El segon llarg és per en Josep, un flanqueig finet cap a la dreta i pujar per lloses compactes i un xic incertes cap a la base de l'elegant diedre que dóna nom a la via.

De fet podríem haver empalmat aquests dos llargs, però les cordes fregarien de valent, a més duem una cordada davant i preferim deixar-los espai. Torna a ser el meu torn i tinc ganes d'encetar el diedre, ara que el darrer cop em va costar i això que anava de segona!

Poc a poc, primer fàcil i cada cop més entretingut, alegria entre seguros i poques fissures per equipar, em concentro i els moviments surten sols, és tant bonic i aeri com recordava. La reunió és una estreta lleixa plantada al bellmig del diedre, punt d'inflexió perfecte que marca el llarg clau de la via. El diedre es tanca sobre si mateix, replegat en dues parets llises sobtades per un parell de pitons solitaris que transmeten una seguretat més aviat simbòlica.

Aquí és on va acabar el darrer intent, però ara les sensacions són ben diferents, en Josep enfila amunt decidit i ves per on que els passos surten, explosius i atlètics, cal col·locar-s'hi bé, però la cosa rutlla. Van apareixent pitons que donen vidilla entre tibada i tibada, un petit desplom que s'evita per l'esquerra, obertures al limit, cantos salvadors i reunió!

Ufff, em fa mal el coll de tant mirar amunt i estic completament encarcarada pel fred, però a la que toco la roca em passen tots el mals. El llarg és impressionant, mantingut de dalt a baix, vertical i vibrant, en surts absolutament encantat. En Josep intenta que el deixi seguir al capdavant de la corda, ni parlar-ne ara que per fi m'ha passat el fred!

Així que egoistament tiro amunt per unes plaques de més bon fer del que sembla a primer cop d'ull. Optem per seguir la via original enlloc de la variant que puja més directe per l'esquerra. Sobre el paper queden quatre tirades fàcils, així que navego per aquesta sobreposició de llastres tombades i plenes de relleixos en busca de la característica cova que menciona la ressenya. Al final em salto la reunió i acabem fent dues tirades a l'ensamble. La cova és com a mínim pintoresca, per no dir un xic tètrica, això sí la panoràmica excel·lent.

Mentre intento esbrinar quanta gent pot haver-hi avui al cim del Canigó (quaranta persones pel cap baix i no exagero) arriba en Josep i sense gairebé transició inicia el llarg flanqueig que ens durà a la canal de sortida a l'aresta. Una travessa vertiginosa suspesos de la paret, però sense cap més dificultat que encertar la vira més còmoda.

Un altre que també va animat i es salta l'última reunió per arribar dalt la cresta d'una tacada. Així que nou ensamble per les vires, una canal farcida de fissures i tot el sol que no hem vist durant el dia ens colpeja de ple. Contrast brutal, la paret freda, inhòspita i vertical de que venim i la carena cimera amable, suau, de prats verds i aire càlid. Però per contrastos la sorpresa que ens duem quan sota el cim mateix del Barbet trobem tres ciclistes descansant còmodament ajaguts amb les bicis al costat.

Ens saluden contents i en no res estan baixant sobre les dues rodes pels pedregós camí que mena a aquest cim. La gent els mira astorada, però quan tot seguit ens veuen aparèixer a nosaltres amb les cordes a l'esquena es freguen els ulls incrèduls, dubtant de si aquests estranys personatges són reals. Som part de l'anècdota del dia, però tan és, avui la muntanya ha tornat a ser generosa i ens ha deixat traçar els nostre particular camí.

Els núvols ens venen a trobar, però no els fem cas immersos en les nostres cabòries. Hem descobert una nova excusa per atansar-nos de a aquestes parets el proper setembre i és que ens agrada ser fidels a les cites!