" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** CADE, MD, 220m, 6a/Ae, Agulla del Centenar, Frares, Montserrat

dissabte, 19 de juny del 2010
Les sensacions escalant solen ser contradictòries i curiosament quan més pateixes en una via més satisfet et sents quan l'acabes i generalment aquesta sensació va aparellada al fet d'anar repartint-te la via amb el company i haver-te barallat amb els passos que et toquen en sort. Avui, però, tota aquesta teoria se n'ha anat per terra i, tot i no haver encapçalat ni un sol llarg de corda, poques vegades he baixat tan contenta d'haver culminat una escalada i és que la via s'ho val. La Cade és d'aquelles línies tan lògiques i evidents que per força ha d'existir, és impossible no fixar-se en un diedre tan perfecte.

Així que cada vegada que per un motiu o altre creuava per sota seu me la mirava, però les vies a la cara nord de Montserrat són una altra història, ja sigui pel grau, les assegurances o la roca, tot hi fa i cal anar-hi amb modèstia, respecte i les piles ben posades. Avui, però hem tornat a enredar en Víctor i encara que el temps segueix incert les ganes ens poden i a les nou del matí encetem la passejada que ens durà sota la imponent muralla dels Frares Encantats.

Localitzar la via no ens costa gens, ràpidament ens ve a trobar l'elegant línia del seu diedre i veiem que ja hi ha una cordada enfilada, tindrem companyia. Sobre el paper la via no passa del cinquè grau combinat amb alguns passos d'artificial en els trams més drets, això sí, cinquè grau de cara nord per tant podem esperar-nos qualsevol sorpresa, ara que hi ha una cosa que sí que tenim ben clara: fàcil no serà.

L'equipament és d'època, burils, tacs de fusta, pitons... tot una varietat d'aquestes joies montserratines que fan tan peculiars aquests itineraris, però venim preparats amb una bona col·lecció d'amics i la generosa fissura que solca la paret fa que no ens preocupem massa pel que trobarem. A més les reunions han estat re-equipades i són de parabolts, lluents i rapelables, que més podem demanar! El primer llarg és l'únic que no ressegueix íntegrament el diedre, sinó que s'enfila per la placa de l'esquerra i més amunt ja fa una travessia per enllaçar-lo. En teoria comença amb una senzilla grimpada de II que, sent generosos, podria arribar a ser cert si la roca no fos tan trencada, patinosa i coberta de fang. En Victor puja fent equilibris, mentre renega i va prometent en veu alta no sé què de no tornar a sortir mai més de festa abans d'una escalada!

Es queixa, però està guerrer i a la que comença a ensumar la verticalitat de la paret se li passen tots els mals. El primer tram és una combinació estranya de passos en lliure i A0s i al final fan que no et trobis còmode ni amb una cosa ni amb l'altra. La placa és cada cop més fineta i les presses desapareixen, és el moment de treure l'estrep i anar a la caça del buril que són prou separats per donar emoció al tema.

Després d'un flanqueig un xic estrany ja som al diedre i comença el festival! Malgrat la magnífica fissura que el solca cal col·locar-se bé i no voler córrer, ja que les presses no són tant evidents com podria semblar a primer cop d'ull, però l'arribada a la reunió compensa tots els esforços, la verticalitat que t'envolta és brutal i la sensació és potent, aclaparadora i terriblement magnètica.

A partir d'ara la via no té cap misteri, la simetria d'aquest plec rocallós on som penjats ens farà de guia. El segon llarg s'endevina peleon i com únics seguros un parell de tacs de fusta d'aparença més que precària. Tenim dues opcions, pujar nosaltres fent artificial a base de friends o que gaudeixi el nen, així doncs en Víctor enfila de nou amunt carregat amb tota l'artilleria.

La qualitat de la roca ha millorat notablement, però no així la seva adherència, per tant toca mirar-se bé tots els passos i buscar presses allà on no n'hi han per anar guanyant metres amb paciència.

Segons la ressenya aquest llarg no passa de cinquè, però no sé, toca apretar de valent i de tant en tant algun A0 cau, ara que amb el grau de cara nord ja sé sap! Això sí, avui estem fent un veritable master d'escalada en diedre i de pas millorant notablement la nostra flexibilitat.

El dia s'ha anat tapant i per guanyar temps enllacem segon i tercer llarg, potser és per això que notem tant el contrast entre aquestes dues tirades. La roca de la tercera tirada no es pot aprofitar per enlloc, no és que es trenqui, és que directament són llastres enganxades amb fang. Per sort, no és difícil i tan sols t'has de concentrar en trobar alguna presa que no es bellugui en aquest mar de còdols traïdors. Trobem en Víctor ben instal·lat a la tercera reunió mirant-nos sorneguer, mentre escolta les nostres entusiastes exclamacions sobre la qualitat del conglomerat montserratí.

Estem en un mirador privilegiat, tota la plana del Bages s'estén als nostres peus i això ens permet apreciar clarament les cortines d'aigua que estan caient amb força sobre els pobles veïns, haurem d'espavilar si volem acabar la via. Segons ens han dit la quarta tirada és un autèntic bombonet, però no sé que dir, més amunt la fissura desploma i si fins ara ja ens ha fet suar no vull ni pensar com serà allà dalt, perquè del grau de la ressenya ja fa estona que no en fem ni cas. En Víctor torna a anar per feina i ves per on que enfila més ràpid que en els llargs anterior, uhhmm això pinta bé!

Just quan és al tram més vertical comencen a caure les primeres gotes, però ni se n'adona i segueix amunt. Sembla estar gaudint de valent, al llarg de la fissura va trobant seguros varis que donen vidilla i la roca amaga sorpreses en forma de bústies on entra la mà sencera, tot un luxe a aquestes alçades de la via.

Ja al final del llarg troba el tram més complicat, la paret esdevé llisa de nou, just al pas més desplomat, però ho soluciona amb elegància i en no res el perdem de vista alhora que crida reunió.


És el nostre torn i sortim disparats amunt, els núvols han passat de llarg i es qüestió d'aprofitar-ho abans no tornin. Realment aquest llarg és antològic, vertical i aeri a més no poder, no dóna treva, però buscant sempre trobes presa i acabes gaudint de cada moviment. En Josep, però, discrepa i és que el conglomerat montserratí no ha estat mai sant de la seva devoció i no acaba d'apreciar l'encant de la tirada.

Ja som a la darrera reunió i la panoràmica és impressionant, Agulles es desplega als nostres peus i amb aquesta perspectiva és impossible no sentir-se privilegiat. Bufa un vent de mil dimonis que ha foragitat la pluja i de pas ha fet baixar la temperatura en picat, tot i així estem encantats, sembla que avui sí que sortirem per dalt. Ara que la via encara ens guarda una última sorpresa, d'entrada el cinquè llarg segueix la mateixa tònica que la resta, fissura perfecta amb passos durs, però quan aquesta s'acaba el panorama canvia radicalment.

La roca és trencada, precària i inestable, sort que la dificultat baixa, però per contra l'exposició s'incrementa en la mateixa mesura. En Víctor col·loca una assegurança rere l'altre en un simbòlic exercici d'auto confiança, però funciona i després d'uns minuts que ens semblen eterns arriba a la darrera reunió.

Un cop els tres dalt ens relaxem, somriures i cares d'incredulitat, ja està! acabem d'escalar una línia preciosa, exigent i mantinguda com poques. Estem baldats, però les sensacions han estat tan intenses que de ben segur que la satisfacció de l'escalada ens durarà varis dies.

6 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Avui si que m'heu tornat a fer enveja... (i van...!) Tot i els comentaris, es veu preciosa. Algun dia, algun dia...

Mingo ha dit...

Per mi després de la Boleta Foradada, és la millor linia, fins i tot millor que la Gam del Bisbe. Clar és la meva opinió.
Felicitats per que és una via que no té desperdici, llàstima de la roca de la penúltima tirada.
Salut

Aleix ha dit...

Bones! no veu trobar un rusc de vespres abans de entrar a la primera reunió? nosaltres hi vem anar fa 15 dies o 3 setmanes i el company va haver de baixar perquè l'atacaven per tot arreu!

laura pi ha dit...

Gatsaule,
ei, no era pas la nostra intenció posar-te les dents llargues, jejeje... però ja que ho dius la via és increïble i malgrat algun tros delicat és absolutament recomanable. Després del Pericman és l'altra diedre perfecte que et falta i aquesta és força més assequible!

Mingo,
és una via que només de veure-la t'entren ganes d'escalar-la, la línia és d'una evidència brutal i un cop t'hi fiques en surts meravellat. Ara que la Gam em té el cor robat, és d'aquelles escalades que recordes amb molt carinyo i no em deixa ser objectiva alhora de fer comparacions. La de la Boleta me l'apunto, amb aquestes referències s'hi haurà d'anar!

Aleix,
de les vespes ni rastre, potser tota la pluja que ha caigut ha arrosegat el rusc perquè no en vam veure cap. Teniu el camí lliure per tornar-hi quan vulgueu!!!

Anònim ha dit...

Hola,nosotros estabamos delante,al final se aguanto el dia,la via espectacular,cuando acabas te as ganado la birra.

laura pi ha dit...

Quan l'acabes t'has guanyat la birra, les braves i el bocata jejeje. Ara que el dia ens va fer patir, en un parell d'ocasions pensàvem que no l'acabavem, però va haver-hi sort i ens va sortir una de les vies més maques que he escalat a Montserrat.
Salut, tàpia i a seguir-li tibant!!!