*** Laponia, V/Ae, La Portella Gran, Agulles, Montserrat

divendres, 4 de juny del 2010

De nou ens tornem a aprofitar dels eterns dies de juny, de nou toca correr, correr i correr per poder fer una escaladeta de tarda despres de la feina. Avui tenim fixatge nou, en Lluis amb qui compartirem corda per primer cop, un escalador que porta mitja vida enfilant-se sense donar-li gaire importancia i quan parles amb ell veus que ha estat ficat a molts "fregaos". Vist que l'horari corre en contra nostre, busquem una via sense gaire aproximacio, ni sorpresses. Agulles es ideal, la Portella Gran mai la hem pujat i la Laponia es la via escollida.

L'inici de via es curios, una mena de cova amb unes altes i profundes ximeneies que els hi fan de sostre i on estem la mar de fresquets dins seu, ja que l'orientacio de la via es al oest, (just la que mai s'ha escalar les tardes d'estiu!) . Els primers passos son sobre roca molt llisa i recoberta de molta sorreta que ens fan estar en guardia. En no res treiem els pedals i un cop mes donem per bona la sospita que tenim dels parabolts de 8mm, la majoria es bellugen i no crec que sigui gaire optim per la seva llarga vida (i ens apliquem el cuento...) Tota la via esta equipada amb xapes de la señorita Pepis com li diu en Luichy, en aquest grau no ens fa res donat que aqui les caigudes son molt ocasionals, pero trobar les reunions amb la mateixa tonica ja mosqueja mes.

S'alternen els passos en lliure amb els "aceros", algun passet sobre roca polidisima que et fa apretar de valent i a mes amb algun xapatge a contrama. Just en el punt que guardem els estreps, trobem els passos mes finets en lliure, pero poc a poc anem guanyan metres i l'arribada a la reunio et deixa bon sabor de boca d'un llarg on cal treballar i saber mosquetonejar be les cordes amb tota la volta que fa per guanyar la primera tirada, aixo si... quan la cordada es de 3 els d'enrrera es fan un fart a riure!.
Volem escalar tots de primer i per la meva part ja he acabat el que em tocava, ara Laura es fica al davant en un llarg que sembla rampos, amb un unic desplom al mig que trenca la tonica, nomes sortir ja veiem que la roca a pessar de ser bona, cal parar tota l'atencio en aquest codols tant poc generosos al tacte. Supera el desplom per la via rapida, mes tard al intentar passar net, ni oloro el pas, poder falta alguna presa... i faig servir les "tecniques" Laura, sempre tant efectives.

El tercer llarg tambe ho negocia ella, una tirada preciosa i mantinguda, on cal treure els pedals en els darrers metres, amb algun pas d'estirades inhumanes i per acabar tornem a trobar sortides en lliure, tontes, tontes...

Ara es el torn d'en Lluis, tot i que aparentment sembli que la via ja toca a la seva fi, encara faltan dos llargs. Aqui cal sortir per un bonic i curt mur, per despres seguir amunt per terreny mes facil i força trencat, aixo si... ara ja treuen el cap i podem deleitar-nos amb la vista de les primeres agulles amb la calida llum de s'horabaixa

Montserrat te quelcom magic, si a sobre tens la sort de poder-ho gaudir amb la solitut que dona un dia feiner i a mes a mes..., es a darrera hora de la tarda a aquest raco, aquesta magia t'acaba per absorbir completament dins seu. ja sigui gaudint de la textura dels seus codols mentres escalem o deixant-nos seduir pel buit i els seus paisatges mentres assegurem al company.

La darrera tirada es curta a un petit sobrecim que corona la Portella Gran, ara trobem un rocam bo i generos per gaudir d'ell, aqui cal anar una mica a la dreta on les xapes son diferents i els darrers metres estan sense expansions, pero on tenim una generosa lleixa per protegir si ho necesitem. L'escalada es pur gaudiment, pero sens dubte el millor del llarg es just quan deixes d'escalar, vas caminant cap el petit cim i de cop i volta apareix l'imatge de tota la regio d'Agulles en la seva maxima expresio.

Un llarg rapel cap el vessant nord i parar atencio a la caiguda de pedres que podem provocar sobre el sempre transitat Pas de les Portelles. Mentres veniem, feiem plans de pujar un parell de vies aquesta tarda, pero ens hem quedat ben a gust amb aquesta i la llum del dia tot i que s'estira moltisim ja toca a la seva fi. En resum una via recomanable, bona roca i vistes, amb un primer llarg singular, força assegurada (que no es sinonim de be..) i amb bona companyia, que mes podem demanar?