Som curiosos de mena i mai en tenim prou, així que després de la bona experiència d'ahir a Malanyeu decidim continuar explorant i atansar-nos al cingle de la To, paratge desconegut on els hi hagi i si no feu la prova: digueu-li a qualsevol que heu anat a escalar per allà i veureu quina cara de no saber de què carai esteu parlant que posa! Les nostres referències, un cop més, venen de la gran font de coneixements i despropòsits que és internet, més que suficient per llençar-nos a l'aventura de la descoberta.
El cingle és ben visible des del poble de la Nou, esbrinar per on arribar-hi ja és una altra història, però la intuïció i el tot terreny de'n Rusky ens permeten pujar pista amunt, gairebé fins la solitària masia que s'endevina al seu peu. Aproximem entre pastures i antics bancals de conreu, la neu fa acte de presència a les zones més obagues, però nosaltres avancem ràpids bosc a través cap a l'esvelta proa del cingle que esdevé un guia inconfusible. El dia és gris i fred, un cop a peu de paret no les tenim totes, però volem tastar la seva roca i a la que ens plantem al peu de la via, Llop Solitari, en Josep tira amunt carregat de ferralla.
Arriba fins el primer seguro i el veiem dubtar, tot i així segueix amunt, però abans d'arribar al segon bolt ja sabem que avui no escalarem aquesta via. La roca és curiosa, relleixos arrodonits, predomini de la corba, recorda la de Collegats, el problema és la capa de molsa que la recobreix i que fa que els encastadors serveixin de ben poc. No cal donar-li voltes, avui no és el dia, masses mesos sense tocar roca i ens falta confiança per enfrontar-nos a aquesta roca difícil de protegir i amb poques assegurances. Així doncs anem a posar-hi remei abans no plogui, mitja volta i Malanyeu és just al tombar la cantonada, a més, ara ja sabem on són les vies i no volem marxar sense escalar plegats amb en Rusky. Dit i fet, en un tres i no res ja soc enfilada al primer llarg de la Montse Curto.
La via és tant agraïda com la que vam fer el dia abans, tant que m'animo jo tota sola i a la que arribo a la primera reunió me la salto i segueixo tan feliç amunt. La segona tirada és pur vici, verticalitat i roca excel·lent que fa que gaudeixis cada moviment.
Me'l miro amb enveja, és una placa preciosa, dreta i farcida de forats, amb un parell de passos finets que s'han de mirar un parell de vegades, però no fan més que augmentar la bellesa del llarg. En no res arriba a la carena i és el nostre torn, en Josep i jo pugem relaxats, gaudint de la roca i del solet que a darrera hora s'ha decidit a fer-nos companyia.
Un cop els tres dalt el cim ens mirem contents, estem però pensatius, recordant d'altres escalades compartides en terres ara ja molt llunyanes. El moment passa i de nou riallers rapelem fins a peu de via, llàstima que se'ns ha fet massa tard per fer una segona via. Així doncs pleguem cordes i empren el retorn parlant de mil projectes futurs, de fet no hi ha res millor que compartir somnis i il·lusions amb els amics.
2 comentaris:
Que bo, del Llop solitari a la Montse Curto! Devíeu notar el contrast, no? Per escalar al Cingle de la To s'ha d'anar segur de grau i sobrat en la tècnica d'autoprotecció....
Veig que el lloc us va agradar!
Doncs, sí, perquè negar-ho el canvi va ser més que notable i el contrast brutal! Ara que va ser una bona alternativa per acabar el dia escalant alguna cosa i no marxar de buit. De fet al Cingle de la To ja comptavem amb vies poc assegurades, però pensavem que la roca seria més franca a l'hora de col·locar seguros, que hi hauria més fissura i donaria una mica més de vidilla. A més la catifa de molsa que recobreix la paret no acaba d'ajudar-hi. De totes formes el lloc ens va encantar i la proa del Cingle a primer cop d'ull crida molt l'atenció. Tenim ganes de tornar-hi, però serà quan pengem els piolets i recuperem un mínim de soltura en roca. Queda pendent!!!
Publica un comentari a l'entrada